XV Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

La Mostra Oberta de Poesia a Alcanar és una trobada poètica que acull diverses tendències poètiques al voltant del Dia Mundial de la Poesia

divendres, 31 de desembre del 2010

Rafael Haro Sancho

Abans no s’aturin tots els rellotges



Abans no s’aturin tots els rellotges
acomplint exactament el seu deure,
amarro la barca al moll anant a seure
vora el fosc cingle de les pors ferotges.

Ni feliç ha estat tot allò passat,
ni sempre cruel esdevingué l’abril,
reviu però el record, missatger subtil
l’espant sotmès d’ahir, el tomb errat.


Va ser pensar el voler que tot ho era,
sols estimant tenia sentit la vida,
i la part pel tot em mostrà la fera.


No només dolor però, enyor roses,
esclau de la memòria encara em lliga
tement planys, espines, negres foses.

Sergi Quiñonero




A Brossa

---------


La meva
esquerda,
la meva pròpia
esquerda,
això sóc
jo.
Just el
pont,
la unió
i la
separació,
entre
tots aquests
jos
que
endevino
al
meu
interior.

http://boek861.blog.com.es/2010/09/06/sergi-quinyonero-del-poema-visual-al-land-art-9320143/

dijous, 30 de desembre del 2010

Alfredo Gavin Agustí

NADALA AFRICANA

Al vint-i-cinc de desembre
fam, fam, fam.





DESITJOS PER A L’ANY NOU

Estimat amic, ja estem a les escorrialles
de l’any vell i pel nou, ja saps que et desitjo
que puguis respirar pels teus propis medis,
que et siguin propicis virus i bacteris,
meteorits i amos, càlculs i arguments,
que no et taquin les males opinions
ni les opinions favorables,
que conservis els ossos, els diners,
la vergonya i la paraula,
que et respectin els corrents d’aire,
les baixades electorals, els mals de molts
i el consol dels afectats,
que tinguis sort, un aliment d’elegits,
que no et profanin les vísceres,
que no et delatin les pústules,
que no et guarneixen amb flors.

Ja saps que portem vides perilloses:
alts índex de glucèmia,
un sedentarisme que no es justifica
ni amb les millors pel•lícules de John Ford,
un colesterol que deturaria les pujades de l’Ebre,
i uns triglicèrids atrinxerats, prenent posicions
com talibans.

Ens fem vells i ens creixen els enemics
en la mateixa mesura
en què caminen cap a la dignitat,
un lloc sense lloc, un país sense país.

Però si les intencions són els inicis dels canvis
tal vegada, l’any nou dirà de tu
que estimes més la veritat que la rialla,
i més la rialla que l’ordre,
i més l’ordre que l’aparença,
i més l’aparença que el Felip, el contemporani,
que encén la foguera al carrer i marxa a casa
a posar-se la calefacció als peus.

Bon any, et desitjo, amic,
que ja sortiran molts a fotre’ns-el.

Gerard Llorens De Cesaris


Corre, crida, mor

Avui l’alt tribunal surt de cacera.
Pren a Catalunya com a objectiu
desplegant urpes de les seves arpes,
com fera ferotge, símbol del mal.
Presa ben fàcil, a ningú estranya
i així, tot calm, anem a dormir.

L’aire de la nit, entrant per la porta
deixa una pregunta sense resposta.
Per què no desperta la gent del poble
al veure aquesta cultura morir?
Tots hi pensen, inclús algun somia.
Pels carrers de foscor asfaltats, un jove
corre, crida, mor. És la nostra fi.

Avui l’alt tribunal surt de cacera,
per què collons no li fotem barreres?

Ai catalans

Ai catalans, us puc dir que us estimo
com uns germans, com una gran família
lligats per la terra esclava d’un poble.
Ai catalans, puc rebutjar sentències
o agenollar-me, feble i desvalgut,
com faria un pobre davant el ric.
No, catalans, Espanya no és tant rica
com els prats i les ribes que ens envolten,
o les melodies, pures i vives
que es fonen en una única força.

Ai catalans, no us puc dir que us estimo
si sou covards i no lluiteu tots junts.

Els peus fora de la fossa,
Els punys llestos per la guerra.


Últim crit

Peus escaldats, travessa massa llarga
com les simfonies de les botigues.
Terra covarda, escriuen els soldats
que per la pàtria tinta han vessat.
No hi ha cap temple, sols unes maletes
com làmpades d’il•lusió als ulls.
La sang prou freda per marxar, no corre
per les meves venes. Fidel al poble!
Fills de la posta de Sol escolteu
l’orgull d’una veu que agonitza, morta.

Cinta Moreso Rué


Dona!

Terra, aigua,
sol, saó,
planura llençada al vent,
infinit, sense horitzó.

Roquissar que al cel t’arrapes,
enfilant drecera amunt.
Xarxa de núvols lluents,
pluja d’estels, dona, llum….

L’univers s’obre de cames
esperant dolça llavor.
De la vida ets receptacle.
Crits de part, dolor, suor…

Ets la companya adient,
ets la núvia que hom vol,
ets l’esposa desitjada,
ets la que lleves el dol.

Pelegrins en la planura,
guspires i estels al vol.
Ets la mare medicina
que apaivaga tots els focs.

Per això, quan a l’albada
de l’astre la calentor,
ballada bella poncella,
d’un marge amagat racó.

Sonen d’argent les trompetes,
pluja de mel i de flors.
Salten els rius , les rieres
i s’alegren tots els cors.
Dona, mare, vida, amor…


Les meves arrels

Fusta d’olivera farga,
flor de “mostra” que blanqueja.
Grassa de l’oli que xucles
del cor de la nostra Terra.

Verds els ulls de bargalló,
Fil marró que lluenteja.
De veure’t sempre tenim
tanta la mirada plena,
que els esguards
vessen la llum i d’oli és
la llàgrima que ens vessa.

El cos cargolat, vella olivera,
si “contarelles” poguessis,
quin cabàs a la vora del foc
n’abocaries i paint
el plat de col i la sardina
tants de secrets com arrugues
contaries.

M’explicaries qui sóc,
somnis de dolça infantesa.
Quan jeia a la teva ombra
sentint la tèbia “falera”
somniant coses per venir.

Encara recordo el vent,
quan bressolava les fulles,
i pentinava brollant
la verdosa cabellera.

Ets una festa als sentits;
Al mirar-te,
amb el romaní olorar-te,
escoltar el vent abraçar-te,
vella amiga l’olivera.

Perds la vida cada any
quan les olives t’escarren
i ens tornes a donar la vida
tastant l’oli que ens regales.

Quin fruir per al gust,
fusta d’olivera farga,
flor de mostra que blanqueja
grassa d’oli que xucles
del cor de la nostra Terra.


Jesús

Josepa Ribera Vallès

AGREDOLÇ



Gust d’agredolç té la vida i la mort.
I el camí que entremig ens apressa.

O ens espera. O ens empenta. O ens crida.

Agredolç...com el teu somriure glaçat.
Com la ganyota, que se t’intueix i es desdibuixa.

Agredolç
com el jornal curt,
o les expectatives breus.

Agredolç.

Paraula de doble fil.
Llengua de doble sentit.


Punt i a part,
de tota la història.



11-11-1998



http://www.youtube.com/watch?v=hbA-j5BD6Uw
http://www.tv3.cat/videos/2782030

COSES QUE NO VOLEM DIR MAI


no t’estimo..., i per això callo i accedeixo.

Es veritat que em disgustes,
per això refuso la teva companyia i el teu contacte.

Canvio de vorera quan et veig venir.

Quan vols intervenir o t’acostes, parlo d’un altra tema.

Intento oblidar-te en les meves oracions.

M’oblido voluntàriament de tu, en les meves llistes.

No et desitjo res, perquè no et desitjo.

Soc cruel, despietada, ignorant, dolenta, frívola, estúpida, intransigent i antipàtica.

Giro la cara, a la sinceritat...

L’entorn m’ha ensenyat.
M’agradaria parlar-te, i demanar-te de fer camins diferents,
de no creuar-nos mai, o d’ésser sincers en els nostres sentiments, potser, recíprocs ...
però, he de fer aquest altre paper per el qual m’escarrasso,
i sempre dins meu...sento una veu petita...formigueig i consciència és,

m’agradaria més parlar-te i dir-te d’una vegada:
que a tu no et ser estimar !



11-2-2006

http://www.youtube.com/user/JosepaPiera#p/a/u/1/8zKIQFwS4y8

Maria-Josep Margalef Sagristà

Joc de daus

Ells somnis vetllen el cadàver del que vam ser
mentre la vida ens fuig cavalcant un cavall blanc
sense ales que es perd en l’horitzó llunyà de les
paraules dites i de les callades,
de les mans que s’agafen
i les que es rebutgen, dels pianos desafinats
i dels rellotges sense busques.

La vida juga i es disfressa de teatre de titelles,
i els personatges de la Comèdia de l’Art
fan, esperpèntics, la seva entrada com
trapelles que s’amaguen d’una malifeta
que els retorna la seva imatge en un espill
que voldrien pàtina d’or i que no és més
que un vidre amarat de suor i de pols.

Tot el que havia estat força i múscul, nervi
i geni, resta en l’oblit d’unes parpelles closes
d’un cos en què la pell es torna tel de ceba
i les paraules, estels nàufrags de ports coneguts
i cares estimades en els estius llunyans de brises
marines i aromes d’acàcies i geranis.



Si jo pogués

Si jo pogués amb destres dits
traçar la vida i les estrelles de la nit.

Si jo pogués viure a redós del teu amor.

Si jo pogués prémer la vida i estimar.

Si jo pogués saber-ho tot, o simplement
saber que amb tu camino sempre sense
perdre’m en la nit.

Si jo sabés com és el món.

Si jo sabés si hi ha un retorn.

Si jo pogués t’agafaria de les mans.

Si jo pogués desitjaria un somni vell.

Si jo sabés abraçaria un somni nou.

Si jo pogués, si jo sabés
construiria un món d’immensitats
i amor callat.

Si jo sabés, si jo pogués, compartiria
sempre amb tu la soledat.

dimecres, 29 de desembre del 2010

Iván Díaz Sancho

Come on, come on

Come on, tú tampoco vivirás ya eternamente
despojado de tus oros y sin techo.
Ya no hay máscara que cubra esas ojeras,
ni baratas mascarillas
que te alejen de un cadáver sin barquero,
donde yate el corazón con cada vela.
Porque el pésame ambición
nos crece en forma de pirámide
y apunta al desentierro de todo trapo sucio,
de cada vasija peleada
sin descanso, yo tan vengativo
y tú tan... come on, tú tampoco
estás a tiempo de lo eterno,
convertido en pura estatua de portada,
soul sin techo,
de aquella otra revista que tiré
ya el mes pasado.


Kyoto, octubre de 2010

http://www.facebook.com/video/video.php?v=1732374919841&saved

dimarts, 28 de desembre del 2010

Víctor Canicio Chimeno

UNO ESCRIBE


uno escribe
para descubrir qué sabe
descubre que no sabe
y sigue

uno escribe
preguntas que se hace
(no responde)

uno escribe
porque el lápiz
a veces
siente la nostalgia de las letras
ocultas en la mina

uno escribe
para poner orden
en lo que no piensa


uno escribe
para que no se diga
para que se diga
y para que se callen

uno escribe
para andar por el mundo
sin salir de casa

uno cree o no cree
en lo que escribe
por eso se equivoca

uno escribe
por inercia
y descubre que inercia
rima
con solercia*

uno escribe
para dar de comer a los demonios
que a todos nos devoran
desde dentro

uno escribe
para abrirse espacios

uno escribe
para llenar el tiempo

uno escribe
para darle al César
algún que otro disgusto
merecido

uno escribe
sus poemas de amor a la palabra
desde toda la vida




uno escribe
recuerdos del olvido en el que piensa

uno escribe en serio
y parece de broma
o viceversa

uno no escribe
y tampoco se nota

uno escribe
como quien combate

uno escribe
cuando le apetece
muy de vez en cuando
elegir enemigo

uno escribe
para poder morirse
más tranquilo


uno escribe
cargado de presentes
que regala

los tiempos van cambiando
pero todo pesa

uno escribe
para sentirse leve

___
* Solercia, del latin solertia, es la industria, habilidad o astucia para tratar una cosa.

Antoni Casals i Pascual

Des del balcó

Podem imaginar que aquesta mar
absent conté la boira i que hi ha un mar
perdut endins la boira. Resseguim
un horitzó des del balcó des d’on
tot ho mirem, prenent certa distància,
i acaronem en somnis, imprecises,
les línies que s’amaguen on comença
el foc. Ens hem buscat i hem obtingut
només el discutible
plaer de compartir la incoherència.

Juan Carlos Elijas



EN UN SONETO EL MUERTO CABE



Dime, Yorik, no marches de mi vera,
a quién atañó el cráneo que ahora
levanto con mi mano en mala hora,
a quién se le fugó la edad ligera.

Dime, Yorik, de quién la calavera,
revélame si hay vida tras la aurora,
qué momia late y qué momia decora
el verso hasta tener la estrofa entera.

Defenderás la vida en tumba incrédula,
sabrás que de ricino es el jarabe:
catorce cucharadas de la médula.

Cegar asunto horrible en drama suave:
escrito en servilleta, escrito en cédula,
verás que en un soneto el muerto cabe.

http://www.youtube.com/watch?v=HUB0mxJa9tw&feature=related

Magda Guillén

MANSEDUMBRE

No lloro la nada
pues la nada no nada hoy.
No es, no hay ni existe
en el sentido de un timbre concreto,
un color, una postal de Navidad,
una noche de versos, copas y risas.
No lloro la noche que nadie es.
No hay nada ya que nada llore.

En la barca llueve Colacao
disfrazando vino del Priorat, pan de molde
y esa “carta” color chocolate del loro.
Hoy en Roma lo llaman paquetes bomba.
Yo me pregunto qué diría mi papa
-corazón partío, patio del colegio, muñeca-
de tanto anarquista disfrazado
de mariposa, o trucha o tiburón.

El mundo está loco, ¿de amor?
Menos mal que me salvo
bajo este manto de rosas de plástico,
viva imagen del tomillo y el espliego
de mi hogar en el campo,
mismo olor, misma mansedumbre.

Emigdi Subirats Sebastià

DE SITGETANES

A un jove sitgetà[1]


Un dolç somriure present totstemps
al rostre.... marca un jove ferm,
amb ulls brillants... cara de nen,
cabell castany... llarg... modern,
vestint texans diàriament
i amb l'anhel ideal d'adolescent.

Manté totstemps conversa ufana,
tendresa als llavis... bondat al cor,
plaent amistat i confiança plena,
escolta missatges de consell,
trencant barreres d'edat i condició,
enlairant il•lusions als quatre vents.

I el blau i grana l'inspira arreu,
i quatre barres li guien l'esperit,
i un estel roig a dalt regna...
i en Pau segueix el seu camí a pas ferm,
fent dels estudis el màxim d'una vida,
mentre l'amor juvenil roman omnipresent.

Amb simpatia i caràcter afable
aquest xavalet desperta al viure,
a ell m'uneix una estima reverend...
els seus ideals nobles... coherents,
regust de festa i d'harmonia,
de riure ara i adés... créixer amb sentiments.



I UNS VERSETS AMB ESTIMA[2]

S'obren les portes del centre i les rialles agafen so
en un matí de tardor... a primera hora.
Hora d'escola, d'il•lusions i d'anhels
d'adolescent que cerquen al•licients de vida.
La xerrera desimbolta ocupa el seu espai.
Som a l'hora d'anglès, la parla universal
que ens prediquen pel darrera i pel davant
que és crucial de conèixer i dominar.
El xaval fa un esguard a la pissarra i s'atura
en un punt gramatical que l'angoixa.
La noia comenta la jugada amb l'amiga
del costat... que troba la solució adequada.
I el senyor professor enlaira als quatre vents
l'explicació del moment... i es queixa... i crida
...i s'enfada perquè no se l'escolta... suficientment.
Eixa és la rutina del dia d'avui... de sempre.
Eixa és la joia d'un moment quotidià
per aquell que estima la docència
i de la vivència a l'aula en fa... VIDA.

Ara i ací... canta el poeta els versos més bells
en nostra llengua catalana.
I ens arriba a l'ànima i reflecteix com un espill
una llàgrima... que ens il•lusiona i agermana.

