Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 2 de gener de 2017

Albert Canadell Vilalta


                         
ARBRES DE SOL I BOIRA

                    sense artificis ni metàfores
t’escric
més nu que quan vaig néixer
envernissat de vella vergonya
que a poc a poc s’escata
no vull cantar-te ni els èxits ni les derrotes
només et diré que he fet
                    de bufó al circ
que he après a riure
i a plorar com els autèntics pallassos
que he invertit mitja vida
per camins mundanals
sense rumb ni destí
que servo la resta
per endreçar-me i refer-me
inventar-me si cal
reconstruir-me de bell nou
o apedaçar-me si es pot
t’he estimat a tu
tant com a totes les amants
com a la millor companya
com al meu fill
com a mi mateix
també saps que t’he escopit
i vomitat al damunt
que he patit amb desmesura
s’han vessat efluvis d’amor
he udolat d’alegria
ja que m’has regalat dies d’inspiració
hores de tendresa
minuts de serenitat
orgasmes i poemes
nits sense tenebres
hores de ràbia
jorns de tempesta
gràcies al teu alè
he conegut la veritable màgia
la teva bellesa voluptuosa
i la fràgil diafania
paisatges il·luminats al zenit
i cremats al crepuscle
vitralls místics
                    perfils obscens de lluna
després de les ferides
mans amigues m’han acaronat
destesant el meus músculs
encongits de por o de cansament
he despertat relaxat
a punt per iniciar un nou cicle
sembla apagada la foguera
però espurneja una minsa brasa
duradora llenya d’olivera
ara crepita i s’encén
i puc escalfar-me del fred
de tants hiverns gèlids i humits
que m’encorben l’esquena
essència universal
sobre l’herba verda
voldré escoltar el teu so amorós
la música tel·lúrica
els violins i els sacs de gemecs
el batec estremidor de la terra
el glatir de les vives criatures
el cant del món
la serenor antiga de l’argila
el ritme de l’aigua
els cors dels estels que irradien bons presagis
l’he vist jo
el foc de les festes
també el fum definitiu dels comiats
la mirada desesperada dels guerrers
la calma dels monjos
els rostres de la tribu solcats d’arrugues
totes les cicatrius humanes
el teu fruit marcit
l’esquelet del temps
la pols definitiva
i la teva tendra llavor
que germina pels camps tacats de carmí
i arrela en boscos i deserts  
mira’m
sóc jo
sang de les teves artèries
esquitx de la immensitat
gotim del Tot
                    parla’m  
                    besa’m
estima’m
sóc el teu petit grill
ressò de la teva paraula
                    ara vinc
aparto i escombro
les fulles seques i els parracs
netejo la teva diàfana Avinguda
xiuxiuejo inventades oracions
admiro els pollancres tots en fila i ben atents
les aus voleien entusiasmades
fletxes boges del cel
uns núvols puntegen la cúpula
i un gos es pixa a tocar d’aquest mur
remena la cua esquerp ràpid melangiós
                            contemplo
a l’esquerra una casa de pagès
que necessita d’uns retocs
a l’ànima corcada
a la dreta més natura pentinada pel ponent
he deixat unes petjades senzilles
en la senda vital
però he fet l’amor de debò
segueixo amb la mirada
el torrent que sempre corre
passegem-nos una estona més  
fes-me pessigolles
toca’m el melic
vella amiga
caminem junts
per aquestes sendes
inundades d’estiu...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada