Camino pels carrers
1998
Camino pels carrers
que em van veure créixer
en els matins llunyans
de corredisses per patis
amb gallines i bidons i terra
i pedretes punxegudes
dins les sabates emblanquides
de pols i bicicletes que
havien passat la guerra.
Corro pel carrer amb un babi
de ratlletes blanques i rosa
un dia, després d'anar
damunt d'un carromato
com si fos el carro
d'un general romà.
I jugo a indis
i a disparar sagetes
i a casetes en el jardí
on fem vi antic
de les flors roges i malves.
I anem al canalet i ens banyem.
I pujo les escales rabent de casa meva
i poso un peu exactament
davant de l'altre quan de matí
me'n vaig cap a col·legi i passo
el pont del canalet
amb els banquets de ferro.
Encara ara podria dir-vos
quants peus hi ha de casa meva
al lloc on vaig aprendre les
primeres lletres i uns valors
que m'acompanyen sempre.
I torno a casa
i al pati de llums tinc una ciutat
sencera d'habitants invisibles,
d'habitants diminuts
com en Polzet i els demano permís
per caminar per la seva avinguda
i em preocupo per ells
i pel seu bon govern
i escric un poema
per als contes de fades.
I passejo també de la mà dels balls
al carrer, al de Fidel,
amb tauletes i orxates
i granissats de llima
i la nova cançó i Ovidi Montllor
i la fera ferotge ballant un
pasdoble i Te llaman perla preciosa
i la sinuositat de la veu
i els malucs d'Elvis i veure
com a l'estiu tornaven com
orenetes veïns que vivien a França,
a Suïssa i més lluny,
països exòtics, però
nosaltres érem aquí!
Vivíem imaginant
paradisos de llibertat
i el nostre paradís,
la nostra llibertat,
tenia el nom d'adolescència i
fèiem la roda: al de Fidel
i després al Sindicat on a l'hivern
assajàvem la jota i la sardana
mentre pensàvem que la jota era nostra,
però que ens calia mantenir la flama de
la sardana, i els diumenges a la Fila
i els caps d'any al Casino.
Evoco les sessions del cinema mut
els diumenges a la tarda, blanc i negre,
Charlot, el gros i el prim, i per a mi, el més gran,
Buster Keaton, al Casal,
asseguda en els banquets de fusta
i l'olor a pipi.
I els Pastorets per Nadal
i la por de les pel·lícules de terror
al cinema Casino, on Dràcula i els morts
emmetzinen els somnis d'una ment
infantil. I el Bahia amb els pares
els diumenges a la tarda. I l'Òscar
i Los cuatro jinetes del apocalipsis
una nit d'hivern amb el iaio.
I Els ocells del Montsià
I Tu pont gegantí!
I les partides d'escacs,
de dames i de guinyot
tots els migdies amb el meu pare,
a qui mai vaig guanyar
tret d'un temps en què,
ja més gran i havent llegit
Els assassinats del carrer La Morgue,
com si fos un miracle,
guanyava a tothom i, tal vegada,
vaig guanyar també el meu pare.
I la música de les bandes pel
carrer tots els dies de festa
i els guinyols que s'estaven
en una plaça que hi havia davant
del mercat. I el llop i la iaia donant-li cops
i a la nit que somiava que m'agafava el llop.
I el riu a les festes i els joves
relliscant per un pal ensabonat
I els ànecs que nedaven
I jo que corria darrera del bou capllaçat,
I la plaça de bous.
I l'esport, i els amics i les amigues
pels carrers parlant fort.
Quant d'enyor vaig sentir
en haver de marxar del meu món,
del meu poble-ciutat,
dels carrers, de la vida i els jocs.
Encara avui m'acompanyen
en el meu passeig els rostres
i la vida d'aquells anys i la gent gran
de casa meua, austera i familiar,
bona i valenta.
Observo avui les cases
i els carrers canviants del meu poble.
Amposta ha anat com jo, a poc a poc,
mudant els vestits de pagesa
i menestrala
per uns altres més nous.
Amposta es trau de sobre
la terra dels carrers
i els patis de tractors i l'aviram.
Amposta creix, s'eixampla i
es fa nova, oberta de cor
i generosa, però Amposta, com jo,
és com és, perquè porta en el cor
una mica de pols del carrer,
molts de jocs al carrer,
espardenyes d'espart
i el treball de les mans
en els prats.
