Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 2 de febrer de 2014

Jesús M. Tibau



UN ESCRIU (Homenatge a Víctor Canício)

Un escriu per enfurir els déus que,
evidentment, no et llegeixen.

Un escriu per imitar sense èxit
el batec de les ales.

Un escriu per aixecar muralles
contra les trompetes de l’oblit.

Un escriu
per donar menjar als peixos de la consciència,
per evitar uns quants taurons.

Un escriu perquè no sigui dit
que no s’ha dit.

Un escriu
perquè les paraules són ludópates
i el desig de jugar s’encomana.

Un escriu quan parla,
quan calla,
quan escolta.

Un escriu i riu,
i plora,
i es relaxa.

Un escriu per, entre, sota i dins.

Un escriu si les condicions són les òptimes
i, sobretot, si no ho són.

Un escriu de ràbia i d’impotència
però no es cura.

Un escriu perquè creu que creu,
perquè dubta que dubti.

Un escriu a les portes de l’abisme,
des del balcó de la vanitat.

Un escriu amb l’esperança
que es disfressin cicatrius,
però sense gaire fe.

Un escriu per no fer del silenci un vici,
ni un coixí massa tou amb el nostre nom.

Un escriu per despullar-se a capes,
sense pressa, fins al moll de l’os.
I per vestir-se.

Un escriu a les parets amb les ungles
quan prem la paraula adequada.

Un escriu sense la pressió de cap mirada,
quan tanca els ulls i, curiosament,
els obre.

Un escriu a batzegades, a empentes,
a cops de colze contra el seu pànic.

Un escriu
si no és nascut per a cridar a crits.

Un escriu amb les mans al trapezi
i els peus a l’aire.
Indecís i fràgil.

Un escriu quan escriu.
I abans.

Un escriu i, després,
quan ja no escriu,
s’enyora de veure néixer els mots.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada