Mercè Amat Ballester

 

VENUDA MAR 

La mar, el blau de sempre.

Nuesa tendra que revens com temps antic,

mentre calles i tens el cos extenuat.

Se t’hi estenen les ferides que no cessen, 

atrapada en la fatiga. L’impuls, exhaust.

La mar, el blau de sempre.

El vent et diu i et revolta i arreu escampa 

una cridòria i massa morts,

mentre suren a l’aigua els cossos entestats,

també el vent ens pregunta

pel cant agermanat de tantes ànimes 

en l’últim glop en tu de vida i mar.

La mar, la mar, la mar,

un blau de sang.

Pigments, sons, punts,

mots, 

línies i textures

i volums.

L’encesa xarxa incombustible 

de la ment i la carícia,

d’un reconeixement que xiscla.

Pluja de partícules 

i reverberació

de vides incansables 

que empenyen la inclemència

      i la dissipen.

(Només els necis 

no temen res 

dins la tempesta de viure)

Neixen blaus d’un cel que no s’amaga. 

Un text obert i eco perfecte entre muntanyes 

i una matèria que amanyaga llum secreta 

només al cor de la foscor. 

Viatge. Visió profètica.

Frisança de l’enyor 

pel bon Déu dins la llavor

dessota núvols que enlaire creixen i creixen.

     

Fotografia: Llorens Marín Rosales (La Ràpita)