Francisco Pérez Belda

Montse Pallarés

AQUESTA MATINADA

Són les cinc de la matinada

i em desperto tot d'un plegat.

He tingut un somni

que molt neguitosa m'ha deixat.

 

I, ara... No puc dormir,

no em deixen els records d'un temps llunyà.

Records que van quedar sempre dintre de mi

i, ara, en aquest moment m'han despertat.

Contemplo com un nou dia va clarejant

i lentament la seva llum em va saludant.

Jo em sento inquieta

i una bufada de records van aflorant.

Recordo aquella velleta

amb qui ens unia una gran amistat.

Ella estava sola

i a mi sempre m'estava esperant.

Semblava que no s'atrevien

a acariciar-me les seves mans,

perquè deia que eren rugoses i seques

i les meves molt suaus.

Una gran nostàlgia l'envaïa.

Records d'uns temps passats.

Recordava el mar, les muntanyes…

Tot ho veia amb molta claredat.

Ella sempre em deia

que la vida no era justa,

perquè el cor no envellia com el cos

i ho trobava un disbarat.

A mesura que jo em vaig fent gran,

poder la comprenc millor,

la porto sempre dintre del cor

i els meus somnis li dedico de quan en quan.

Ja no podia estimar com ella volia,

moltes coses els anys li havien robat,

cada solc de la seva cara era una batalla

que poc a poc s'havia deixa't guanyar.

Però... Ella per a mi no envellia,

una gran mestra per a mi va ser.

Una gran lliçó vaig aprendre d'ella:

No envellim amb els anys.

Renaixem cada dia!!!

                                                        abril 2022

               VINE AMB MI

 

Vine amb mi i et portaré per camins de serenor,

on el riu és com un mar i la vista es perd.

Vine amb mi, dona’m les mans

i anirem per un llarg camí que no té final.

Vine amb mi, que sentiràs totes les olors,

les mes dolces que mai has olorat.

Vine amb mi, que sentiràs com el cor et trontolla,

com s'esbarra i no el pots aturar.

Vine amb mi, que la nit fosca no et faci por,

que la lluna serà plena i ens espera amb la seva

esplendor.]

Vine amb mi i et portaré per camins de serenor,

on el riu és com un mar i la vista es perd.

Vine amb mi, perquè jo també vull venir amb tu,

visitarem bonics paratges que mai abans hem visitat.

                                            23 abril 2022

Joan Guasch Torné

DESENCÍS 

Des del cim dels edificis enrunats

se sent el cant desesperat dels solitaris

al país on diuen que dormen els déus.

A trenc d’alba, sobre ales de corbs,

els precs s’enlairen solemnes i es dispersen

pels camins trenats del fantasma de la boira.

Potser travessaran el pont trencat del dol

i arribaran lliures del llast de la sang.

Des del cim ventós esperen resposta

cada vespre

i els corbs tornen cada vespre

amb les ales plenes de cendra.

El sol es pon.

Potser demà.

Però...

Dins del teu cap, o del meu,

esdevé una guerra sense treva

que crea i mata els somnis

i ens abandona a la incertesa.

El camp de batalla és fosc

perquè és un bosc arrasat

travessat pels fantasmes de l’oblit

i pels desastres de l’absència.

Per això...

La nit vol que li cantis un tema obscur, 

que li dibuixis en un llenç de boira i glaç

com són els besos dels amants furtius,

dels que fugen del recer de la llar

i es troben en la fredor dels portals,

sota la pluja insistent 

que torna les paraules lentes,

feixugues,

i fràgils com el vidre

mentre a la ciutat de les argelagues

llueix un sol inclement

i la sang de l’absència

vessa per les arestes

de les finestres trencades.

Però...

Se’ns ha assecat la sang a la boca,

la vescosa saliva dels nostres besos

quan la fosca dels portals ens amagava

de les mirades lascives dels altres.

Se’ns han assecat els grumolls 

de les paraules, de les lletres

roges i roents

que ens mossegaven les entranyes

fins a convertir-les en un malson

d’ullals àvids de carn i de vísceres.

Sí, els llavis es deleixen

per les carícies de les llengües 

humides i sensuals,

però se’ns ha assecat la sang a la boca

i la boca s’ha convertit en una caverna

d’ecos i silencis glaçats.

Cèlia Marcos i Gimeno

VIURE AMB VISTES AL VERTÍGEN

PAREIDOLIA ATRAPADA 

El món és l’ escenari

on la nit és per recordar

gaudint de l’espectacle,

de genolls a terra

i amb paraules de presa,

entregant-nos amb veneració

i desposseïment,

amb poder i empoderament

de llavi amb llavi.

Però m’aturo al batec

i no se quan es detindrà.

De quin color són els teus cabells?

De quin color és la teva alegria?

De quin color és el cel?

o la poesia? o la paciència?

Mai sabrem si ha estat bé

o només ens ho imaginem.

El minotaure em segueix pel laberint

i, quan corro,

el seu poder creix.

La sortida està dins meu

sense enfrontar-me a ell.

Una bruixa s’asseu

sobre el meu pit

per arrencar les mentides

que s’hi amaguen.

No troba res

perquè s’han assecat

dins d’una closca buida,

trenca els motlles per despertar

i mirar la mort de cara,

per ser lliures,

com si res,

com si mai hagués trencat un plat,

perquè tots som u

escapant del terror,

del buit,

atrapats al dolor

i als pensaments obscurs.

VIURE AMB VISTES AL VERTÍGEN

Donar les gràcies

i viure sense el permís

de poder parlar amb estranys.

Com aconseguir les exigències?

Arriscar el temps descobert

per  les magnòlies

i cobrir les posicions

amb converses sense armes.

Donar les gràcies

sense saber el perquè,

i necessitar estratègies

de models d’inversions

i d’escales positives.

Donar les gràcies

sense entendre el com,

i arribar al col·lapse,

arribant a nous perfils

amb vistes al vertigen.

Donar les gràcies

sense alè 

ni ordres de seguiment,

encaixant patrons d’infart.

Donar les gràcies

demanant perdó

amb la preocupació

d’alguna cosa més.

Són normes o diversió?

Donar sempre les gràcies

pels enfocaments radicals

per les febleses,

pels contactes o contractes,

per disculpes que arrisquen decisions

sense saber què sentir

ni esperar tancar el desig.

I si no estem segurs del que vam dir?

I si no donem prou les gràcies?

I si no és tot o res?

Ajuntem les mans

per comprometre’ns fins el mai...

Valls, 2022

Josep Sou

Business is business (2023)

Desmemòria (2023)

Tiesto poético (A Manel Costa) (2023)

 

Montse Boldú Mayor

Poema XI

Si el ressò de la memòria del meu nom

t’arribés des del vèrtex d’un pinacle,

depurat d’estridències d’estil

i vibrés net, amb la veu blanca,

potser en copsaries la melodia

que volia entonar-te, la música

suau de notes dolces

que no vaig saber emparar.

He grimpat sense descans

i sense guants. Els dits, encetats,

tempten en la fredor de les roques.

No siguis encara només espatlla

sense escoltar, si més no, l’assaig

de la cançó dels amants

que trontolla

en el banc insegur

de les nits sense sostre.

Tu diràs que no passa el temps

pel meu riure de cascavell;

jo et pintaré, amb els dits,

i amb els encenalls de la lluna més plena,

el gris apagat dels cabells.

Els ameraré de plata brillant, ben brunyida

i els pentinaré trenant-los amb boira marina.

I els anys? I el temps?

Som descendents de l’estirp de la medusa;

viurem eternament, arrebossats d’escuma lliure, ocults,

per no alertar els furtius ni els pirates

que farien estralls en el refugi de corall

que dona forma als teus braços.

Tornarem a llençar sospirs mirant les estrelles,

que ploraran llàgrimes d’amor

i ens pintaran zebres a sobre els llençols.

Tornarem a dibuixar cors a l’escorça d’un pi

i no hi haurà marxa enrere

perquè ja tindrem als llavis el bes de la utopia.

Mentre ens somiem l’un a l’altre,

serem els deus de cada aurora;

tu seràs el cavaller de tots els matins,

jo seré la princesa del perfum de les rosades.

Tot això serem, tu i jo, si ens enamorem.

Marta Sans Valls

EL DOLOR MÉS PROFUND

Ens queda encara posar nom a la ferida,

cosir la sang, omplir les làpides.

Un món sencer, una nit magnètica,

on atrapar el vent en la mà plena.

Ens queda encara posar nom a la ferida

empresonar el desig, abraçar l’absència,

revelar el misteri de la petja.

Un cop trobades, les lletres plenes

de flors, de dol, de desmesura,

romandrem tendres, lleugers, desperts.

Em queda encara.

IMPOSSIBLE OBLIT

Si tanco els ulls, ressegueixo

els deserts salvatges

de nits salobres,

impossibles

com la desmesura dels segons,

abraçats

des del nostre fràgil abisme.

Fugaces,

insuportables se'm fan

aquelles nits d’estiu,

de boscos humits i tebis,

de somnis plujosos i simètrics. D’erotisme rebel. Obscur.

Abocades queden ara

totes les nits,

als incendis freds,

als aeroports buits.

A nosaltres, amants eterns.

Absurd desig limítrof,

que recorrem

intentant trobar el sentit, 

a la visceralitat efímera,

del nostre impossible oblit.

Poema guanyador del IV Premi Popular IV Premi Ribera d’Ebre de Poesia recitada