Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 30 de desembre de 2016

Glòria Fandos Gracia




LA NIT PERDUDA

El sol, amb la seva omnipotència,
amb la seva patètica indiferència,
ha esvaït les ombres de la nit,
una nit fatídica de trons i llamps.
I avui el sol surt a passejar pel cel, com si no res,
implacable amb la burla reflectida al seu mirar de foc.

Havia de ser la nostra nit, els moments anhelats,
les hores esperades dins del somiar dels dies,
han caminat les busques del temps dins del bategar de la sang,
i el cel amb la seva negror estremeix el cor del món,
és il·luminat pel foc que esclata a la tempesta, i el cel plora,
i plora i les llàgrimes de la nit són pluja que plora per tu i per mi…

Els habitants del cel enfadats canvien els mobles de lloc,
i la nit és llarga i el so trist de la pluja m’acompanya,
i tot em porta a l’oblit pels camins dels núvols de la nit,
i no puc seguir, aquesta havia de ser la nostra nit
i la nit ens esperava dolça i callada amb els teus braços de coixí.
La nostra nit perduda… Quedaran les besades perdudes a l’aire.

Les carícies perdudes no han caminat per la teva pell de ras,
i viatgen perdudes per les distàncies, sense carreteres, ni vies,
ni en avió, ni en tren, ni en cotxe, ni en bus,  només pel vent...
I al carrer plou, i el meu cor té fred i no vens,
i el sol de l’estiu s’esfuma, s’allunya.

Torna a mi... Esperem. És dolça l'espera i el sol surt de nou,
ens torna a escalfar suaument i càlida,
i vull entendre, i vull obrir els ulls amb tu...  
A ANA MARIA MATUTE

La teva vida transcorre
amb angoixes i pors,
mirada de nena, eterna,
innocència a la mirada,
la transportes a les lletres,
enlairant les més dolces fantasies,
i les més tètriques violències.

Marcada per uns records
que sempre t’acompanyen
i els plasmes al paper
amb grans riqueses literàries,
que no s’emportarà el vent,
ni es mullaran amb les pluges,
ni arribaran mai a ser res.

Una nena sempre dona,
una dona sempre nena,
has fet, fas i faràs la delícia
amb la teva gran literatura,
una vida llarga i tan curta
com un sospir...

Aniré mastegant paraules,
de les teves tendreses m’aniré envoltant,
per a guarnir la ment amb el teu llegat.





BENVINGUDA PRIMAVERA

Es torna a fer present l’equinocci de primavera,
primavera especial que sempre espera...

Ja em canso d’esperar, primavera repetida.
Primer dia de primavera, floriran les roses...
els dies es faran més llargs, les nits més curtes,
més dies de sol, menys nits de lluna.

Avui al cel, gran festa, el Sol i la Lluna s’han trobat,
s’han eclipsat per viure l’amor, amagats
darrere els núvols, no el podíem mirar,
ens feriria els ulls amb tanta bellesa,
i ara el cel plora, són llàgrimes de la Lluna i el Sol,
després de l’espera, tornar a esperar...

Els cors dansen a la pluja. Les flors tornen.
I el Sol i la Lluna no tornaran... Com tu...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada