Ana María Franco Vaqueras

VERSOS

Versos escrits a la pell 

al frec dels teus llavis.

Versos, petons, incendis.

Oceans de passió,

mars de sentiments.

Pell amb pell, amalgama de luxúria que incita que tot...

Tot sigui divina poesia.

Versos que porta el silenci,

que són glòria a l'abraçada.

Versos que se cenyeixen a l'amor,

aquest amor que tu i jo

ens hem professat.

Versos nus, sense prejudicis, que el complaure el cos no és cap delicte.

Perquè l'ardor sota la pell,

res, ni ningú, ho han pogut prohibir-ho.

Ayer, tuve que atravesar las tinieblas,

para hoy poder ser luz.

La podredumbre habita por todas las esquinas,

y en ellas no hay ni un apéndice de vida.

Quiero, deseo, ser semilla fresca.

Que al cuerpo levanta, cuando los olmos despiertan.

Y en ese tiempo presente, ser también alondra,

que en su pico lleva, para replantar, una ramita de encina...

Ayer, ayer viví sin garras.

Hoy con las palabras me defiendo.

Soy lo que soy, el cristal que todo lo refleja.

Y en esas contiendas me hallo bien despierta.

Con una visión de sombras, que son como halcones de presa.

Y aunque el presente no sea un idílico paraíso,

tampoco es un holocausto.

Vivo para mi interior, hoy sin pensarlo.

Porque no voy a forzar mi pensamiento.

Ni tampoco sembrar lamentos.

Poco importa si el camino no es recto...

Daré, daré un rodeo, y seguiré en movimiento.

Porque así YO SOY, como el río, que no se detiene, ni para quieto, aunque roca en su camino encuentre.

No hi ha orgull, a la malenconia.

Sí, un dolç cantar, mare meva.

Per a aquesta tristesa, una mica

de llum de les estrelles.

Perquè a la teva falda mare,

ja no em pots acollir.

Vindran més primaveres anhelades,

i al meu costat a tu ja no et tindré.

No, no és qüestió de paraules,

ni escriure versos...

És veure què l'amor pot arribar a ser,

un diccionari ben extens.

Amb les seves misèries resignades, 

i amb tots els seus plaers i turments.

Mentre l'ànima sospira, veient,

què a la meva mare ja no la tinc.

Entre roses i crisantems,

la glòria de la terra està.

I tu, mare meva, evocant records,

en aquests silencis meus, on regna la solitud.

Mentrestant, la teva nissaga noble encara cacarea,

com a gall que anunciant l'alba està.