Mercè Amat Ballester

Un vers  

que s’apropi a tu i t’atrapi

les ànsies i el gemec

amb llenguatge descrostat

on nu és el mot i guaridor.

Un vers 

valent com un obrir la pell

desfent equívocs, tensions i traïdoria.

Hi verdegen els vergers, un gran jardí, 

però mai no és ell

sense fang, ni arestes ni proscrits.

Un vers o l’amplitud que cerca l’aixopluc,

la distància que no és lluny.

Un vers, 

qüestió de vida o mort, et dic.

                                     

SE’NS ATANÇA

Ha passat el temps més fosc. No hi ha distàncies.

Un roig intens de llum

perviu enmig del cel d’un blau encès encara.

A terra, damunt la fullaraca seca i més amarga,

un bri verd de vida intacta.  

                     

PREGÀRIA

La mar prefigura el misteri de la vida

en què s’atarda el temps,

com si surés l’oracle de la mort

sense perill enlaire.

Un repòs, l’antiga mar conté,

on tot és escrit al caire de l’abisme:

el cant, el rés, la lloança, l’elegia 

de divina prometença antiga.

Bella mar, que treballes les entranyes

de les ombres dins el llindar 

de la llum on l’infinit s’endevina!

És l’hora fosca ara. 

Sentiu la serenor d’un cant? 

No conté engany.

Amb escreix conté les pors, 

les queixes, les mancances, 

totes les nostres llàgrimes.

Hi són, sí, i les hi veig del tot transfigurades.

–com aquell que es creia perdut i ser retrobat necessitava 

i, en despuntar el dia, a Déu fou retornat i dut a casa

pels corrents salvífics de les aigües.