Carme Arnau Orts

LA CAVERNA

Així, dia rere dia, em traduesc en paraules 

i acumule paraules, gotes de mi mateix. 

I parle de com l’existència s’ha convertit 

en una qüestió de desviar els ulls, d’ajupir-nos

davant de tantes i tantes barbàries; 

a penes algunes veus s’alcen fermes. 

Heu ací la contradicció: tan dur 

i al mateix temps tan fàcil, matar i morir. 

Però així i tot, naveguem la mar en la mar,

i per les tempestes galoparies de les ones,

tots els temps mereixen el benefici del dubte.

Ara sé que vaig nàixer esclava 

i pràcticament moriré esclava. 

Espai i temps, potser, són punts lluminosos 

en la nostra trajectòria, però res no ens commou

suficientment, dins aquest univers corbat, com 

una caverna, sense llum i allunyat dels senyals

que puguen obrir-nos camí per sortir de la fosca.

Mentre les criatures se’ns embarranquen a la sorra,

a l’esguard, als braços i a la boca

el cant dels ocells cau com ràfega de pluja.

                      ÀNSIA DE BLAUS

L’estiu s’allarga amb l’horabaixa.

El mar és una immensitat de llums i reclams,

L’espai rebel que banya amb un bufeteig de brises,

L’encoratjador de galions pelegrins vers al Nord.

El teu perfum de sals m’impregna i s’escampa.

La teua mirada ha retornat pels fons de l’aigua.

Aquesta imatge no té rostre,

només un somrís espurnejat a la barca.

Desconcertada he delerat el vol d’una gavina,

Lleugeríssima lloba de mar que travessa blaus.

El meu desig s’esvaeix lentament en la nit,

Com el mirall de les ones pels batecs obscurs.

I a trenc de l’alba

sota les ales tèbies dels colors,

un brunzit suavíssim de llibertat

encén de nou ànsies de blaus.

                                            MAR

La meua mar endins és una gavina estenent les ales

o potser un blau polint-se,

una escletxa dels ulls entre el desig i el dubte.

La meua mar endins és una recerca a l’infinit

una flama que crema entre les venes

que creix lleugera sobre les ones

i es perd sovint en els seus plecs

o potser m’impulsa a avançar, alleugerida

com si volgués desfer l’hostilitat de l’aire

                      per tocar amb els dits l’alegria del cel.

               

                      La meua mar endins és una vasta cambra d’ecos

on navega la meua veu

per encendre de llum l’ombra de la nit.

La meu  mar endins és l’obertura d’un horitzó,

un camí d’estimes, una finestra de llums a l’univers,

obrint l’instant suprem i, a l’abast l’esperança.

                              

O potser és la llibertat d’indagar la infinitud de l’ésser, 

                      donant-li forma, estimant-la.