Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 2 de desembre de 2014

Joan Guasch i Torné

DES DEL PASSAT, RECERCA


VIATGE AL PASSAT

Les fulles fan munts a l’ampit de la porta.
Els pardals han criat sota les teules trencades.
L’herba seca xiuxiueja per les rajoles del terpe
empesa dolçament per un aire ple d’absències.
El temps ha passat.
Viatjo al principi per trobar-te.


ESTACIÓ DE PAS

De matinada, al vestíbul solitari
ens creuem una mirada, sense voler.
Esperits aïllats que esperen un tren
que no sabem si arribarà.
L’alè de l’aire és dens de xafogor urbana.
Una noia sense esma escombra el terra.
La llum d’un anunci parpelleja
i en la distància s’escolta un esbufec,
un sotragueig que no ho acaba de ser.
Consultes la pantalleta del mòbil
amb un neguit desestructurat.
S’atura un tren silenciós,
però no és el teu.
Marxo amb el buit de no saber.




NO ET GIRIS

Quan marxis, no et giris,
així no sabré si has plorat
i sempre pensaré que m’enyores,
encara,
que no hi ets perquè ets lliure,
que jo hauria estat un llast inevitable,
l’àncora d’un vaixell varat
en la sorra emboirada del passat.



EXISTIM

La pregunta és: existim?
A través dels meus ulls translúcids
veig una vasta extensió de terra roja i aspre,
com la placenta que queda després del part.
Sense mirar flairo amb ànsia la realitat:
flairo boscos efímers de fets quotidians,
flairo racons de barris tranquils amb gent feliç,
flairo onades d’aire amb gust de matèria,
de noies perfumades i nois esbojarrats,
de gats grassos i gossos abaltits.
Faig un gran glop de licor còsmic,
escuro el got nocturn i llunàtic
i em distrec escoltant una cançó divertida.
Miro la realitat de fit a fit i trobo la resposta:
Ei! Que hi ha algú?




                                                                      

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada