Antoni Casals Pascual

TEMPUS FUGIT

I.

M’he tornat a mirar

aquells àlbums de fotos

on hi  ha un reflex més jove

de nosaltres mateixos.

Em cal fer­ho sovint,

només per reconèixer

la vida que ha quedat

fixada en una imatge.

De vegades tot és

amortallar records,

com si elevés ofrenes

al déu d’una memòria

que, en juguesca perfecta,

apaga els llums i em deixa.

II.

Oscil∙la breu el pèndol i en silenci

compassos lents esqueixen ments diàfanes.

Orbs, els voltors, recompten tristes víctimes,

àpat convuls ofert a déus inhòspits.

Perilla el temps i el foc encercla els boscos

àrids pel fred de tanta malaptesa.

III.

Des de quin lloc arriba aquesta música?

Quins finestrals oberts a tots els vents

et permeten llucar, discretament

ocult en la penombra de la casa,

el món del que renegues en silenci?

Què esperes del mirall? Una resposta?

Un reflex del no­res? Un espai verge

a recer del que és cert, de l’estranyesa

a què t’has abocat als teus poemes?

T’angoixen les paraules que bateguen

al marge esquerre buit dels fulls pautats

de la llibreta en blanc que avui estrenes?

A poc a poc reculls totes les restes

d’imaginàries menges que alimenten

les teves nits frugals prop d’una mar

que travessen les barques d’una absència

de raons primordials, supervivent

de tu mateix, dels dies que s’escolen

entre els dits d’una vida que s’afirma

en el neguit del temps i en la recerca

d’un assossec potser definitiu,

aquell que et farà escriure finalment

la darrera paraula del darrer

poema que inclouràs al darrer llibre.