Alfons Navarret

Des d’alguna finestra

1

Aquells nens que mirem per la finestra 

s’aboquen l’absència i endevinen 

el compàs seré de totes les hores, 

els bancs abandonats i la brutícia, 

la gent desocupada dins d’un cel 

tan baix, és a dir, com aquest que ens nega.

Tot i que a penes li albirem la màscara 

oxidada. I l’horitzó acabarà 

per desfer-se’ns. 

      Molt més tard, quan els nens 

tampoc no miren, descreguts potser,

la lluna somiarà uns pocs mots erts 

per comprendre’ls. D’aqueixa immerescuda 

nit, cus amb malsons les albes perdudes.

Des de sempre que hem intuït 

que tot acabarà així. 

Com certes coses.

2

Acaba la nit.

Tota fosca són betes que em nuguen 

al passat del meu horror de salvatge 

i home. De sal. He reposat el vent, 

tot el vent, la ferida. I m’ha dissolt 

en el gest com una angúnia amable. 

Moren les paraules.

Ha sigut com tot un bell espectacle. 

Eclosió en l’aire. Com quan, de nen, 

mirava per la finestra, mes sense

poder comprendre el perquè de la neu.

I, allà, aquell paisatge s’ha fet l’esbós 

d’alguns fils d’estendre.

Un clarejar breu 

i rutinari. 

La por o la boira.

L’angúnia de saber-se nit. Fosca.

Mentre el tren em deserta i descarrila,

la note consumida i més impura. 

I aquest temps se’n va. 

Ho has entés: m’ha costat tant desxifrar-lo...

3

I canviaren de camí els soldats.

Lents, ens dirigíem a una mort lenta. 

Una corfa secreta dins del cor. 

Però la ciutat plovia un paper 

d’un bell espart cosit en la quimera. 

Amb una marxa lenta, les tulipes 

haurien pogut florir tots els tolls 

en la buidor de l’aigua. 

  Aquell carrer, 

eixut de fulles, tot just assecant-se 

quan la història era un conte d’infants.

Quan algú, de sobte i silenciosa, 

desapareixia tota la boira. 

Els passos lents d’aquells soldats perduts.

Aquella gran tristesa irreparable, 

perduda com l’acer i com el vidre. 

En el trèmol inert, l’últim soldat. 

Mes en la caiguda, aquell vell inici. 

Quan, llavors, la història fou escrita.

Un rierol dormia lents els ossos. 

Aigua pudent i un camí d’infinits.

Uns llops creuaren, astuts, l’horitzó:

amb els seus daus decidiren l’oblit. 

Com marques de punts dibuixant paisatges.

Del llibre Tot el que no saps encara