XV Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

La Mostra Oberta de Poesia a Alcanar és una trobada poètica que acull diverses tendències poètiques al voltant del Dia Mundial de la Poesia

diumenge, 28 de febrer del 2010

Tomàs Camacho Molina

CARLES SANTOS TOCA A L’ESGLÉSIA DE VALLIBONA
EL 22 D’AGOST DE 2009 ABANS DE LA NÍTIDA CELÍSTIA
DESPRÉS DE LA ESPIRAL DE LA MÚSICA ELEVADA
ENMIG DEL VOLCÀ TURÓ
QUAN ELS ESTRANYS PEREGRINS
ESCALEN LA SERP IRREGULAR I GRISA
CERCANT L’IMPREVISIBLE RITUAL DEL SO


Com, amb els ulls tancats,
es pot fer color de la música,
pintura de piano?

Ritual mític i místic.
La música que es toca amb els ulls tancats
s’ha d’escoltar amb els ulls tancats?

Energia primigènia
contra melodia acadèmica.

Este home que passeja una tímida gosseta
ara toca la pedra de la lluna.

Poc a poc la suor va amarant
la pell de l’intèrpret.

Espirals i laberints de música
on d’una nota sorgeix una cadència nova.

Energia i dolcesa
remuntant un nou vol.

Alguna elegia entre molta orgia,
estiu superposat a l’hivern.

Lleu presència de pluja,
immensa presència de mar.

La partitura sóc jo,
jo sóc la constel•lació de notes
d’una vida voraç i alegre.


Concentració, fascinació.

I el poble, com davant
d’una abstracció, no sap què passa,
però sap que és sublim.

Mans i ment cridada a la perfecció,
mans que se redupliquen,
que toquen el passat mentre toquen el futur.
Mans de mar a cel,
de foc a terra.
Esfinx o cariàtide?
Bust perfecte,
cordes tenses del coll.
Pel•lícula de sons,
constel•lació d’imatges.

Absent del món,
concentrat en els sons.
Cap percudint en l’aire.
Mans vertiginoses
com la llum o el foc.

Som inútils papaterres.

Sons de l’aire.
Bucle de sons.

Sóc el déu d’una nova harmonia.

Mecànica i llibertat
combinades en sons aurífers.

La tragèdia
és que la música s’acaba?

Les mosques volen desconcertades,
no saben d’on ve el tro de la música.
La força que fa ingràvid el piano.

Guerra d’urpes,
revolució de marfil.
Jo he escrit això,
altres han escrit els seus pensaments.
I està bé que així siga,
la creació porta a la recreació.

Èxtasi i badalls.

Poema a peces.
Fragments inconnexos.

Bach i Beck i Bacus.

Núvol rítmic.

Vallibona, poble recòndit,
centre de l’univers
per la subtilesa
d’una música, tot present,
que s’enlaira a un estrany infinit.

Regal de la música i el misteri.

Res s’ha d’exigir,
tot s’ha de rebre!

Res és previsible.
Els matisos de la vibració
abans d’arribar al silenci.

Angel Granja

EL CÈRVOL

Quién te diría al nacer,
Hace tantísimo tiempo
Que ni tu mismo te acuerdas,
Allà por esos lares
Del Port de Morella,
Donde te apadrinaban,
Peñascos de la sierra,
El Tossal Gros, Turmell
Y tantas y tantas piedras.
Y pueblos a los que diste vida
Y se acostaron en tu ribera,
Herbés, Vallibona,
Canet, Traiguera,
Porque buscabas el mar,
Tu solo, por tu cuenta
Y elegiste Vinaròs
Para gloria nuestra.

Te fuiste haciendo mayor,
Muy, muy mayor, eso ya no importa.
Pero deja que te cuente
El porqué pasan las cosas.

Vinaròs te recogió en una canción,
Bueno…te acunó para
Que fueras tradición.
Y lo cuentan abuelos, hijos, primos,
Eres historia, ¿hay algo mejor?
No te lo esperabas, a que no.

Pues sí, y es que son tantos años,
Con ese run, run, que casi, casi,
Se nos rompe el corazón,
Al pensar lo que podías ser
Y como te veo ahora yo.

Has tenido muchos enemigos,
Y contra ellos has peleado.
Sequías, torrentes, guerras,
Pero nada es comparado
Con el peor de todos,
Con ese elemento incontrolado
Que es el hombre y además
Se llama civilizado.
Pero ¿qué te voy a contar?
Si tú eres el primero que lo has notado.

Son cincuenta kilómetros
De lento recorrido.
Sin ese alimento natural
Por el habías nacido.
Solo de vez en cuando te rebelas
Y te muestras agresivo.
Y nosotros estúpidos
Te atacamos sin sentido.

En Vinaròs te desnudan
De tu ropaje milenario,
Porque piensan los que mandan
Que ya no eres necesario.

Si naciste río, río seguirás,
Tú y yo lo sabemos.
Y seguirás por siglos y siglos
Y seguirás cuando no estamos,
Aunque te hayan desnudado…
Seguirás cuando no estemos,
Eres mejor que nosotros,
Tú y yo lo sabemos.

divendres, 26 de febrer del 2010

Persones amb discapacitats del Centre Ocupacional i Llar Alcanar amb el suport de persones sense discapacitat reconeguda

Per a festes,
carrers engalanats:
lo poble, LLUENT.

La mare del Remei
el ve a visitar:
flors, catifes, llums, altars.

Tot lo poble content,
per a glòria de Maria,
la nostra verge del Remei.

Arribà la tardor,
els vestits vulguèrem mudar:
però no és possible,
no senyor.
Encara sentim massa CALOR!!
Potser arribarà el fred...
potser quan estiguem pels volts de Nadal.

Amb neules i torrons
ho haurem de celebrar!?

Per a llavors, en família:
torró, polvoró, caneló...
...i llangostí si la barca el pesca i la pasta ho deixa.

La CRISI!!!

Aquest Nadal la gent: muda.

Silenci!!!

La gent de diners,
angula.

I amb sopes mos conformem.
A falta de bons torrons:
préssec en almívar.

Menjarem?
Avui sopem.

Sopem bajoques en pataca,
pollastre al forn.
De postres, pera...
Jo voldria cirera!!!

FARTS!!

Queda poc per la pasta!?

Des d'este enllaç accedireu al vídeo preparat per a la I Mostra Oberta de Poesia d'Alcanar:

http://coalcanar.blogspot.com/2010/03/us-esperem-la-mostra-oberta-de-poesia.html

dissabte, 20 de febrer del 2010

Francesc Xavier Forés

Llarga i estirada estança llisa
en les dunes banyades
pels reflexos del sol, els ulls s’hi fixen
la bromera de les aigües torbades
mar enfora, rossega tellerines
el blau ejacula en la mirada tremolosa
de l’encant, i les oles de l’arena
assossegada, passegen bellesa
captivat pel paissatge, l’escena
broncejada s’arbora, trepant de nou
el desig, i la calor, coberta
d’una borrassa de nit, recorda el Delta.


...de temps cerclat per les aigües de la memòria











Al pont rellisca el passeig, i pas curt
sèquia avall, el traspàs lliga fort
el prim dissipat cercle de rams
assenyalant incessants rostres malaurats
fingint no entendre l’enderivell i nadant
riu endins, per mullar la cicatriu que acull
l’impuls, i apropant el llaüt que remulla els
seus peus bruts de fang, a dos mariners
d’aigües verdoses.


...de temps cerclat per les aigües de la memòria








Deixa’m entrar al teu forat humit
beure a glops d’ofec el teu vi
deixa’m mirar la llum
que els teus ulls delaten
i traspassar el llindar
cap al roig dels teus llavis
deixa’m destriar-te
al foc de la matinada
i dir-te:
no hi ha tros, que gust no trobe.


...de passions banyades de semen










Polsegada, i els ulls borrosos
com l’amada, goig
pel matí roig,l’ànsia
zel i dubte, al foscant
gust de barreja, la durada
suc mèlic
l’acte i el fimbreig, volada
la passió encesa
la llengua vetada.





Lo fred del cos que banya l’orgull
i una ombra foscant cridant a la nit
el goig més llarg, color de porporina
flama verge de cartró
dis-me boig, i trenco l’ànsia.

















No puc mirar-la al foc
confessant que l’he estimada
no puc cobrir-la d’abric al seu hivern
no puc travessar la seva cambra, color plata
no puc ser guia d’un senyal somort
amant de la tragèdia
empresonat d’absència
ni deslliurar puc, la seva dolça causa.




dimarts, 16 de febrer del 2010

Robert Jové

http://www.youtube.com/watch?v=YVX3pkqFWVM




ARRASTRAR SENSE TRUMFOS 

Sovint,
el que volem dir,
s’escola entre paraules malgirbades.
El concepte,
cau al fons d’un pou
ressec com el palmell d’un avi. 
Cridem
ben fort,
fins desencaixar-nos les barres,
fins que no tinguem res més a dir. 
El meu cor porta dol
per les guerres i les plagues,
plora pel gemec del mar i
pels espasmes de la terra. 
Predica la doctrina
que la vida només és
un espai de temps
entre dos mons inabarcables. 
No pots oblidar
la teva condemna
ni embriac la nit de cap d’any. 
A ponent es manifesta
el perfil del Pedraforca humit. 
A pagès els suïcides
ho són per atzar,
una mala girada,
un estrep mal collat. 
 
 
 
 
http://www.youtube.com/watch?v=VI-AEzfwUPA


 

ELLA DEU SER UN ÀNGEL
(recorda ventafocs, que has de tornar abans de les dotze) 

Qui no et coneix viu endebades 
Sentir-te riure és com
ensumar esmalt d’ungles.
Et pintes els llavis amb cendra
de seda cremada i paper d’arròs.
Enjoiada amb perles de plàstic
li piques l’ullet a la vida.
Quan passes pel carrer
els núvols descarreguen flors,
plouen clavells i orquidees.
Bassals tapats amb cotó fluix. 
Per curta que sigui
la distància que ens separa
es fa llarg el camí. Per
escàs que sigui el temps
que dura la teva absència les hores són eternes.
Es perden els costums
i es dicten noves lleis.
Canvien les fronteres
i es formulen nous presagis. 
De la plaça estant es veuen les piràmides.
Avui, viurem arraulits a l’escalfor de la llar,
envoltats de tòpics com Michel Jordan
torna a jugar, mil dies després, lluny de Xicago. 
Qui no t’ha vist, viu endebades.

Anna Miralpeix





http://www.youtube.com/watch?v=GLzczMj_CEw


I així és com et passa la vida
diumenge festiu
dimarts al súper.
Peatge d’anada.
Els plàtans majestuosos
sense fulles encara
esgarrapen el cel
i els teus llavis
peatge de tornada.
L’esclat de l’atzavara
i la xerrameca de les margarides
t’estoven
i la cosa aquesta dels pollancres
que vola quan s’encén la primavera
se’t fica al nas i penses
mentre et grates i no et passa la picor
si n’hi ha de llocs per anar a volar.

http://www.youtube.com/watch?v=129693vWObw

T’imagines reversible i et desprens de tot per esclatar en big bang altra vegada. Assages fent equilibris acrobàtics i gramaticals i, sense trampes, conjugues el verb que emergeix d’una paret blanca. Desendreçant l’espai que aclivella l’encalç de l’ombra incerta propagues després camins que ja coneixes. I et deixes prendre de bell nou esdevenint part del procés inevitable que et pertoca, intermitent, i acreix el gruix de la memòria. 

dilluns, 15 de febrer del 2010

Manel Ferrer i Valentí Rubió (guitarra)

http://www.youtube.com/watch?v=VHAoBXqpztY


NAZARÉ

A Nazaré, sempre ones trencant-se a la sorra de “a Praia”.
A Nazaré, ahir hi havia caçadors i valents pescadors.
Mirades de Miracles de Verges Negres,
amb miradors de Vels Blancs.
Ara turisme, vídeos i cintes de més res.
Només coincideix pornogràfica publicitat cada mes,
entre antigues postals de vestits tradicionals.
A Nazaré, s’entra a assedegar una set anònima,
i s’en surt essent anònims de la set.
De totes maneres, les ones colpejant la sorra volcànica,
esborren les empremtes dels nostre anhels
i passem a ser, merament, sinònims.
Sinònims, prenent el sol a la sorra de la maresma.
Antònims, del silenci de les ones.
A Nazaré, sempre ones de bellesa naixent “a Praia”





http://www.youtube.com/watch?v=02HTQodzQf4

Sí Homes. Homes Sí.
Amb els vostres cors d’or,
esteu adormits,
sense cap amor,
cap amor,
amor.
Amor,
amor,
amor.

Lluís Solà

http://www.youtube.com/watch?v=zZvRlZdRdAY

A les places del migdia
hem fet l´estudi absolut,
tenir set però no beure,
tenir set i haver begut.
 
Com la salvatgina pura
hem baixat cap als torrents,
com més corríem nosaltres
més s´esmuny l´aigua corrents.
 
Hem xuclat arrels i fulles,
el còlquic dolç i el neret,
el roc, el núvol i l´alga,
com més bevíem, més set.
 
Hem davallat a la cova
on crema constant el fosc,
hi hem aspirat a glopades
els fums del diamant tosc.
 
Hem trepanat la petxina
i engolit la llet astral,
al capvespre vomitàvem
les entranyes del real.
 
Una campana vermella
bat el gira-sol del vent,
en el ritual de l´aigua
no hi ha set sense turment.
 
 

http://www.youtube.com/watch?v=MWSBzRk5lTg
 
 
Al capdamunt de la branca reposen
les pomes clares, les pomes dorments,
plenes de focs pacients i de pluges
altes i despullades. Del llunyà
vénen les pomes plenes i rodones,
de coves fondes, de jardins perduts,
d´inexpugnables dunes blaves,
del lluny i de l´a prop, cansades. Del llunyà
vénen, de les arrels del poc, tenaces,
dels sucres del futur, de rocs
de l´esperança, de rescloses
incandescents i d´olis esmolats
vénen, cansades. I reposen,
adormides, damunt fulles foscants,
plenes i clares, apinyades,
dolces, enceses i clements,
plenes de plenitud, interminables,
plenes, atapeïdes de vivent,
suspeses al balcó de l´ara,
entre el nascut i el no-existent.

dissabte, 13 de febrer del 2010

Ramon Sellarès




http://www.youtube.com/watch?v=x8WAXt0djYY

Déu era,
per exemple,
indiferent
branca
fent garrofes
damunt l’enyoradís
amant,
o ombra insistent
al bassal d’un camí
on cada hora violeta
una viola intranquil·la era trepitjada,
grotesca,
pel cavall d’argila o la lluna d’atzar. 
Déu,
l’escultor de tanta solitud,
exaltat,
era indiferent infant
i vent...
...llança de llum dins l’amagatall
madur de l'arpa


http://www.youtube.com/watch?v=h_ePEiRP7ew


Solia desitjar assemblar-me
als feixucs arbres
que tant i tant t'agradaven.
De petit,
mentre guaitava els ocells
marfonent-se entre mil fulles aciculades,
amb molsuts dits inexperts
aixafava negríssimes formigues i olorava la reïna
àcidament enganxifosa.
Ahir,
dos esquirols d'ulls atzarosos
varen fotografiar-se dins el panorama
no gens tòpic
d’un poema escrit en anglès. 
Rígids, el pèl vermellós
i la cua
tan bonicament perfilada que,
encara ara,
els recordo tebis mentre els posava al forat
on descansaran la resta de la meva memòria.
Un poema en prosa me'ls ha duts
aquest capvespre
tot observant-me com si llegissin
en els meus gestos
una estranya notícia de successos
en qualsevol periòdic
estropellat i humit
pel mal temps

...et deien 
¿l’has tastat el tel groc
enllà del túnel
ferit i volent saber
si també és ambigua
com tu
la còrpora de l´insecte
aixafat al parabrises? 
Estimaves tant
tota vida. 
Avui,
a la barana del balcó,
la teva ombra fa de paisatge
mentre caus des del cinquè. 
Se t’acut aquell vers
que encaixava
perfectament... 
“...no te’n penedeixes
d’haver sigut
mala persona”. 
Al cap i a la fi,
ser poeta,
era això
i poca cosa més, 
ser poeta, 
arrossegar-ho tot. 
 
 

Pilar Cabot




http://www.youtube.com/watch?v=-PEckExnoKA



INDIGÈNCIA

Aquells temps desposseïts
m’hauria baratat per una engruna de tendresa,
per qualsevol amor epidèrmic només
i gairebé envejava l’amor domèstic
-domesticat-
de tanta gent.


Si vols fer net
procura que els records no bleixin.
Cap ombra arrossegada,
cap clariana fugaç de cap antic somriure,
absències/presències callades,
immòbils
en paratges immòbils.




http://www.youtube.com/watch?v=On8w-04Ygi0



KAMIKAZE

Vaig clavar-me els silencis
ventre endins.
Em pensava morir
a cops de silencis.
L’eina,
però,
no va encertar el camí
i em va
desglevar
els mots
amb la ferida.


divendres, 12 de febrer del 2010

Alfredo Gavin Agustí

HISTÒRIA D'UN POBLE

Al poble hi ha
dos bàndols

el bàndol de l'un
que està contra l'altre

i el bàndol de l'altre
que està contra l'un

hi ha el bàndol dels que manen
hi ha el bàndol dels que volen manar

el bàndol dels que van guanyar
i el bàndol dels que varen perdre

-una guerra, un idioma,
una dignitat, un privilegi,
unes peles, unes terres,
una vergonya-

després hi ha els que no són
ni d'un bàndol ni del altre

ni dels que van guanyar
ni dels que van perdre

aquests són com aquells
mexicans de les pel·lícules

gent indolent
envoltada de bandolers.




POEMA D'AMOR


Imaginem, per un instant,
que la humanitat,
només la humanitat,
cau
en un estat de catalèpsia
durant quaranta dies i quaranta nits,
així, tal com estem ara,
en aquest precís instant,
atents a la lectura d'un poema,
o veient la televisió o contemplant els núvols
o passejant pel carrer,
menjant un plàtan o tafanejant un vidre.

El primer que es despertés
no diria allò tan suat i marcit
de què el dinosaure encara era allí.

En el millor dels casos
ja faria prou si se'n sortís
pixat i cagat per tots els insectes,

no diguem-ne menjat i rosegat per les rates
o pitjor encara,

bategant al pols llefiscós dels cucs
o podrit per milions de bacteris.

Com que aixó no deixa de ser una hipòtesi,
un acte d'imaginació retòrica,
per justícia estadística
hi hauria algunes possibilitats de què qualcú
es despertaria indemne i immaculat,

com tu, amor meu, sense cap dubte,
com estàs ara, recent desperta,
sortida a la llum des de la llarga nit
fent-me sentir deslliurat,
como si no hi haguessin insectes o rates en el món.

dimecres, 3 de febrer del 2010

Jordi Pijoan López

La cançó del Mal Amor

Hola, princesa.
Com ha anat el dia?
Això!?
No! No tinguis por.
No et pegaré.
Al contrari.
Et vull acaronar.
Ho has fet molt bé.
Hi ha molts calés aquí.
Tot això has fet avui?
Molt bé, princesa, molt bé.
Ho has fet molt bé.
Vinga!, anem-se’n!
Ja n’hi ha prou per avui.
Ja has treballat prou.
A més, plou.
I quan plou no hi ha clients.
Ni els xoriços ronden.
Vinga!, anem-se’n!
Primer fem unes tapes
i unes birres.
Després anirem a casa.
Que si en tinc?
Quan me’n fa falta a mi, princesa?
Jo sempre en tinc.
No pateixis.
Jo mateix esmicolaré la roca
i traçaré les dues ratlles blanques
de l’autopista que et durà al cel.
Perquè jo et vaig prometre el cel.
Recordes, princesa?
I no te l’he donat?
Vinga, princesa;
no et fiquis tonta,
o em posaràs nerviós.
I ja saps que jo quan m’hi fico...
perdo els estreps
de tant que t’estimo.
No siguis desagraïda, princesa.
Sense mi, al carrer no series res.



Sant Valentí 1929

Set cossos inerts
besen el terra
brut del magatzem.
La sang ho inunda tot;
és vermella com les roses
que avui els nois regalen
a les noies;
curiosa manera, la dels gangs,
de celebrar el dia dels enamorats.
Les disfresses eren bones;
els infeliços no van reconèixer
Machine Gun rera les ulleres de sol
i la gorra de policia.
I, quan el van reconèixer,
ja va ser massa tard:
el plom calent
travessava els seus pits,
metrallant una riallada de befa
perquè havíen caigut al parany.

I en Bugs!?
La mandra d’un barber
Li ha salvat la vida.
Des de la cafeteria,
sentí les metralletes
que delletrejaven,
una i altra volta,
el nom de l’Al.
Xurrupant el cafè,
es va penedir
de no haver acceptat el seu pacte;
però ja era massa tard.

3 de febrer de 2010

Ramón García Mateos

CANCIÓN DE ATARDECIDA

A Joaquín Carbonell,
por su “Canción del olivo”

¡Venga Dios a los hogares
y a las almas de esta tierra
de olivares y olivares!

Antonio Machado


En tierras de Mora
viejas oliveras
buscan sus raíces
de sol y de piedra,
buscan sus raíces
fuera de la tierra:
tierra bendecida
con llanto y sudor,
aroma de aceite
de verde color,
aroma de aceite,
romero y canción.


