Fede Cortés

POEMES CIENTÍFICS

Cada dia que passa és com un any.
Cada any és ben bé una dècada.
Tal com diu la teoria
de la relativitat és com si els altres
anessin en una nau espacial
i jo caminés sol enmig de la terra.

Veig les noies joves i fresques
I jo em sento vell i incapaç
de poder-les fer felices.
Si l’energia és la massa per
la velocitat de la llum al quadrat
potser hauria de menjar força per a
convertir-me en un home ben gras.

***

Quan la suma més senzilla no dóna
i després de repassar-la es generen
més enigmes,
és un consol poder recórrer
a la psicologia i trobar una excusa
per la poca traça.
Un trauma infantil que va provocar
un odi etern a les matemàtiques,
una mena de complex estrany
que és perfecte per a convertir
cada xifra en una lletra i poder enviar
missatges amenaçadors al professor.

La professora de biologia, en canvi,
és una demostració vivent
de la perfecció del cos humà.

***

Dono voltes i voltes al teu voltant,
cada vegada més i més de pressa,
però en comptes d’apropar-me
m’allunyo lluny i lluny i lluny.
La força centrífuga m’aparta de tu,
la molt perra, i jo corro i corro i corro
per vèncer-la. Però no puc.
No es pot anar contra les lleis de la física.
Espero no topar amb cap obstacle.
L’energia potencial es convertiria
en una simple bona trompada
i tu te’n riuries. I no hi ha cap fórmula
matemàtica que ho pugui descriure.

***

Et doblego per les articulacions.
Et plego en trossos cada vegada més minsos.
Premo bé els doblecs,
Per a que es mantinguin i no et despleguis
Així et vaig fent més a la meva mida,
que no em pugis a cavall
i em facis sentir un pobre home
incapaç de satisfer-te.
El meu únic dubte
és si la papiroflèxia
és una veritable ciència.