Mònica Escuer Ros

Un dia qualsevol

Et desfàs dels llençols

brodats de vida,

mentre el sol t'aigualeja les parpelles

emmascarades d'impostura

amb suau tebiesa i,

tornes a ser tu.

T'esguardes de reüll els pits,

la pell encara és ben llisa.

Se t'escapa un pensament en veu alta:

"Tot està al seu lloc" i

segueixes fent camí cap al teu migdia.

Et vesteixes d'amables paraules

perquè saps que res

no és per a sempre.

El sol s'enlaire en una revolada

i en el teu cel blau mar

t'hi veus reflexada,

com en un mirall

de cristalls de sal.

De dalt a baix, t'agrades.

Acluques els ulls

amb la certesa que

quan els obris de nou

el sol serà només el record

d'un matí ple de joia.

L'ombra del capvespre

t'ha tenyit els cabells

de gris, quasi blanc.

L'or del sol en el teu sempre

s'ha tornat lluna de plata.

Esperaràs engalanada la nit

frisant perquè es faci de dia

una vegada i una altra.

El que em fuig

Miro enrere i la petjada

de les meves sabates

és un jardí que em fuig,

de flors que esdevenen pols amb l'aire,

d'aromes que atresoren jocs d'infància.

Miro enrere i la petjada

de les meves sabates

desprèn olor de casa llunyana,

d'històries escapçades

perquè el record em marxa.

Miro enrere i la petjada

de les meves sabates

és brisa que s'escola per l'entrada

i flaire a terra mullada,

de camps antics sembrats de paraules.

Miro enrere i abraço línies

dissoltes en el fum de l'enyorança,

pell de la meva pell

que es deleix amb el tacte,

tacte que mai mor però per sempre em manca.

Petons de xocolata

Mira’m i digues-me qui veus.

Soc jo, encara que no em reconec.

Els anys m’han passat per sobre,

m’han rebregat com un llençol vell.

Escolta’m, soc jo

que et busco en un camí equivocat.

Mira’m i digues-me què veus.

Els teus ulls et delaten,

petons de xocolata, cacau cent per cent.

Com abans, abraça’m.

Abraça’m fins la mort en una dansa salvatge,

que els peus em portin d’un pas a l’altre.

D’un pas a l’altre fins el darrer viatge.