Atardecida lenta
por las tierras bajas,
atardecer de luz para el viajero
que nostalgia en silencio sus recuerdos:
aquí, donde el camino se detiene,
aquí, donde la sal de la memoria
se anega de dolor y soledad.
Brilla insolente el aire frente al tiempo
mientras el sol recama el horizonte
y se cubre de luz el olivar.
Brilla el aire insolente en el crepúsculo
cuando borran las sombras el prodigio
de tanta luz sobre las copas anchas
de los viejos olivos orgullosos.
Silencio y paz: vuela un milano altivo
y aletea en el cielo la canción.

Ordeña la oliva
desde la escalera
con los dedos rotos
de la ventolera,
con los dedos rotos
de la llegadera.
Empínate, moza,
que vas a llegar.
Échame la toca
que me he de tapar,
échame la toca
que me voy a helar.

Vuela el milano altivo y sosegado
mientras se muere el sol allende el mar.
Vuela el milano en círculo incesante
en la tarde otoñada y en silencio.
Vuela el milano sobre los olivos,
se adivina en el vuelo un mal presagio:
su pico sobre el vértice del miedo.
Mas el viajero conoce la verdad:
el vértice del miedo está en el alma
y no hay buitre voraz de ceño torvo,
sólo es el corazón —tiempo y nostalgia—
quien apaga la luz de la esperanza.

En las lentas ramas
del viejo olivar
cuenta las olivas
un leve pardal,
cuenta las olivas
y se echa a volar:
vuela por los campos,
de la Antigua son,
y a las cinco en punto
ya se pone el sol,
a las cinco en punto
toque de oración.


La luz de la esperanza:
fanal donde se queman soledades,
lámpara y fuego, candelita eterna.
La luz de la esperanza,
el olivo es metáfora perfecta:
ligero al viento —levedad del aire—,
diamantino y tenaz sobre la tierra,
endrino el corazón, cobriza el alma:
el olivo es metáfora perfecta.
Romero por las sendas del silencio
el viajero otra vez vuelve al camino.
Atardecida lenta
por las tierras bajas,
atardece la luz el horizonte
—se duermen en los ojos los recuerdos—.
cuando inunda la noche el olivar.



CANTAR DE AMIGO

A verdear el aire,
que todo sea ramos
de olivos en el aire.

Blas de Otero


Un ramito de olivo entre las alas
de una paloma. Sí, un ramo de olivo
para pedir la paz a bocanadas,
a golpes de dolor, luz y camino:

A verdear el aire,
que todo sea ramos
de olivos en el aire.


Un ramito de olivo solamente
en tu sonrisa. Sí, un ramo de olivo
para poder del corazón prenderte
en ciega claridad a mi destino.

A verdear el aire,
que todo sea ramos
de olivos en el aire.

Un ramito de olivo esperanzado
ante el futuro. Sí, un ramo de olivo,
enramada de amor sobre tus manos,
como un soplo de paz entre los trigos.

A verdear el aire,
que todo sea ramos
de olivos en el aire.

dimarts, 2 de febrer del 2010

Joan Josep Roca Labèrnia

La serra

La serra davalla
cercant tota mar,
és gran tot l’esclat,
de vells i canalla.
Els homes dibuixen
amagat somrís,
un garbell de palla
un pessic de bri.
Com tornen a casa
perduts mariners,
vénen de la serra
no volen res més.
La serra s’ enlaira
en núvols distants,
la festa convida
un sopar pagat.
Els nens s’ alliçonen
entren a l’ engròs,
la mare no els parla
com s’ allunya el sol.
Camí cap a casa,
voltats de cançons,
les noies són maques,
els nois déu n’hi do.
La serra es fa bruna
va perdent color,
esguardo la lluna
la resta és mig plor.

La mar

Sota la serra hi ha mar
dormit, estès,
amb unes barques gandules,
buides de peix.
El pescador en trencacolls
de mes a mes,
la dona li neguiteja,
només fa fred.
Dalt la serra del Montsià,
es guaita el bé,
en baixar les cent camades
desapareix.
El pescador xiscla fort,
cap ric el sent,
amb paraules dissortades
l’ infern li creix.
Al capvespre, en tornar
pels blancs carrers,
els peus se li arrodoneixen
els ulls també.
Entra a casa ple d’empentes,
sense cridar,
a l’ escala es desdibuixa
un riure amarg.
Sense ordre ni catifa
el llit l’acull,
el pescador no té vida:
Com l’hem perdut?

2 de febrer de 2010