XV Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

La Mostra Oberta de Poesia a Alcanar és una trobada poètica que acull diverses tendències poètiques al voltant del Dia Mundial de la Poesia

divendres, 7 de gener del 2022

Rafael Haro i Sancho

 



ROMANÇA DEL PÈPLUM ÀTIC

Per a Tomàs Camacho Molina

La distància entre la volta d’estels

i la teua literària mirada sobre el món

fa envellir les cordes del piano.

Tesen, fan força, resisteixen el martellejar

constant i díscol del transcórrer dels dies,

s’esgoten, s’esfilagarsen, s’escuren, s’hernien.

Percudides cordes no sonen com sonaven,

no tan intenses, no tan festives,

, més sàvies i arrelades, més certes,

amb el timbre més distingit que mai

encimbellant-se com un himne,

encalmada i plàcida escolta del vibratovibratto,

com si cantesses Tomàs,

dolç i antic d’entonades paraules.


Van caient més cendres que neu

a les pàgines no escrites del llibre.

Sempre fou música l’escletxa del cel,

un sentir tan lluny de la raó, tan remot

com propera l’emoció revelada,

com si surés en una mar de fons,

en una barca gronxada pels déus,

on torno i retorno a un mi, al jo,

al temps de presències àtiques,

de flautes de Pan i nimfes amb pèplums

caiguts. Somniar somniem encara.


Simfonies com pintures, 

pinzellades com acords,

arpes i esgrimes com un do,

bonhomia t’eixampla la persona,

cordial passejar, serra i costa, 

                                          respirant colors, aromes i flors.




Tomàs Camacho Molina

 




Que no falten roses


Procuro que no falten roses a casa meua.


M’agrada acostar el nas

i olorar la seua exquisida fragància.


No les agafo del roser amb avarícia,

procuro que algunes queden al roser

per a la gent que passa

i per a mi mateix.


Quan es marceixen les llanço

i netejo el got que fa de florer.


Em pregunto per a què serveix un roser?

Em responc que és pura recreació.

29 d’octubre de 2021


EVOCACIÓ DE MIQUEL PATON


Avui, en el meu habitual tomb en bici pel terme,

em preguntava quina era la sincronia

que ens portava a trobar-nos

i tenir aquelles converses

en què s’ajuntaven pintura i poesia,

però, sobretot, el gaudi

de l’escenari excepcional

que ens acollia.


Miquel era meticulós en la seua faena.

Li donava a la pintura, a l’art,

una impregnació trascendent.


Conec Miquel, penso jo, gràcies a Ramon.

En una època de pinzellada voluminosa

i lleugerament figurativa

que em feia recordar Miquel Barceló.


Més tard, la seua pintura

em portava a Klee i Mondrian,

però es tractava d’ell mateix,

de fer abstracció del paisatge

tan pròxim d’espills i retícules.


Pintar al retaule de la capella

de Santa Maria dels Prats

va propiciar el miracle

d’ajuntar, terra, mar i cel

en una gradació transcendent

que se sosté amb la fe.


https://www.youtube.com/watch?v=_-shpjnBnvk

Javier Caballero



MÚSICA DE PLUJA


música de pluja

tabals de trons

el vent coagula 

les gotes d’aigua

canaleres, rierols



ALBA DE POMES VERMELLES PENJA DEL PI DE NADAL


enllumenat de nadal

miracle de la bona voluntat

nadales i pare noels

loteria

a la casa de barrets

l’arbre del paradís sobrix pomes* 

colors i brillantors d’estels 

que es conjurin tots els astres 

per entendrir cors banals**

rere l’estel de nadal 

arribem al pessebre



cf:

*  edvard munch, julaften i bordell, 1904

** rogativa, de carme pagès







POR


en busca de la fera

que no deixa dormir

l’ascensió a la torre

pel caragol fosc

sorgeix de la pedra

el bram mut del drac

els ullals de la serp

el monstre de la lletjor

l’espant i la pudor



VIOLÍ *


Un home elegant de frac negre 

amb la mà poderosa engrapa 

pel garró el pernil roig de gla 

i el falca entre la galta i l’espatlla. 

La mà dreta, fina i destra 

mou harmònicament l’arquet 

i talla la llonza llaminera. 

Ovació respectable: plas, plas. 

Fa un cop final agraït 

i vincla el cap degollat. Plas, plas.


* A Miquel Àngel Marín 

MAR DE SARDINES, AROLA ED, 2008. ISBN: 9788492408177






VOGA, VOGA, MARINER 


Descubrid que el horizonte no es una raya lejana. Maravilla Sáez, terrissaire. 


Voga, voga, mariner, 

sobre la corda fluixa 

de l’horitzó. 


La mar s’amaga sota 

la quilla i nada 

com un peix. 


Voga, voga, mariner, 

sant funàmbul 

de l’horitzó. 


La llum melangiosa, 

taronjada d’estels 

cap a ponent. 


Voga, voga, mariner, 

sant funàmbul 

de l’horitzó. 


Violí de la nit, 

pel laberint d’oblit 

guarda’ns el fil. 


Voga, voga, mariner, 

sant funàmbul 

de l’horitzó.


Nieves Salvador Bayarri



Esa rara sensación de ser universo, alteración de los músculos, sosiego del misterio, deseo de crear expulsando las palabras e ir creciendo entre la maleza. Ver abrir los pétalos de la sangre, ser locura sin cuerpo, punto evaporado flotando sin recuerdos, leer el azufre del sueño, materia que habla a lo invisible.

Regar las moléculas, permanecer en el túnel incandescente de la nada.

Ver la Gloria pasando por la conciencia, desenterrar los ecos mientras se expande la claridad y se esconde en el olvido.

Mirad dentro de mí, soy una nube roja sin equipaje, un perfume de animal, unas garras de palabras, un paladar en la saliva de la noche.

¿Qué piensa el aire cuando me ve, cuando entra y filtra las impurezas de la muerte?

De regreso en regreso, el aire sigue mi respiración, atrayendo el olor de los planetas.

Huimos de la roca, pero somos su materia inmortal,

moléculas de sol con cabeza. 



José Luis Campal


 


Maria Josep Margalef Sagristà


Camino pels carrers

1998

Camino pels carrers

que em van veure créixer

en els matins llunyans

de corredisses per patis

amb gallines i bidons i terra

i pedretes punxegudes

dins les sabates emblanquides

de pols i bicicletes que 

havien passat la guerra.

Corro pel carrer amb un babi

de ratlletes blanques i rosa

un dia, després d'anar 

damunt d'un carromato

com si fos el carro 

d'un general romà.

I jugo a indis

i a disparar sagetes

i a casetes en el jardí

on fem vi antic

de les flors roges i malves.

I anem al canalet i ens banyem.

I pujo les escales rabent de casa meva

i poso un peu exactament 

davant de l'altre quan de matí

me'n vaig cap a col·legi i passo

el pont del canalet

amb els banquets de ferro.

Encara ara podria dir-vos

quants peus hi ha de casa meva

al lloc on vaig aprendre les

primeres lletres i uns valors 

que m'acompanyen sempre.

I torno a casa

i al pati de llums tinc una ciutat

sencera d'habitants invisibles,

d'habitants diminuts

com en Polzet i els demano permís

per caminar per la seva avinguda

i em preocupo per ells

i pel seu bon govern

i escric un poema

per als contes de fades.

I passejo també de la mà dels balls

al carrer, al de Fidel,

amb tauletes i orxates 

i granissats de llima

i la nova cançó i Ovidi Montllor

i la fera ferotge ballant un

pasdoble i Te llaman perla preciosa

i la sinuositat de la veu

i els malucs d'Elvis i veure

com a l'estiu tornaven com

orenetes veïns que vivien a França, 

a Suïssa i més lluny,

països exòtics, però

nosaltres érem aquí!

Vivíem imaginant 

paradisos de llibertat

i el nostre paradís,

la nostra llibertat, 

tenia el nom d'adolescència i

fèiem la roda: al de Fidel

i després al Sindicat on a l'hivern 

assajàvem la jota i la sardana

mentre pensàvem que la jota era nostra,

però que ens calia mantenir la flama de 

la sardana, i els diumenges a la Fila

i els caps d'any al Casino.

Evoco les sessions del cinema mut 

els diumenges a la tarda, blanc i negre, 

Charlot, el gros i el prim, i per a mi, el més gran,

Buster Keaton, al Casal, 

asseguda en els banquets de fusta

i l'olor a pipi.

I els Pastorets per Nadal

i la por de les pel·lícules de terror

al cinema Casino, on Dràcula i els morts

emmetzinen els somnis d'una ment 

infantil. I el Bahia amb els pares

els diumenges a la tarda. I l'Òscar

i Los cuatro jinetes del apocalipsis 

una nit d'hivern amb el iaio. 

I Els ocells del Montsià 

I Tu pont gegantí!

I les partides d'escacs, 

de dames i de guinyot

tots els migdies amb el meu pare,

a qui mai vaig guanyar

tret d'un temps en què, 

ja més gran i havent llegit 

Els assassinats del carrer La Morgue,

com si fos un miracle,

guanyava a tothom i, tal vegada, 

vaig guanyar també el meu pare. 

I la música de les bandes pel

carrer tots els dies de festa

i els guinyols que s'estaven

en una plaça que hi havia davant 

del mercat. I el llop i la iaia donant-li cops

i a la nit que somiava que m'agafava el llop. 

I el riu a les festes i els joves

relliscant per un pal ensabonat

I els ànecs que nedaven

I jo que corria darrera del bou capllaçat,

I la plaça de bous.

I l'esport, i els amics i les amigues 

pels carrers parlant fort.

Quant d'enyor vaig sentir 

en haver de marxar del meu món,

del meu poble-ciutat,

dels carrers, de la vida i els jocs. 

Encara avui m'acompanyen

en el meu passeig els rostres 

i la vida d'aquells anys i la gent gran

de casa meua, austera i familiar,

bona i valenta.

Observo avui les cases 

i els carrers canviants del meu poble.

Amposta ha anat com jo, a poc a poc,

mudant els vestits de pagesa

i menestrala

per uns altres més nous.

Amposta es trau de sobre 

la terra dels carrers

i els patis de tractors i l'aviram.

Amposta creix, s'eixampla i

es fa nova, oberta de cor

i generosa, però Amposta, com jo,

és com és, perquè porta en el cor

una mica de pols del carrer,

molts de jocs al carrer,

espardenyes d'espart 

i el treball de les mans 

en els prats.

Carme Cruelles Rosales

 

ALÈ DE NÚVOL [fragment]

I

L’amor s’enlaira

amb ales d’au menuda.

Viure és un repte.


II

Es tenen dies

d’ànima esbroquellada

i el cel la cura.


III

La lluna encisa

i et fa subtil drecera

a nous desitjos.


IV

I si aquests núvols

et tapessen temences,

fonguessen dubtes?


V

Alè de somni

et trobo a les estrelles,

per tu s’enlairen.


VI

Et vinc descalça

de records i deliris

que suaus retornen.


VII

Als llocs que et penso,

amb ardit, deixo petges

per si retornes.


Alè de núvol és un recull de trenta-sis haikus premiats al 

31è Premi Arnau de Palomar 2021, de Riudoms