Som i serem de nostra escola sitgetana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha escola més ufana
sota la capa del sol.


La pau de la nit sitgetana

I el sabor de la nit se'm desperta
vivent.... al so trencant de les onades,
- desdeny de silencis colpidors -,
per eixos carrerons estrets i blancs,
d'una ciutat dormida... tolerant,
amb regust a vestigis d'antany.
Navegant sense rumb clar,
cerco trobar el sentit a una vida!

I penso... en onades de sal
cobrint platges verges senceres,
en infants solitaris sense parla,
en adolescents amb anhels incerts,
en dolça airejada de senyeres,
en el caliu de la dona enamorada
i els xiquets que estimo més que res,
i en eixes filigranes de gols en blau i grana.

Ix l'esperit que conrea il•lusions
accelerades i salabroses,
en nits de tardor amb regust a mar,
olor a sal... retina en blau marí,
desig carnal ara i adés,
arreu la vida, cala la pluja fina,
refila la dolçaina... la gralla,
tendra solitud en nit plàcida.

Sitges- vora el mar - 9-desembre de 2010, 11 de la nit.




TE'N RECORDES MATEO?[3]

Te'n recordes, Mateo, de l'ocellet blau?
Cantava de matinada en primavera.
Era un so bell, de pau a l'ànima.
I tu, quan infant, jugaves al parc
i també cantaves anhels, esperances...

Te'n recordes, Mateo, de la infantesa?
Quan tot són jocs, tot és creixença...
I els anhels d'infant et fan somriure,
i el viure és joganer i blau
de nou, a l'escola i a casa...

Te'n recordes, Mateo, de la platja
sitgetana, amb onades blaves i raigs
de sol que retraten el paradís a la terra?
I xiquets jugant a pilota, i més grans
amb moments d'oci ara i adès... tothora.

Te'n recordes, Mateo, del Benaprès?
Els anys que passen amb rapidesa.
Un noi callat, tendre, amb mirada assossegada...
Ací cresqueres... entre jocs i classes,
i feies el teu camí de viure jove.

Te'n recordes, Mateo, del teu camí de viure jove?
I a nosaltres ara quelcom gran ens manca.
És l'anhel, l'estima, l'esperança,
la mirada assossegada o la veu calmada.
Ja no et tenim ací, no escoltem la teua paraula.

Te'n recordes, Mateo, de tots nosaltres?


Estampes sitgetanes (1)

Fileres de cases blanques s'encaren al migjorn,
s'han impregnat d'un blanc nodrit d'afanys,
d'immenses sensacions enderrocant fronteres
de centúries amb glòries i fallides perennes,
amb il•lusions serenes d'un poble encès,
que s'enlaira tostemps en època de primavera.

M'atreu tant la calç que pinta eixes parets de la història,
rememoro de nou uns temps ancestrals,
amb històries ufanes que injecten flama a la retina.
I eixa blancor d'uns carrers estrets
revifa la vida d'antany i d'ara,
i res no queda perdut en el pou de la memòria.

Respiro un aire salat que transporta cadències
ensucrades amb el blanc de tots els temps.
Camino a dalt i a baix per carrers que m'encisen,
mentre la gavina vola i el pescador labora.
Llavors cal aturar-se un moment i llençar un crit al buit,
és quan sento ben dintre l'encant de l'elegància.


Estampes sitgetanes (2)


Ja ha revifat la tramuntana de ponent
transportant aires frescos de benaurança.
Sorgeix el blau arreu d'un poble expectant,
vora una mar que ens ompli d'esperança.
S'escampa arreu l'olor salada... la marina,
i encamina infinites passions ufanes.

Sento el sabor de la nit hivernals
per uns carrerons blaus d'aquest poble sa
i tolerant amb sexes, races... idees.
I sento... el soroll d'eixe mar que m'apropa
vivències sonores tostemps, sentiments
de melangia que s'enlairen amb el vent.

Navego per eixe mar de somnis profunds
mentre brollen en mi anhels il•lusionats.
I torna el blau a pintar el rostre serè
d'un poble que s'agita i que esdevé paradís,
si creu amb idees sanes... teixides
amb els quefers més nobles del dia a dia.



