Jaume Bosquet

14 D’ABRIL DE 2008

Jo, que he passat la ratlla dels cinquanta,
em trobo, pare, avui que en fas vuitanta,
buscant sentit al fet que tu em demanis,
un cop més, un poema de regal.

Segueix encara el ritme de la dansa
d’aquella Rambla fora de les hores
imaginada en versos inserits
en el treball constant rere un taulell
d’olor de celtes curts i de segells.

Segueix perquè estem vius. Quan em reclames
a l’espai d’una boia de paraules,
una veu dolça diu des de l’enigma
blindat del mar: "La pedra sempre creix.
El cos es fa petit i trencadís,
mentre inquieta sura la nostra ànima
—picapedrer valent i esperançat—
gairebé lliure, a punt per ser-ho Tot.”

Jaume Bosquet




QUE HO OMPLE TOT

M’és més fort el desig
ara, amb els cabells blancs,
que quan et vaig conèixer
i érem només desig.

M’és més forta la força
que m’empeny al teu cos,
que m’enlaira aigua amunt.

Vaporosa, incessant,
dolorosa presència
alada, consciència
que vol sortir de mi
i ser per sempre tu
en el buit que ho omple tot.


Jaume Bosquet, 1 de gener de 2010