Zoraida Burgos Matheu

Efímer

És bell el present. Efímer.

Com breu és el plaer.

Fugaç, inabastable.

Amb la llengua es retroba la lluentor

de les pedres salades de les platges,

dels fragments de cristall,

-transparències i verds entre l’arena-,

esmussats per la salabror del vent.

És fort l’anhel de deturar el moment,

d’allargassar la brillantor del vidre,

de perllongar la fruïció del goig,

de retardar l’última nota,

la darrera línia de l’adagio més lent.

El present s’esfulla, fonedís i caduc.

No té punt i final. Ni temps, ni espai.

Es desfà, nu, alè inassolible.

Uns mots fixen, en inútil joc,

l’ombra del més fugisser i desitjat no-res.

Febrer 2013