Joan Guasch i Torné

DES DEL PASSAT, RECERCA

VIATGE AL PASSAT

Les fulles fan munts a l’ampit de la porta.

Els pardals han criat sota les teules trencades.

L’herba seca xiuxiueja per les rajoles del terpe

empesa dolçament per un aire ple d’absències.

El temps ha passat.

Viatjo al principi per trobar-te.

ESTACIÓ DE PAS

De matinada, al vestíbul solitari

ens creuem una mirada, sense voler.

Esperits aïllats que esperen un tren

que no sabem si arribarà.

L’alè de l’aire és dens de xafogor urbana.

Una noia sense esma escombra el terra.

La llum d’un anunci parpelleja

i en la distància s’escolta un esbufec,

un sotragueig que no ho acaba de ser.

Consultes la pantalleta del mòbil

amb un neguit desestructurat.

S’atura un tren silenciós,

però no és el teu.

Marxo amb el buit de no saber.

NO ET GIRIS

Quan marxis, no et giris,

així no sabré si has plorat

i sempre pensaré que m’enyores,

encara,

que no hi ets perquè ets lliure,

que jo hauria estat un llast inevitable,

l’àncora d’un vaixell varat

en la sorra emboirada del passat.

EXISTIM

La pregunta és: existim?

A través dels meus ulls translúcids

veig una vasta extensió de terra roja i aspre,

com la placenta que queda després del part.

Sense mirar flairo amb ànsia la realitat:

flairo boscos efímers de fets quotidians,

flairo racons de barris tranquils amb gent feliç,

flairo onades d’aire amb gust de matèria,

de noies perfumades i nois esbojarrats,

de gats grassos i gossos abaltits.

Faig un gran glop de licor còsmic,

escuro el got nocturn i llunàtic

i em distrec escoltant una cançó divertida.

Miro la realitat de fit a fit i trobo la resposta:

Ei! Que hi ha algú?