Gemma Sancho Badoch

Temps

Les sis. Una estona més. Les sis i vint-i-quatre. Més. Les set menys tres. Zeros. I un, i dos, i tres… I així, sense parar. Mai. Una vida, o gairebé una vida.

Una vida? Tres-cents seixanta-cinc. Després, tres-cents seixanta-cinc més. I així, oblidant els mil noranta-cinc passats o, si vols sentir-ho d’una altra manera, a la festa dels cinquanta, els divuit mil dues-cents cinquanta viscuts.

Gairebé res, si ho mirem així. I passa. I ho vius, ho vivim, ho compartim, fem veure que ho vivim, ens n’oblidem i, de vegades, ens en penedim, sincerament.

Per molts més, entre abraçades i picades d’ullet. A per tres-cents seixanta-cinc més.

I així, dia rere dia. Perdent el sentit dels anys inconscientment i seguint allò que es fa dir rutina, tan apassionadament.

Parem. Pensem. Vivim.

La petita trampa dels cinc minuts més, que de vegades ens retornen als somnis per la culpabilitat d’haver dormit tres-cents segons més.

Tres-cents segons… quants segons té una vida, o quasi una vida?

Aturem-nos i situem-nos. Què ens fa adonar dels anys i del clic-clac constant?

L’entrada del primer dia a l’escola dels menuts de casa. Abans tot era rutina. El fill de la veïna assegut al cotxe que ha vist tantes aventures viscudes per la seva mare. L’arribada a port de les barques de pesca, cinc minuts abans o quaranta-cinc minuts després que ahir. La fotografia teva amb bigotis de Frigo al prat. Les vuit i mitja del vespre: quina peresa ara sortir al carrer.El despertador de les set menys deu d’un dissabte qualsevol, per aprofitar les tretze hores i quaranta minuts que queden de dia, fins que la peresa ens torni a atrapar. Els tres-cents segons 

que ens cau el cap al sofà. I així, quantes més?

Parem. Pensem. Vivim.

I és així quan, com deia Llach, ens hem d’aferrar a “…un poc de sort, i que la vida ens doni un camí ben llarg.”

Perquè sí, no n’hi ha d’altra. Per a una vida, o quasi una vida. Aferrar-se als segons, perquè, vist així, n’hi ha tants que ens perdem.