Helena Martínez-Ferreruela

Bosc de morter 

Una lluna inclement 

oculta la closca glaçada 

entre les pètries capçanes 

del boscam de morter 

que defuig la mirada. 

Arbres roents, 

paisatge dels sempre orfes; 

saba bruta de sang, 

en les arrels insondables

de la pobresa.

Rere el vidre breu,

amaga la lluna el cap 

sota l’ala immòbil

 de la indolència

D’alta volada

Ho vam prometre. 

Totes dues ho vam prometre,

 tantes vegades, 

des de la talaia d’una mar 

d’antenes i terrats, 

per on solcava el somni. 

Quins aires de grandesa 

inflaven les veles esteses 

al sol de migdia. 

Amb quina ingènua vanitat 

tramuntava el tedi

fent proa a les estrelles.

Ho vam prometre, 

que mai no seríem com ells, 

que cremaríem les naus,

per no fer-nos enrere. 

I ara, vora la platja 

reculls les restes 

de muts naufragis

sense saber què diràs

si algú pregunta.