XV Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

La Mostra Oberta de Poesia a Alcanar és una trobada poètica que acull diverses tendències poètiques al voltant del Dia Mundial de la Poesia

dimecres, 23 de gener del 2013

Teresa Morales



¿Sabemos vivir nuestro tiempo?

Cada segundo,
cada minuto
que no vuelve…
¿Sabemos vivir nuestro tiempo?

Si esto no es un poema…
tiempo tendré para llenar páginas.

El camp d’Alcanar

El camp d’Alcanar
són els tarongers.
Los hòmens, les dones
cuiden los planters.

Terra de secà,
avui, són vergers.
De lluitar cultius
i d’invernaders.

A la terra baixa,
porta la marraixa,
i per si tenim sed,
de la verdadera.

Retalla i empelta,
d’escut o de planxa
per a fer el planter.
Arriba i enganxa
i no pergues la marxa
que el temps val diners.

La flor d’azahar
embriaga l’ambient.
Quan l’arbre florix
ha arribat el moment.

I quan és el temps
de recol•lecció,
a estall o a jornal
se cull lo millor.

A la terra baixa,
estisora i caixa
i vista al taronger,
que d’esta manera
serà la primera,
aquesta taronja,
en vendre’s més bé.

El camp d’Alcanar
són els canareus,
terres de conreus
dels verds tarongers.

Josep Igual Febrer



DOS HOMENATGES




LLUNES DE MONDOÑEDO

A la memòria nigromant d’Álvaro Cunqueiro

I

licantrops
tocats d’aiguardents
escolten
els rojos ocells nocturns
que evoquen prodigis
entre encens llunyà.

del sí i el no
les gàrgoles de la catedral;
de la perennitat enganyosa
els líquens arrapats al granit.

amb mil primaveres més
dedicades a l’agraïment de la meravella
potser podrem dir-nos humans
amb totes les lletres mudes
que ens pressenten
esveltament filantrops.

l’endolat
paraigües del notari,
amb el barber fantasiós de testimoni,
sanciona la set dels insurrectes
propòsits d’esmena.

del sí i el no la vetusta lliça.
de la vocació de la neutralitat
el trenat del pergamí
que ens fa de llera final.


II

la cendra en la mànega d’un vell
que xarrupa el verdós aiguardent
que afegeix
putxinel•lis i audàcies
al garbó de records apagats
en la forest de penombra
de la surant taverna de Galiana,
el corsari bonhomiós
que comprèn totes les inútils passions
dels seus fràgils parroquians bocamolls.

t’internes a les sis i surts a les quatre
segons el rellotge entelat de Galiana,
imitat per artesans feliços
amb la mateixa esfera excèntrica
de cert cafè de Lisboa.



ESBÓS PER A UN DIBUIX

Pensant en peces i dibuixos d’Andreu Alfaro

En canal l’estèrnum del buit
(tan ple d’abelles enfeinades
i poncelles secretament ofertes),

i un gep de núvol fugisser,
i a la pota coixa
la desperta fragilitat que som.

De la llei comuna de comprendre
la pregonada solar, els ventalls esclatats
que sembrares en la calçada del compartir.

De silenci a silenci, arrancant-li espurnes
amb cisell amorós al llom de l’immòbil
et pensa la dúctil memòria sense tributs.

dilluns, 21 de gener del 2013

Un poema de Zoraida Burgos, escollit per a la celebració del Dia Mundia de la Poesia 2013

Resulta per a nosaltres una satisfacció molt gran saber que un poema de l'escriptora Zoraida Burgos ha estat escollit per l'ILC per a representar el Dia Mundial de la Poesia.

Li plantejarem a l'autora acollir-lo també a la Mostra.

http://diamundialpoesia.wordpress.com/2013/01/21/nomes-la-veu-un-poema-de-zoraida-burgos/#comments

L'enhorabona!

dimarts, 15 de gener del 2013

Fede Cortés



POEMES CIENTÍFICS

Cada dia que passa és com un any.
Cada any és ben bé una dècada.
Tal com diu la teoria
de la relativitat és com si els altres
anessin en una nau espacial
i jo caminés sol enmig de la terra.

Veig les noies joves i fresques
I jo em sento vell i incapaç
de poder-les fer felices.
Si l’energia és la massa per
la velocitat de la llum al quadrat
potser hauria de menjar força per a
convertir-me en un home ben gras.

***

Quan la suma més senzilla no dóna
i després de repassar-la es generen
més enigmes,
és un consol poder recórrer
a la psicologia i trobar una excusa
per la poca traça.
Un trauma infantil que va provocar
un odi etern a les matemàtiques,
una mena de complex estrany
que és perfecte per a convertir
cada xifra en una lletra i poder enviar
missatges amenaçadors al professor.

La professora de biologia, en canvi,
és una demostració vivent
de la perfecció del cos humà.

***

Dono voltes i voltes al teu voltant,
cada vegada més i més de pressa,
però en comptes d’apropar-me
m’allunyo lluny i lluny i lluny.
La força centrífuga m’aparta de tu,
la molt perra, i jo corro i corro i corro
per vèncer-la. Però no puc.
No es pot anar contra les lleis de la física.
Espero no topar amb cap obstacle.
L’energia potencial es convertiria
en una simple bona trompada
i tu te’n riuries. I no hi ha cap fórmula
matemàtica que ho pugui descriure.

***

Et doblego per les articulacions.
Et plego en trossos cada vegada més minsos.
Premo bé els doblecs,
Per a que es mantinguin i no et despleguis
Així et vaig fent més a la meva mida,
que no em pugis a cavall
i em facis sentir un pobre home
incapaç de satisfer-te.
El meu únic dubte
és si la papiroflèxia
és una veritable ciència.

Baltasar Casanova Giner


Evohé, Evohé.

Asseguda damunt meu
sents
com l’arena del rellotge de la meua vida
s’esmuny
dintre el teu cos i ascendix,
ingràvida,
violant totes les lleis físiques
per emplenar el teu espai.

I l’aroma del teu mar
impregna
cada gra d’arena del meu vell rellotge
que, intemporalment invertit,
rep i dóna
amb el ritme incert dels moments trobats
en el temps en què els moments incerts
esdevingueren
l’únic espai, l’únic temps real.

T’encerclo entre els meus braços
Amb calma mediterrània.
Me dixo anar entre les teues cames.
Roda l’ona, crestall d’escumes que remou les aigües.
Solca la rella el solc.
En el teu mar, veles farcides d’aire,
Palometes de sucre.

Com me plau
encauar-me
entre les teues cames.
Passions humides,
rojos de foc,
carns enceses.
I el teu goig
com un iman
me lliga la mirada.

Com me plau.

Proses trencades

Sobre una capsa de cartó,
Lo cap enfonsat sobre el pit,
Assegut en tu mateix.
Poesia no escrita,
Carrers no creuats,
Camins mal escollits.
Galops de cavall.

Vora una porta ro0ja: McDonalds.
Hamburhuesa de platja.
Estiu d’anglesos i alemanys.
Enquadraments japonesos.
Lligues italians.

Sobre una capsa de cartó
Xafada.
Vençut
Vora una porta roja.
Galops de cavall.

Antoni Albalat Salanova




Xiclets


El desembre passat, l’èxtasi!
Xiclets?
Gelea de vellut en nedar de la nit.
O cruel el dolor agafat per adornar!

El meu savi preferit embogí, botxí
a mesura que el sol es movia
pel el dolor quan.
citaves en el dipòsit de l’aire
el color porpra del delit.

Compte!
La lliçó de la vida passada
ens va portar a l’encarnació actual:
Compte!


La carn imposada


En aquests boscos
què fa la màgia de la carn,
que cerca la teua pell,
els besos més delicats
del crepuscle?

Dic el teu nom en els
somnis impurs i et cerque
als angles de les ales fosques
de les falzies,
als racons de les sales fosques
dels laberints interiors
on el desig mossega
el presoner perdut.

L’amor xop de sol ixent
tiba la carn imposada,
igual que un hivern,
a destemps
estén les ales fosques
amb aroma voleiadís
de cuixes d’hematoma breu,
de calendari,
font calenta
on abeura el llop famolenc,
murmuris de vellut i
seda, cabells destrenats
ales sense ocell empaiten
el llop i l’òliba.

