Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 5 de febrer de 2014

Santi Borrell




*
He tocat un peix al fons del mar
o potser m’ha intentat mossegar.
Ah, quantes coses no sabré mai.
Una dona que no conec em saluda.
Ah, quantes coses no sé de mi.
Ah, que exagerada és la realitat.
Hi ha un mirall que somia amb mi.
Ah, quantes coses m’imagino.
Hi ha promeses que no em vull creure.
Ah, quantes coses voldria oblidar.
Hi ha pensaments que no vull entendre.
Ah, si pogués recordar tot el que he après.
Un dia escriuré un poema matemàtic
i segur que no m’equivocaré.
Serà un poema perfecte, indesxifrable.

**
Ningú parla de la llum d’aquesta tarda
i pels carrers veig les mateixes expressions,
els mateixos vestits amb els mateixos neguits.
Ningú parla del miracle de viure.
El silenci camina pels carrers
i els records truquen a la porta
i les herbes creixen a les teulades
i les cases parlen amb les muntanyes
i els núvols es poden tocar amb les mans.
La vida sembla igual, cada dia,
i ningú parla de la bellesa, però jo sí.
Jo veig la bellesa i parlo de la bellesa.

***
Després d’anys de silenci,
la torno a veure pel carrer.
El seu record em continua fent mal.
Lentament, s’acosta per la vorera.
Jo vull oblidar-la i somiar altres coses.
Cada vegada s’aproxima més.
És una dona immensa i real.
Tota ella és un mar amb taurons.
Em fa un gest i es posa a riure.
Sento un cop i aguanto el cop.
La saludo. Hola, Cristina.

Ja està! No ha passat res.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada