SUPLEMENT DE LA XII MOSTRA OBERTA DE POESIA A ALCANAR
POETES PARTICIPANTS AL SUPLEMENT DE LA XII MOSTRA
Miguel Jiménez - El Taller de Zenón
Alfonso Aguado Ortuño
Helena Martínez-Ferreruela
Francesc Xavier Forés
Montse Farrés Ubach
Miquel Reverter Aguilar
Ana Maria Franco Vaqueras
Andreu Alanyà
Roser Iborra Plans
Santi Borrell
Manolita Arrufat Sales
Mario Campaña
Toni Perulles i Rull
Teresa Domingo i Català
Maria Mingorance López
Josep Juan Segarra
Miguel Jiménez - El Taller de Zenón
Alfonso Aguado Ortuño
Helena Martínez-Ferreruela
Mai no sabràs si eren les lluernes
o llambregades breus de la consciència
les llumenetes albes dels teus vespres,
sota la volta argentada.
La il·lusió del concent* de les estrelles,
l'alquímia de la música acordada,
pampallugues tot, creu-me, i arrogància.
Mai no sabràs si eren les lluernes,
rellucant bòrnia per la claraboia
només amb l’ull de vidre.
* concent: harmonia resultant del cant polifònic
Mentre et mudes amb l’hàbit
d'un engany necessari
em pregunto
quin dels teus jos maquillen
els teus ulls nàufrags,
si saps que veus només
el miratge, la imatge
geperuda al dessota;
que la lluna és fosca
si el sol no l’emmiralla.
Francesc Xavier Forés
Montse Farrés Ubach
Instint
T’escolto i penso amb l'instint,
aquella percepció intuïtiva,
que s’encén i dispara trets
que la sordesa no veu.
Quin sentiment més amagat
roman rere capes
d’inconformisme social,
conviu amb la impotència
i amb un amor absolut
tintat d’esgotament físic.
Aquella fulla que sura
i el corrent bandeja sense remissió.
Intolerable la deserció!
Lluita sense sortida
ni horitzó que enlluerni.
En tu recau tota la línia
de comandament i els galons
d’aquesta lluita.
No ho saps. Si decaic,
tu ets la força que em mena endavant.
Miquel Reverter Aguilar
EN PERILL
Perquè existeix el perill, recorda que existim,
que encara que tinguem por de saber-ho,
no ens deturarem mai de traçar
avisos farcits de recomanacions:
En cas de ventada, agafa amb força les dates, el dia, els adjectius
que t’assenyalen i t’inventen,
l’esperança que tremola en els semàfors,
la llum darrere els finestrals,
l’amor replet de cicatrius.
Fins que no ho perdem tot,
no ens adonem d’aquell esforç
que ha comportat arreplegar-ho.
En cas de fred intens, són d’agrair
certs adverbis de temps, de lloc i mode,
la inestimable presència de qui estimes,
la seva forma de tancar la porta de la llar,
el seu estudiat assessorament
a l’hora de tapar-nos amb la manta
i veure què és allò que la vida
espera de nosaltres, mentre el termòmetre
escalfa el mercuri i les metàfores.
En cas d’incendi, trenca, amb calma,
cada una de les rimes d’aquests versos,
per saber si encara crema el foc a l’altra banda
de totes aquelles paraules incendiàries.
Avisa, a continuació, al poema d’emergències.
Per molt insignificant que pugui semblar la flama d’aquelles lletres, mai no es pot saber
l’abast de les seves conseqüències.
En cas de naufragi, hauràs de mantenir la calma,
procurant que les idees no entrin en pànic,
posant atenció a qualsevol senyal d’inspiració.
Els experts recomanen sempre tenir a mà
una sèrie de complements per si tot fes aigües.
En cas de pluja intensa i poètica,
et tocarà moderar la velocitat
i, si fos necessari, deturar el poema.
Seria bo no prémer l’accelerador i estar atent, complint tota aquella senyalització vertical que el cor i certs sentits t’aniran dictant.
Compte amb les andrones obstruïdes!
En cas de virus, queda’t a casa,
que s’ha desconvocat la vida externa,
Allà ara hi ha un temps sense batecs,
sense mida ni versos, on cada raconada
reclama amb urgència certes ombres
i l’enigma d’hipèrboles descalces
que ens recorden per on transitarem.
A dalt, els núvols amb passes de memòria
que no encerten a entendre aquella espera.
No hi ha paraules inútils, i ho saps,
quan la solitud fa acte de presència
i la nostàlgia deixa petjades silencioses
amb un rastre de pena desvalguda.
Les persones ferides són perilloses,
saben que poden sobreviure a moltes coses,
fins i tot, al més alarmant dels poemes i el seus riscos.
Anna María Franco Vaqueras
La mañana despierta al filo de las sombras.
Trae con ella un cielo de pasión y fuego.
Y aunque las sombras no sigan ahí,
el futuro es muy incierto.
Faltan verbos, palabras, para definir
la inmensa pandemia que nos ataca.
Aún así, me niego rotundamente
a ser pájaro de mal agüero.
Estamos ya a vísperas de febrero,
y la pandemia no la detiene nada,
el holocausto sigue creciendo.
Expande cada vez más y más sus tentáculos,
sin vocerío alguno, en el más infinito silencio.
Trae una inconmensurable hambre
de engullir vidas, sin mirar edad,
que sin preámbulo alguno va tragando sin piedad...
Y yo..., yo camino sola,
despojada de cualquier sueño.
Liberándome de toda culpa del ayer.
Hoy deseo ser liviana en el tiempo,
para habitar otras costas, surcar otros mares,
donde las letras, los sueños jamás naufraguen.
Reinterpretando mi sentir a diario,
con esa inocencia tan mía, tan humilde ella,
que de todo dolor y rencor me libera.
Hoy mi sueño, mi deseo es poder seguir amando, viendo, abrazando,
a todas las personas, seres queridos que amo,
y de que no me los robe la omnipotente pandemia.
Mucha salud y vida para todos,
para que podamos seguir disfrutando
de la poesía, de las letras.
Andreu Alanyà
Fulla a fulla s’allargassa el crepuscle
bevent a glops un solatge amargant
per combatre més enllà de les paraules.
Ara em despullo sense pors
amb pell xopa de fang i sal.
Ara em convido a mi mateix
a sentir el batec desmesurat,
ardent, nu i temptador
al llindar d’una nova porta.
Escandint versos, m’ha sorprès la tarda,
trist, cansat i, com sempre, solitari,
tossudament m’engresco cercant paraules
que se’m presenten al blanc paper
generosament clares i profundes.
Declina lenta la llum de la tarda
i aprenc del vers la paraula mai dita,
acceptant el que soc sense renúncies
ple de llum, neguits i defallences.
Ara que la tarda fa més densa l’ombra,
els vents mouen el batall de la paraula
i l’ombra de la tarda s’allargassa
dubtosa i carregada de temences
amb l’olor de sal d’una mar llunyana.
Ara, germà, torna a ser temps de silenci
i la seua bondat callarà la mentida.
Deixem veu al sol i a la terra,
que parli el vent, els arbres i l’herba,
aquells ulls de mirada serena,
el gest amic i tots els somriures.
Brindem, germà, per la llum d’un nou dia,
pel desig d’un bes i l’enyorada abraçada,
i, calladament, apurem la copa
fent amb plenitud nova proclama
amb el nou most ple d’esperança.
Ara, germà, deixa que parli el silenci
i d’ell en farem bandera.
Roser Iborra Plans
Set
Com un ocell
ferit
vinc cap a tu
per la llera eixuta
d’un riu
sense aigua.
Saurina,
busco la font
oculta.
Fes cassoleta amb les mans
i beu la meva set
a petits glops.
Ocell
Alaestesa eixugo,
al bell mig del riu,
plomes que pesen d’aigua.
Sóc un ocell
espantaocells.
Aigua
El meu desig és una aigua remota,.
fa camins incerts per una cova subterrània
i a vegades és tan tènue que ni jo sé on és..
Sort dels peixos fosforescents, dins la fosca,
allò de mi impertorbable.
Sort d’estalactites que escriuen les nits, les tardes:
rellotges de pedra que esmicola
una explosió de llum:
Les mans del saurí agiten l’aigua.
Espantaocells
Espantaocells
dels meus desitjos,
entomo la pluja
i s’aprima la palla
groga de sol.
De cua d’ull
veig o sóc una formiga,
i la seva ombra.
Pentagrama
Pentagrama d’ocells a la finestra.
Música endins escolto silencis
de boires atapeïdes, i escric
la por de l’arbre davant del fred
que el daura i el despulla.
Pentagrama de freds, aquesta albada
feixuga que no es desperta, lenta
de somnis com pedres a les butxaques
descosides. Música endins escric
recers de foc a la casa en runes
que no paro de somniar i bastir
sempre de bell nou; manobre
del temps que fuig, inabastable
i sorneguer, mentider i seductor,
amant i botxí, lleuger i feixuc,
ingràvid.
(Del recull NOMÉS SI NO MIRO VOLEN OCELLS)
Santi Borrell
POEMET
Saltar dins el temps
(passar a través del temps).
És la vida que fa passar el temps.
Són els somnis que fan passar les hores i les nits.
Són les il·lusions que fan passar la llum.
És el desig que fa saltar el temps dels rellotges.
Són les paraules que fan passar els núvols per la finestra.
Són els ulls que fan passar la llum per l’horitzó.
Són els ulls que fan créixer les roses
Són les mirades que omplen les pedres de miracles.
Són els ossos que obren els camins.
És la terra que fa ballar les abelles.
Manolita Arrufat Sales
(Des de L’Onada)
Dedicat a tots els pagesos del delta de l’Ebre
Primer verd, molt verd;
després, de lo més dorat,
així és el delta de l’Ebre
quan segant-lo estan.
Voldria ser trovadora
de les meues cançons,
i cantar pel Delta dels meus amors,
transmetent els meus somnis i il·lusions,
trencant als meus paisans els seus cors.
Habitants del Delta,
us desitjo lo millor
per treballar estes terres
amb orgull i amor.
A veure com es repara
la vida d’estos homes
sent una terra tan rica
tinguin que viure pobres.
Vacances no les tenen,
ni tan sols les coneixen,
perquè van nàixer pagesos:
Criats dels senyors.
Voldria ser trovadora
de les meues cançons
i transmetre al món les meues opinions.
Governants de lo meus Catalunya,
escolteu en atenció,
Ja en temps del Sr. Lincoln,
ell abolí els esclaus.
Jo opino que tot això.
Molt aviat s'arreglarà,
perquè si no, les despenses
de buides no passaran.
Mario Campaña
A Bruno Montané
Ronroneo lejano del pensamiento
Cuando se marcha como un fantasma
Y nuestras manos de tortuga se alargan
hasta el hueco del corazón
La amapola escondida cuece
La carne cruda
Esta es la hora
En la mente una lumbre avisa
Nuestra travesía a ras de suelo
Se arrastran velas del pasado proceloso
La misma desorientada memoria sangra
De océano en océano sopla
La alargada llama extinta.
Aquí tensos y arrepentidos dormitamos
Afluencia de nuestras aguas funerales
Turbulencia de algas consagradas
Aún puedo amar a todos los muertos
Priora la promesa de la vida, animal
Mordaz aventado en los caminos
Prosternados en los mismos templos
De noche las serpentinas salen de nuestras bocas
Hacia las montañas de la cólera
Y nuestras mentes ruedan avanzando
Hasta desertar en el amanecer
Cuando la alegría golpea en el corazón
Y sus disfraces funerales
En tiempos de exterminio bailaremos
El bolero de la muerte unos a otros acoplados
Cabalgaremos sobre puentes sumergidos
Sobre llanuras prodigiosas gozaremos
Y aquellos muertos como botas y sandalias
En desuso llevaremos
A los innumerables vertederos.
En las inagotables tierras del Señor
Todas las ventanas se levantan
Y se estremecen cuerpos calcificados
Hasta que en la orilla vuelva a amanecer
Como en los primigenios días de fiesta.
Toni Perulles i Rull
JOTES VERSADES i CANTADES
Visto faixa i mocador;
porto també blusa ascleta;
sembla que siga un sinyor
que durant tot l'any descansa
i viu com un mariscal;
venc productes al rafal.
He passat per Sant Onofre
carregat de sacs d'olives;
el matxo tira del carro
i jo em sento com un amo;
al molí, hi descarrego;
i me'n torno, ja no tardo!
Ous i mel, a les aigüeres,
abadejos i sardines,
baldanes per a rostir,
cansalada per bullir,
llegums per a tots los dies,
que les boques hem d'omplir.
Tot ascarrant les ramades
m'he declarat a Cinteta.
Li he donat un pessiguet
molt fluixet a la galteta.
I li he dit a l'orelleta:
Tu, descansa una miqueta.
