Josep Miquel Gràcia Zapater

L’altre món

En aquest món

les bicicletes tenen rodes,

a l’altre tot és diferent,  les rodes no retroben la seva bicicleta.

En aquest món

amb les cireres t’hi pots fer penjolls i arracades,

a l’altre, per què necessitaràs  arracades si no tindràs orelles i tu seràs el penjoll?

En aquest món

tots els camins porten a Roma,

a l’altre, com no hi ha camins, no es pot arribar mai a Roma, ni més ençà, ni més enllà.

En aquest món

la circumstància pesa tant com la qualitat personal,

a l’altre, liquada l’esperança, resta el cero infinit de la distància.

En aquest món

el pare i la mare, el fill i la filla, i el net i la neta, són baules generatrius insubstituïbles,

a l’altre, els àtoms sense vèrtex s’endinsen al buit del forat de les picaportes.

En aquest món

plou quan vol, neva o apedrega,

a l’altre, els núvols són invisibles, intangibles, innombrables, inimaginables, in, in, in...

En aquest món

la vida no té sentit sense la mort,

a l’altre, la mort és un sin sentit.

En aquest món

les guspires de silenci donen pas al vessament de la cridòria,

a l’altre, la buidor es menja amb culleres de vulgar silenci logarítmic.

En aquest món

cordar-se les sabates és una prevenció,

a l’altre, unes sabates sense cordons trepitgen un univers absurd.

En aquest món

els miralls reflecteixen mil realitats,

a l’altre, les irrealitats fan figa més enllà de les realitats.

En aquest món

tots tenim caretes de recanvi,

a l’altre, les caretes cerquen propietari fal·laçment.

En aquest món

la veritat ens farà lliures,

a l’altre, la mentida i la veritat són fruita de l’arbre de les garrofes blanques.

En aquest món

el cel és blau,

a l’altre, com no hi ha colors, el cel no és cel o no hi ha cel, o tot és cel, o tot no és res.

Cercat un nou món,

sense saber com

més enllà del nom.

Vist el meu temor

de somiar un bunyol,

cuso amb un llinyol

pensaments a doll

de versos sutzors,

que rento amb Netol

fins que semblin d’or;

no hem sento cofoi.

I encara no és tot:

sento que no plou

cap gotim o mot,

el temps està mort

o s’ha tornat boig.

Si no planto cols

de cabdell o brot,

potser em planto jo.

La raó és destorb,

de suor estic moll

i em tremola el pols.

Ja n’hi ha prou i dic: xo!

Fora reflexió

i dubitació!

Malgrat Llull i l’Ars demostrativa,

aquest món és l’altre

i és com és

o són com són,

com una esberla de llum dins d’un forat negre.