Dic el teu nom en els
seus caus impurs
i et cerque i no hi ets,
hivernes a la branca
més alta, niu de plomes,
no mai a la cova, propera
a l’Hades, al cau impur
del llop i l’òliba.

En aquesta toponímia
què fa la màgia de la carn,
que cerca la teua pell,
els besos més delicats
dels camins
tots crepuscle?



El lloc dels mots


En petites rambles i barrancs
de baladre, salzes i romaní
al cor de muntanyes nostrades
potser en un altre temps,
sense carrasques,
llavors eren
incandescències ignotes
allà hi són
els mots.

Francesc Arnau i Chinchilla




DELS POETES

Els uns mesuren núvols,
uns altres compten llamps,
i els més agosarats
s’enfronten amb els somnis
sense cap protecció,
ni escuts ni armadures...
Després estan els místics,
els purs i els realistes,
els onírics, els lúdics...
Però tots són poetes,
una raça que encara,
després d’alguns mil•lennis,
roman en actiu
fins els segles dels segles...

***

20/06/2012
NOVES LLUNES

M’invente noves llunes
de vidre i de paper
i algunes de vellut
que no viuen enlloc,
habiten els meus somnis,
repoblen els forats
de les neurones mortes,
quelcom les il•lumina
amb les iridescències
dels éssers abissals,
però has de capbussar-te
per desxifrar el missatge
i escriure el teu poema
al palimpsest de plàstic
i els budells de metall.

***
8 de febrer del 2012

IN ALBIS

La por al full en blanc,
reflexes de la ment,
que tots sentim després
dels dies sense escriure,
van corcant-me per dins
com els mobles antics,
i em sembla que el cervell
ja no és un gruyère,
ara s’ha convertit
en una immensa esponja
farcida de forats,
com un garbell dels mots
amb la mida ben curta
on tots ens capbussem…

***

19/06/2012

dissabte, 12 de gener del 2013

Rafael Haro i Sancho



IN VINO VERITAS

Diposito els ulls en les velles coses,
les mateixes que fa anys m’albergaren
en repòs curiós de la mirada,
quan em delia el nom recerca plena
i a sal convidava l’estiu fals de platja.
No han canviat, tot i les urpes del temps,
marbres ni façanes, ni castells gòtics,
ni el gust de l’aigua, ni l’aroma de l’hivern
eriçant-me la pell en trèmula carícia.

Allò ordenat i bell, cosmos contingut i continent,
resta igual, figuració mental on s’agombola la pregunta.

I com t’ha anat?
Com una puta merda, Jonàs!
No hi ha dia que no hagi errat el pas
ni miri enrere amb tot l’esglai
d’un mestral gelat
bramant-me entre oliveres!

Sense refugi. Res no ha canviat.
Ni jo mateix ni el desfici de la carn,
l’alentir-se’m el ritme vital
l’agosarada fugida del pèl
l’esquarterar-se’m la pell, clivellant-se
els ulls en un vernís impossible
de verins espillejats en l’ànima.

Res no ha canviat,
i les preguntes pel sentit
es responen, avui, demà i ahir,
amb una copa de vi.

dimecres, 9 de gener del 2013

Francisco Pérez Belda







Agustín Calvo Galán





dilluns, 7 de gener del 2013

Ángel Granja Rodríguez


A Miguel y Federico

Suenan murmullos al alba
Siempre se oyen con la muerte
Unos van marcando el paso,
A los otros ni se les siente,
Van a acabar con sus vidas
Por ser hombres diferentes.

Por eso, como un suspiro,
Flotando en el horizonte
Escribo por mis poetas
Que murieron en el monte,
Monte frío, monte negro,
Montes de azufre y de cobre.

Qué decir de nuestro Lorca,
Y su hermoso romancero,
Víctima de la barbarie
Del fascismo carroñero,
Y su Barraca andarina
Dando luz al temporero.

A mi querido Miguel,
Le escribiría un soneto,
Desde esa Orihuela viva,
O en un simple parapeto,
Desde esa Jaén tan brava,
¡Joder, cómo te respeto!

Vientos del pueblo me llevan…
Y mis manos temblorosas,
Lloran por los dos poetas
Víctimas de la carroña
Y cada uno con su muerte
Hicieron grandes sus fosas.

Federico, luz de luces,
Granadino de esperanza,
Romancero popular
Camborio de la mañana
Asesinaron tu vida
Pero no apagaron tu alma.

En la cárcel de Alicante,
Otra muerte vergonzosa,
Miguel, poeta del pueblo,
Perito de luna hermosa,
De ese rayo que no cesa,
De ese muerto sin su esposa.

Quieren pasar de puntillas
Porque no les interesa,
No sois voces de tinieblas,
Ni llantos de niebla espesa,
Sois altavoces del mundo,
Con una voz dulce y bella

Cuando Celaya nos dijo
Que debe ser la poesía,
Nos explicó que era un arma,
Un arma de valentía,
Voz cargada de futuro
Voz contra la hipocresía.

Quieren que no recordemos,
Vuestras denuncias y gritos,
Ni vuestros puños en alto,
Ni vuestros bellos escritos,
Por eso quieren dejaros
Como escritores perdidos

Miguel voz de la trinchera,
Sudor de niño yuntero,
Dulce sabor de cebolla,
Por la libertad yo muero,
Como la sangraste en vida,
Por la libertad… te quiero.

Federico de mi tierra,
Siempre serás recordado
Y eso no lo consiguió
El fascismo despiadado,
Creyendo que con tu muerte
Ibas a ser olvidado.

Miguel de mis esperanzas,
Cabrero que por la sierra
Sudabas sangre del pueblo,
También a ti te mataron
Pero nos quedó tu ejemplo
Y eso no lo borra el viento.

Os quiero recordad siempre
Y ese recuerdo es mi guerra
Sois páginas de la Historia
De la historia verdadera,
Del humilde compañero…
Y la gente de la tierra.

Félix Rodríguez Fandos




Tigris


Rar, estrany, curiós,

insòlit, inusual, excepcional, inhabitual,

preciós, bufó, bell, bonic, joliu, amorós,

extraordinari, singular, original

estrafolari, estrambòtic, impactant, esperançador,

trapella, endiastrat, juganer, revoltós,

feliç, content, confortador, animador,

maixant, inquiet, impacient, joiós,

alegre, suau, dolç, tendre, entremaliat,

d’esguard cristal·lí, transparent, clar, diàfan,

límpid, afectuós i endimoniat.

Antoni Casals i Pascual







Bàlsam

Quan arriba aquest temps es fa evident l’absència
que s’escola pels límits del dia que envelleix
en nits de lluna nova, en cels buits, sense estels,
jardins ombrius i indignes oblits de la memòria.

Tot és incert i fràgil i les hores prolonguen
un contrallum agònic dibuixat als vells murs
on l’odi i la tendresa van sempre de la mà,
arrenglerant l’insomni de les hores perdudes.

Fa molts anys que el silenci va instal·lar-se a la casa
on vam créixer. Ens pensàvem que mai no marxaríem
dels llocs que ens estimàvem, dubtosament feliços.

Ara aquella tristesa la veig amb una plàcida
distància, com qui es troba que els anys són sempre un bàlsam
que fa més suportable el fred de l’enyorança.

Joguines

Al terra del jardí tremolen fulles
que es creien protegides pel vell arbre,
incoherents, com els records que esperen
no ser mai evocats per la tempesta.

Darrere els vidres, quiets, pensem l’abisme
on cau el pas del temps que, estrany, ens crema,
i anem abandonant a poc a poc
la vida com qui es deixa en el corrent.

La tarda es va morint enllà dels vidres,
i el cel roig i ferotge ens amenaça.
Resar no ens lliurarà mai més del càstig.

Immòbils i vençuts mirem les coses
amb un silenci greu i circumspecte.
Fa temps que vam morir entre les joguines.

dissabte, 5 de gener del 2013

Emigdi Subirats i Sebastià



CÀNTIC A LA VIDA*

I

El càntic a la vida és la suor i el somriure,
el docent d’anglès, el culer i l’independentista,
l’escriptor activista, l’amic fidel,
l’anhel de marit que és pare i tant estima,
l’home de pensament de terra nostrada.

La dona m’acarona el pit i exalta
l’esperit del jo home, en nits frenètiques
d’amor, de sexe, de luxúria de plaer,
glòria al cos entre mantes,
i visques a la vida dels sentits.

Els anys volen, però el teu cos
segueix produint-me espasmes
dolces, orgasme terrenal,
celestial el meu sexe en vies de finir,
el plaer és dolç, la mar salada.


La passió d’escriure reviu
un somriure, fervent recreació
d’un poema que és emblema
d’un riu, d’una terra humida,
d’estima per la vida i la gent.

II

Immens pensament i un bell paisatge
captiva ma retina i enlaira
il•lusions nobles… Nobles ideals
m’acompanyen tostemps.
Si vull ser feliç, què em cal?
L’esclat d’un moment de joia juvenil,
amb el sexe a punt i humit,
l’humil quefer social,
un bon aprenentatge escolar
i un poema que m’atregui.
Tanmateix, la imatge d’eixe pit de noia
em trasvalsa l’ànima,
redonet i tendre, bon caliu
en un estiu xafogós que engendra
bells idearis perennes.
La brisa marina refreda,
aire fresc i companyia ufana,
en un vespre de sana poesia.
Ressonen els versos satisfets
i somriu el riu amb dolça aigua.

I somriu el riu amb aigua dolça,
mentre endreço quefers personals
pels carrers angosts del meu poble antic.
Es mesclen totes les galivances,
eixes sensacions del dia a dia,
i guardo ben alts els ideals
car la vida és bella de viure!
Crido amb gols d’art tota l’estona,
em nodreixo de bona literatura,
i la sàvia natura em guia
amb sa bellesa plàstica.
I fa que m’esclati l’ànima
en pensar en els xiquets
creixent i aprenent de la vida.
És llavors quan sento la felicitat augusta
que imagino el cel tot blau
i reconec la humanitat en plenitud.
És llavors, Tirant amic, quan
lloo el passat i el present,
i m’embriago de tot plegat.


Lloo el passat i el present,
i llegeixo Ausiàs en vespres d’anhel
intangible, ufà despertar
de somnis amb fantasia i erotisme.
Fent un tomb pel poble, rememoro
racons amargs que m’enfonsen.
S’endega la tardor de grisos núvols,
un plugim m’amarga. fredament.
Reneix la força innata
quan l’autor no se n’ix
amb històries sense fil conductor.
I les enveges intrèpides triomfen
i la tristor impera tostemps.
Ningú no pot fer via
davant la mediocritat que regna!
Costa d’entendre la injustícia,
però fictícia solució és el plany.
En ancians temps, Virgilis i Marcials
omplien versos i heroics cants.
En tot moment rememoro la història.


Omplien versos i heroics cants,
i sorgien arreu hiverns de luxúries.
Passen els segles i en un espill sublim
es reflecteixen polítics que cobren deu sous.
I bancs remunerats per governs dretans.
Les alienes cultures mai no són pròpies.
però sento l’escalfor del moment,
m’enredo amb il•lusions falses
i renego de tot, em lliuro a l’infinit.
Sóc rebel, la rebel•lia ix de l’ànima.
Una ànima que es rebel•la
quan el món es va fonent,
les injustícies es consagren,
l’apatia regna arreu
i les il•lusions es dissolen ràpid.
No sento quasi res aliè
I m’encomano al treball i a la fermesa
a la cultura de tots els temps
a eixa bella literatura nostra,
el secret d’estat més ben guardat.

El secret d’estat més ben guardat,
car som el poble nosa, la llengua nosa,
la professió nosa… els ensenyants.
Retallen en sec els drets i els sous,
les ànimes i les esperances.
No toquen senats ni clergats,
ni borbons que es desfan d’elefants.
En algun indret proper sona la festa.
brilla el roig i ressonen els correfocs.
La festa major d’un poble menut reviu
amb valors templers de glòria,
i festes en torres de la història.
Amb la fidel necessitat del viure,
em desfaig d’amargures i penes
M’enlairo més alt que ningú,
veig un món que m’alliçona.
Aprenc la llengua de Shakespeare
i enraono amb el món sencer.
És llavors que Messi en clava quatre o cinc
i tota retallada queda en res.

I enraono amb el món sencer,
quan somnio abastament.
En els meus somnis apareixen
negres opulents, jueus amb l’Alcorà,
i gais presidint la blanca Casa.
Sé que anhelo l’infinit,
reobro esperances perennes,
ho magnifico tot plegat
És llavors que faig volar senyeres estelades
arreu, se’m mesclen les sensacions,
l’estel roig… les idees sanes.
L’esperança d’un hivern en primavera.
el retrat eminent de Lionel i Cabré
I l’ideari ben nostre,
titllat d’estels roigs allà on trepitgem!
I altre cop el pit de dona
amb mugró roginós esperant-me.
I tots units fem força,
la cultura és la mare de la complaença,
i la catalana llengua té el futur ben pròsper.

* Poema estrenat i recitat en el marc del festival Bouesia 2012, a Deltebre, al juny de 2012, acompanyat al violoncel del músic Ferran Miquel Benaiges.

dijous, 3 de gener del 2013

José María Sánchez



Ausonia, yo te quiero

Yo quiero mucho a mi pueblo
Con sus viñas, su playa y su mar,
Pero mi pueblo a mí me desprecia
Por querer ser marinero y amante de la mar.

Tú acoges en tu seno, Ausonia,
A los “hijos de la mar”,
Por eso, tú eres mi pueblo, Ausonia,
Mi pueblo flotante en mi mar.

Tú cultivas la mejor diplomacia
Que es virtud, en ti, la hospitalidad,
Por eso, Ausonia yo te quiero
Y nunca te podré olvidar.

A todos los países ribereños,
Pueblos hermanos de este mar,
Como en una sardana catalana,
Que es danza de amor y hermandad,
Tú nos hermanas a todos, Ausonia,
Sin dejar nunca de navegar.

El día que te desguacen, Ausonia,
Después de tanto navegar,
Las sirenas, las ballenas y los delfines
Y todos los amantes de la mar,
De nuestro mar Mediterráneo, Ausonia,
Al cual no dejan de contaminar,
Sin ti, moriremos de pena, Ausonia,
Y lloraremos sin cesar.

Por eso a Dios yo le pido
Desde mi balcón que mira y no ve al mar,
Larga vida para ti, Ausonia,
Y para todos los “hijos de la mar”.

Badalona 13 Febrero 1989

Manuel Rivera Moral



ORTOTIPOGRAFIES




Notari

Ha adquirit un llibre
i em comunica el plaer del que ensuma
un cavall més en la seva quadra.
Aquest volum és llustrós,
amb tapa dura de coberta
i enquadernat a la rústica cosida,
Conté gravats antics
encunyats a dues tintes
i a sang. El paper interior
és verjurat color os
i de bon gramatge.
Al cos de text principal,
tipografies gòtiques
(el colofó diu “antiqua”
però no les revela totes,
se l’ha escapat una jueva,
la lletra “fraktur”).
Proporcions i harmonia
en les caixes.
Marges amplis.
Ha estat estampat i relligat
en uns obradors d’Heidelberg
(els drets d’autor són
de l’Estat de Baviera).
Es titula “Mein Kampf”.
Com llueix, auri,
el nom de l’autor,
a la prestatgeria!


Manual d’exercicis

Tinc en la tauleta de nit
un breviari, potser pell i en paper bíblia,
de “Camino” (LXXX edició castellana, 2004),
que em va regalar un company de feina
i jo, agraït pel retret misericordiós,
a estones repasso.
Va ser publicat
per primer cop el 1939,
any de raons vencedores.
L’autor, el sacerdot
José María Escrivá de Balaguer,
va aprofitar tot el fred i el granit
de Madrid i Burgos en guerra
per revisar i acabar un conjunt numerat (999)
de certeses i exhorts per a apòstols joves
encara poc virils.
“A los tibios los vomitará Dios”
—asevera docte al punt 325.
Llegiu l’obra
d’aquest home sant. Poca broma.
Està viu. Té força, frase curta, imatges,
apòstrofes, exemple.
S’adreça a nosaltres
i contra els sembradors impurs.
Un clàssic modern contra la lleugeresa
de la nostra època. Enlluerna
de tanta llum.

dimecres, 2 de gener del 2013

Ramon Sellarès i Enrich



1

fa veus pels plecs de la mar
el peix
doblecs com pèls
o núvols tan sols
o agulles últimes
d'un vaixell que passà
talment reflex
arrabassant
la discussió remota
dels fruiters paridors d'èxtasi

escric
que hi ha follets
al meu vessant
i que flames certes els sacsegen
els cabells
davant l'immadur estrenar-se del dia

tot jo
color ferradura

2


Es van agenollar.
Els que l'han vista
asseguren:
s'assembla
a la felicitat
poder recordar-la:
els peus nus
un Vesuvi:
les llàgrimes calentes
-negres-
solcant la primera albada.

Com si la inevitable cara
de la consciència
fos la boca
de l'infern
-tota
...carmí-.

3

el caragol del cos
animós
goludament tomba
sentits i enerva
el fat de la llum


antic gresol
d'amants
la lluna
s'encenia ahir

exagerada

i
tota borromba

Pilar Cabot




Els mots

Parar compte al que diuen,
discernir allò que amaguen,
esprémer-los, si cal,
fins a l’última gota de nèctar
o de sang.

D’un desolat silenci

Plovia.
L’herba creixia sota els ràfecs
de les cases mortes.
Jo ni tan sols sabia
què hi feia allí,
xopa de pluja i llàgrimes,
enfredorida pel meu propi i profund
silenci desolat.

Viure

Viure ombradius i sols
en l’escenari roig
de les cingleres;
viure històries que suren
de les arrels dels roures;
viure remors de l’aigua
que nega fondes valls;
viure camins que ens porten
als paratges dels íbers;
viure veus i silencis
prenyats de vida nova
a cada primavera.

dimarts, 1 de gener del 2013

Artur M. Ballesté



Paraules d’un nouvingut al Delta

Els ocells matiners xiulen una cançó amb tristesa dolça barrejada amb el soroll suau de la mar.

*******
Las orenetes descriuen signes en l'aire adormit de la vesprada i núvols d'hores reposen en l’horitzó, límit sempre confós pel color de la incertesa.
*******

El bernat dels ulls riallers mira amb un xic de conya el foraster que no sap ni agafar el cuc.
*******

El riu ofereix el cant ofegat de la seva por: el patiment desolat d'un xiquet que sap que el voleu portar a un altre indret. La lluna deixa el seu tremor en la làmina de plata i els ulls d'un home que contempla l'aigua ploren plens de sal.
*******
Una llum sense ombres, desig irracional dels il•luminats, és una llum tan pura que deixa cec. Prefereixo, per això, veure en l'espill de la nit el rostre del dubte.
*******
El cel ha caigut avui sobre el pit amb reflexos de pa d'or de la mar,
i el silenci roman tancat entre les frases alades dels ocells.
*******
Quina lliçó de tenebres amaguen aquelles pigues lluminoses a l’immens visatge de la nit!
*******
La pluja escriu les notes d'una simfonia trista en les fulles polsoses dels arbres. Es fa el seu verd rentat, transparent com l'ànima d’un àngel perdut en pols del temps. Escoltem la música, despullats en el rafal infinit d'un món invisible.
*******
La sorra pren vida quan bufa el vent. Sembla una serp reptant amb les escates de sílice il•luminades pel sol. I les seves mossegades a les cames són, també, pessigolles dins del cos, com si l’esperit despertés d'un somni sense edat.
********
Com mirar a l'espill de les aigües sense recordar el mite de Narcís? Qui és el que em mira? Però en un fons d'algues no he trobat sinó transparència pura, ni un gest de l'home, ni una sola gota de rostre diluït.
*******
El vol dels estornells dibuixa a l'aire geometries inexactes que desmenteixen el rigor de la ciència: com nomenar aquestes ombres proteiques sempre tan diferents a si mateixes? Què hem de dir del que potser només va existir per un instant i mai més tornarà a la seva forma?
*******
Calma profunda en el crepuscle. Puc escoltar l’aleteig del silenci i sento un suau benestar en percebre el batec d'aquesta terra acostumada a les marees, a les crescudes del riu, als temporals, com si jo no hi fos. La distància de mi mateix em permet contemplar tanta bellesa i també tot el terrible. Se m'aproxima a la veritat al mateix temps que desaparec.
*******
Canta una merla al jardí. No puc reproduir tan bella melodia, però sí, escriure aquestes paraules. Ambdues, melodia i paraules, són, estic segur, expressió de l'amor.
*******
Bufa el mestral. Alè iracund dels déus. Només tendeix a la destrucció el que ja està fet. Mira els arenals: essència de la pedra disfressada de duna.
*******
Aquests cels immensos, avui esquitxats de cúmuls, la trencada línia de la serra del Montsià, les palmeres solitàries, confereixen a aquesta terra una atmosfera singular, potser com un ritme d’adagi ma non troppo. Melodia, d'altra banda, sempre diferent. Aquí, al Delta de l'Ebre, on sembla que res es mou, és impossible veure el mateix paisatge més d'una vegada. Es compleix, així, també en la consciència, la vella afirmació del savi d'Efès. Avui, em sembla tot, blau. Inclús el cant dels ocells.
*******
Principio del formulario
Per informar-se sobre un lloc, una comarca o un país, s’ha d’anar necassàriament a la literatura. Les guies turístiques, com diu Ángel Crespo, sempre menteixen. És curiós: la ficció resulta ser més veritable que la veritat, pretesament tancada en l’objectivitat i el rigor que utilitzen aquestes publicacions.
Al delta de l’Ebre, els diferents tons, paisatgístics, culturals i emocionals, es descobreixen i es comprenen millor a la llum d’escriptors com Sebastià Juan Arbó. Hi ha una cosa indiscutible, més enllà d’algunes consideracions crítiques: en el seu pols narratiu trobem explicació a molts dels misteris d’aquesta terra única, sempre en continu moviment.
Perquè, encara que l’ull no pugui distingir-ho, això és fonamentalment aquest territori: palpitació, creixement, disminució, aigües altes i baixes, diàleg serè o furiós entre el riu i la mar; eterna lliçó de vida i mort en la infinita gasa de la bellesa.
*******
Algun déu daltònic ha enviat un temporal de llevant per arrabassar els colors. Però la nombrosa quantitat de grisos, entre el blanc i el negre on avui es tanquen totes les coses, confereix extraordinària riquesa a la visió. Aquesta llum apagada que travessa l’amenaçador celatge, mostra d'una manera discreta, però precisa, la realitat, i, a més, afegeix matisos inabastables per a un migdia solar netíssim. De vegades, només es pot veure entre les ombres.
*******
Un cua-roja al gessamí. Suporta la meva presència. Gairebé es deixa tocar. Sí, a poc a poc, l’acaricio suaument. El prenc entre les meves mans. Fa molt de fred. Em mira, s'arrauleix i mor.
Entre les fulles del llorer, una mosquitera belluga i canta.
*******
El flamenc, el bernat, el pit-roig, bitxac, escrivà i mosquiter, puput, trist, cuereta blanca, fredeluga, xatrac i fumarell, cabussó, cabussonet, mascarell, corb marí, bitó, gomet, martinet, picaport, ros, pot, cullera, xarxet i xiulador, colorit, serreta, malvasia, camallonga, alena, remena, cogullada, alosa, cotoliu, reietó, busquereta, papamosques, àguila de Zeus, i Prometeu, també Prometeu.

(Variació sobre un tema de Creciente Fértil, de Clara Janés)
*******
A la salamandra no l'atrau la llum, sinó els insectes.
*******
El fred fa el seu treball en complet silenci. No se sent, el fred. El mirall dels aiguamolls reflecteix la immobilitat del dia, ja que no hi ha llums ni ombres. Gris, el temps, sembla que no passa. Arriba la nit, com un aparegut sense edat.
*******