Carles Vall Martí

A la flama del far


Avui sóc
una ombra
gràcies a la
teva llum.

Sóc una fulla
gràcies al
teu arbre.

Sóc un oblit
perquè al teu eco
només hi
ressona silenci.

I sóc pedra
amb les pedres
del camí.

I sóc ocell
a la flama del far.


A la terra unes paraules


A la terra unes paraules,
algun mot, un verb,
un adjectiu, tres accents,
paper i tinta, somiar
amb els ulls oberts,
tocar de peus a terra
sense calçar sabates de plom...
Aturar-se per sentir la vida,
per tenir-ne consciència.
No estalviïs temps
mai no seràs ric de temps.
El temps sempre és una
guillotina que acaba tallant...
El seu tall sempre
talla cor i vida...
Que la infusió de la tassa
es mantingui sempre tèbia.
No hi posis massa sucre
et disfressarà la realitat,
si es que hi ha realitat.
Freda, només serà un
impacte a la teves dents.
La vida és com un camí
de vidre, tot es pot trencar.
Si es trenca, cada trosset
de vidre és un sol o una lluna,
o el trosset d’un camí
que ja no serà...


Des de la cala...


Des de la cala
et mires el món
i el veus.
Abraçada pel mar,
dialogues amb ell.
El silenci destil•la
vida dintre teu.
Dibuixes somriures
que es fan gavines
i s’enlairen fins
la celístia dels estels.

Des de la cala
tot t’arriba
amb l’onatge
l’almívar de la sal
conserva records
i vivències amb
la virginitat del
pas del temps.

Des de la cala
els sospirs fan
navegar el teu
vaixell de paper,
i arriba a la platja
neta, les petjades
d’altres viatges,
altres marees,
petxines sense
metàfora, el vers
que obre el ulls
cap al far.
Des de la cala
la dansa dels sentiments.
I danses al ritme
de l’alegria, i al
pentagrama de
les il•lusions,
cada dia una
nova cançó.
Respires amb l’alenada
de la posta de sol,
i et mires el cel
sense fer preguntes.

Des de la cala
un mar per endavant,
l’horitzó com
un rosari de vida,
i tu, dona-persona
que cada dia
lleva l’ancora
i va endavant,
i remes contracorrent
amb la força
de l’ara i aquí.

Des de la cala
vas molt més enllà
de l’escala de les roques.
I serenament
cantes a la vida,
et deixes amarar
de sentiments.
Amb el timó
segueixes el rumb
del teu cor.


Des de la cala
no tens fred,
però ets sensible
a la rosa dels vents...
Al joier de la sensibilitat
hi tens la joia
de la carícia.
Somies amb ulls oberts,
i amb la llibertat
de volar com les fulles,
voleies amb el vent.

Des de la cala
un món per
viure i compartir.
A l’enclusa de la vida
cada dia hi
forges un nou dia,
i a la fornal
dónes tremp
al teu poema interior...
De cada flor
els seus pètals
en vida.
El tall de la vida,
ni massa esmolat
ni massa oscat.

Des de la cala
un pom de mots,
una safata de somriures,
la força d’haver
nascut dona.
Una infusió
de llàgrimes
per reconfortar...,
la fidelitat dels llibres,
un brindis amb
aigua de lluna,
la força de les arrels,
l’equilibri desequilibri
entre el seny i la rauxa,
un plat pla a taula
pels absents...,
la flama que sempre
és llum i caliu.

Des de la cala...

onatge

http://onatges.blogspot.com