Carles Vall

Fresquívola brisa...

Fresquívola brisa.

Silencis mar endins,

llunàtiques metàfores...

Les persones només morim

quan el cor deixa de bategar

o l’ànima deixa d’emocionar-se,

llavors quedem amb els ulls

oberts però sense vida...

Quan les il·lusions no ens van

al galop a la sang, estem morts,

és igual que el taüt sigui una

cova o un castell amb reixes d’or,

estem morts quan ja no

ens emocionem...

La solfa cos a cos encara

em fa cantar, m’agrada

l’abraçada que es fa poema,

o quan les llàgrimes dansen

al meu pit, quan el cor

se sent orfe de vida, la carícia

que em fa estel, quan els

llavis diuen el teu nom...

L’embruix del silenci...

L’embruix del silenci

el concert de la solitud,

retrobar-se, saber-me...,

combregar de la carícia.

Cos i ànima a la vida,

al campanar del desig

campanades de passió.

Coneixement, coneixes,

mirar i veure, pell,

tendresa, solfa a deu dits,

brindem amb el somriure

de la mirada, dues boques

amb l’idioma ancestral.

Cauen paraules i floreixen

en terra bona, canten les arrels,

els rellotges engendren solitud.

La teva companyia m’abraça.

A foc lent...

En una cassola de paciència

hi posarem sentiments a foc lent

amb flames de passió,

traurem les il·lusions que

teníem al bany maria

i les deixarem a temperatura

ambient, servirem unes carícies

macerades de vida, omplirem

fins la meitat, dues copes

amb vi de convivència,

unes mirades sense maquillar,

mastegarem a poc a poc

per trobar les espines, i amb

la boca tancada per no

portar la contrària..., riure

moderat, procurarem que

els llavis no es ressequin,

no se sap mai, ens quedarem

una mica amb gana, encara

ens falta el desig...