És exquisit l'all i oli;
el paladar l'agraix;
mira si anirà bé l'oli
que mos en llepem los dits;
hi suquem trossos de pa;
l'energia per a plegar. (xalar, cantar, ballar,etc.)
Los domenges, los recaptes,
les viandes i gallines,
capons per a grans diades.
Au, Cinteta, no t'escapes;...
que les nits per les pallisses
ai! ben fort que t'hi agafes!
Lo molí de Soldevila
anava fent i així molia.
I jo sempre amb farinetes
sóc un valent jornaler,
que beu mistela a copetes,
i au!, dret, com se manté!
Me passaré a menestral
de cooperativa d'oli;
hi seré només vuit hores
i descansaré com cal.
No patiré soligueres
ni tampoc lo vent de dalt.
Donen oli les morrudes,
les fargues i sevillenques.
Si se'n posen de trencades,
de les tres classes i mortes;
i tot l'any mos les mengem.
Quin munt d'olives pleguem! (o molem!).
Baixo de la muntanyeta,
calçó curt, fet per Cinteta;
no em vull perdre la festeta;
que els pagesos fem fireta;
mireu bé quina n'he feta,
duc espardenyes de veta.
Treballem de sol a sol,
sovint a jornal de vila.
Si venteja o espurneja,
tot el dia pel bancal
tant si s’hi llaura com si s'hi emposta;
nostra feina és un missal.
Vuit estrofes més a:
http://www.xtec.cat/~tperulle/webantiga/projecte/jotaoli.htm
Teresa Domingo i Català
El duelo
Mi Amado, qué oscura es la faz que lleva
a la muerte, qué lágrimas derramaré
cuando la entrega pida su cosecha.
Me encarnaré en esa golondrina que va detrás de ti,
en esa hierba que conoce los contornos de tu cuerpo,
en esas filas que resisten toda tu hermosura.
Mi deseo es una flor, y cuando muera,
sobrevirá en sus semillas blancas,
en sus ramas intensas de fieras madrugadas.
Seré un emblema del amor.
En mí lucharán las dos corrientes,
y se abrirá el duelo en el que el ansia
llena sus pañuelos en las fuentes
en que el deseo se concierne.
Y la muerte llega con su vestido de plata.
Maria Mingorance López
Estries
Els gargots de la meua pell
són l'expressió d'una ànima agitada
són arrels que sobreïxen de la terra
són els focs artificials de la festa major
són els primers esborranys d'una novel·la
són els solcs de la terra on posar la llavor
Tu no hi veus ni focs, ni arrels, ni lletres, ni terra,
tu hi veus l'empremta de la nostra condemna
Brota del meu cos la poesia
que amb la mirada tractes d'embrutar
Sororitat
No m’ha calgut
cap caiguda desmesurada
per veure el fons del pou
L’eco de les vostres veus
m’ha notificat l’alçada
Xiclets en temps de guerra
Amb un mínim d'esforç
les tisores arrencaven
els xiclets de sota el pupitre
La pitjor injustícia, però,
és la que s'arrela endins
No hi ha tisores,
alleujo el dolor
amb la saliva dels mots
Brossa
Aquell crit
era com esgarrapar
la brossa orgànica
i topar-te amb la fetor
de les restes
i amb la glopada induïda
Era un crit
de temor anticipada
una espineta del brou
que havies cuit al matí
i que ara punxava
les vísceres insistent
com el so d'un triangle percudit
Quina sort
la teua abraçada
que em retornava
al buit oasi de l'úter
Josep Juan Segarra
A Mohamad Bitari, Palestina, Síria i Catalunya
(Inspirat en la seua “Maledicció de la terra” p. 20 al llibre Jo soc vosaltres. Sis poetes de Síria).
Delta /
Fugisser /
MAR /
Crits /
Desesperança /
Rama /
Seca / Rebrotaràs?
I si morint vius?
Com seràs?
On estaràs?
Respirarem submergits?
Com ho sabrem havent mort?
Emergits de la vida,
serem la pols històrica dels llibres,
i alguna lletra mullada sobre fons esgroguissat,
desdibuixada,
pels segles dels segles.
Lo teu fang anòxic n’és la prova
al voltant de la mort de les petxines.
I per sobre del fang,
ulls de vidre!
Barrots de ciment al pas del riu.
Preses polítiques al cub.
Terra /
Presa /
Riu /
Alçat /
Algaravia /
Trencament /
Revolució /
Silenci /
Fertilitat /
Excés /
Pandèmia /
Mudesa.