XII Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

dimecres, 15 de gener de 2020

Josep Miquel Gràcia Zapater


L’altre món


En aquest món
les bicicletes tenen rodes,
a l’altre tot és diferent,  les rodes no retroben la seva bicicleta.
En aquest món
amb les cireres t’hi pots fer penjolls i arracades,
a l’altre, per què necessitaràs  arracades si no tindràs orelles i tu seràs el penjoll?


En aquest món
tots els camins porten a Roma,
a l’altre, com no hi ha camins, no es pot arribar mai a Roma, ni més ençà, ni més enllà.


En aquest món
la circumstància pesa tant com la qualitat personal,
a l’altre, liquada l’esperança, resta el cero infinit de la distància.


En aquest món
el pare i la mare, el fill i la filla, i el net i la neta, són baules generatrius insubstituïbles,
a l’altre, els àtoms sense vèrtex s’endinsen al buit del forat de les picaportes.


En aquest món
plou quan vol, neva o apedrega,
a l’altre, els núvols són invisibles, intangibles, innombrables, inimaginables, in, in, in...


En aquest món
la vida no té sentit sense la mort,
a l’altre, la mort és un sin sentit.


En aquest món
les guspires de silenci donen pas al vessament de la cridòria,
a l’altre, la buidor es menja amb culleres de vulgar silenci logarítmic.


En aquest món
cordar-se les sabates és una prevenció,
a l’altre, unes sabates sense cordons trepitgen un univers absurd.


En aquest món
els miralls reflecteixen mil realitats,
a l’altre, les irrealitats fan figa més enllà de les realitats.





En aquest món
tots tenim caretes de recanvi,
a l’altre, les caretes cerquen propietari fal·laçment.


En aquest món
la veritat ens farà lliures,
a l’altre, la mentida i la veritat són fruita de l’arbre de les garrofes blanques.


En aquest món
el cel és blau,
a l’altre, com no hi ha colors, el cel no és cel o no hi ha cel, o tot és cel, o tot no és res.


Cercat un nou món,
sense saber com
més enllà del nom.
Vist el meu temor
de somiar un bunyol,
cuso amb un llinyol
pensaments a doll
de versos sutzors,
que rento amb Netol
fins que semblin d’or;
no hem sento cofoi.
I encara no és tot:
sento que no plou
cap gotim o mot,
el temps està mort
o s’ha tornat boig.
Si no planto cols
de cabdell o brot,
potser em planto jo.
La raó és destorb,
de suor estic moll
i em tremola el pols.
Ja n’hi ha prou i dic: xo!
Fora reflexió
i dubitació!










http://quisestlullus.narpan.net/imatges/fotos/grans/25artdem_mog_x.jpg













Malgrat Llull i l’Ars demostrativa,
aquest món és l’altre
i és com és
o són com són,
com una esberla de llum dins d’un forat negre.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Inici