Josep Igual Febrer

DOS HOMENATGES




LLUNES DE MONDOÑEDO

A la memòria nigromant d’Álvaro Cunqueiro

I

licantrops
tocats d’aiguardents
escolten
els rojos ocells nocturns
que evoquen prodigis
entre encens llunyà.

del sí i el no
les gàrgoles de la catedral;
de la perennitat enganyosa
els líquens arrapats al granit.

amb mil primaveres més
dedicades a l’agraïment de la meravella
potser podrem dir-nos humans
amb totes les lletres mudes
que ens pressenten
esveltament filantrops.

l’endolat
paraigües del notari,
amb el barber fantasiós de testimoni,
sanciona la set dels insurrectes
propòsits d’esmena.

del sí i el no la vetusta lliça.
de la vocació de la neutralitat
el trenat del pergamí
que ens fa de llera final.


II

la cendra en la mànega d’un vell
que xarrupa el verdós aiguardent
que afegeix
putxinel•lis i audàcies
al garbó de records apagats
en la forest de penombra
de la surant taverna de Galiana,
el corsari bonhomiós
que comprèn totes les inútils passions
dels seus fràgils parroquians bocamolls.

t’internes a les sis i surts a les quatre
segons el rellotge entelat de Galiana,
imitat per artesans feliços
amb la mateixa esfera excèntrica
de cert cafè de Lisboa.



ESBÓS PER A UN DIBUIX

Pensant en peces i dibuixos d’Andreu Alfaro

En canal l’estèrnum del buit
(tan ple d’abelles enfeinades
i poncelles secretament ofertes),

i un gep de núvol fugisser,
i a la pota coixa
la desperta fragilitat que som.

De la llei comuna de comprendre
la pregonada solar, els ventalls esclatats
que sembrares en la calçada del compartir.

De silenci a silenci, arrancant-li espurnes
amb cisell amorós al llom de l’immòbil
et pensa la dúctil memòria sense tributs.