[1]Començat a Venècia, juny 2010; acabat a Campredó, desembre 2010. Dedicat al xavalet Pau Cascante i Cirici.
[2] Dedicat als alumnes del 4t ESO A de l’Institut Benaprès de Sitges, del curs 2009-10, grup del qual era tutor.

[3] En record del xaval Mateo Cuartero, traspassat al desembre de 2010.

divendres, 24 de desembre del 2010

Josep Igual Febrer




QUATRE ACCIONS TOVES

A Bartolomé Ferrando

1
Decorar profusament
el racó predilecte
de la gàbia preferida.
En acabant, pensar un motiu
plausible i anticonvencional
per començar la festa.

2
El parpelleig,
a temps amb la primera cançó
que l’atzar ens lliuri fora de casa.
(alternar amb compassos a contratemps
i després provar de dibuixar l’esquema
de les ombres rogenques).


3
No subratllar cap quietud
durant dia i mig.
Pensar en la gràcia fluent
defugint qualsevol nom propi.


4
Parlar-li
a cau d’orella
a la memòria.
Fins que es desperti
escurada i pietosa.






CONTRAPESOS

Portes unes pedres a un costat del poema
i el poema s’inclina inconvenientment
i un dels poetes grecs que prenen vi al taulell
cau pel marge dret cap al proper llibre o cap a enlloc.

Passa un autobús roig pel poema ajornat.
Una desconeguda et saluda amb la mà enguantada.
No recordes cap cita pendent a Damasc, però potser és arribada
l’hora de cantar a les pantalles dels aeroports histèrics.

Penges el barret de copa a la perxa del poema,
ara sabrem si ets capaç de fer-li expulsar un conill
que simbolitze l’esperança i ature alguna metralla.

Li traus la llançada del costat a la penúltima rebel•lia,
retornes les pedres al bell mig del poema i s’equilibra l’horitzó.
Els nàufrags arrapats al taulell desolat recuperen cert decòrum.

dissabte, 18 de desembre del 2010

Jordi Pijoan-López

AL BARRI

Fàstic. Hores mortes.
Perquè massa és l’ànsia
que s’embassa en cossos
jovenívols;
cossos amb fermes cames
per a no anar enlloc;
cames només capaces
de circular en espiral,
sobre si mateix,
fins trobar altres
similars a si mateixos;
congregant-se
al voltant d’un eix del Mal;
el Mal que trobaran en temples
on es representen falsos rituals,
on s’immolaran lentament
a no cap déu, ballant en espiral
i cercant l’èxtasi inexistent.

Passar el temps.
Fumar herbes i reïnes
per tenir somnis que no s’acompliran.
Empassar pastilles amb lletres i caricatures
que no conten cap acudit
però que fan riure per res.
Esnifar i injectar
pols blanques de diferents essències
per suïcidar les ànsies poc a poc.

Al barri
l’argent no brilla per enlloc;
només hi trobes
ciment gris i esquerdat,
murs pintats amb protestes estèrils,
solars erms plens d’escombraries,
cantonades pixades per cans i per humans,
les vies del tren i la fàbrica que emmetzina.

Allà al barri
més pobre ets
quan més vincles l'esquena.
I la plata se't nega.
Manen els barons del crim
que mai no piquen a la mina.
Ells et passen la mà per la cara,
cavalcant les seves carrosses daurades
carregades amb princeses
amb escots i minifaldes
i cuixes i mamelles
que ells mateixos magregen
i que a tu t’estan vedades.
A tu, espectador insípid,
només se’t permet atalaiar
i amb ta ment fer reportatges,
material per inspirar
els teus somnis de grandesa;
material per fer-te la mà
mentrestant esperes
una esperança llunyana
sense forma,
una princesa sense cara
i rebre un amor
que ets incapaç de correspondre.

I mentrestant,
el declinar del temps tediós
i el crim com a escapada.


ESTRATÈGIES DE LA MENTIDA

En la fum que emana del canó de la metralleta,
de nou extasiada,
endevines,
o imagines,
els perfils de lliris eteris.
O potser no te’ls imagines?
Hi veus bellesa...
ai las!, i les maleïdes estratègies de la mentida!


FRÀGIL

Fràgil t’endevines i et vanaglòries dansant com cursi ballarina a la punta de la navalla.
Fràgil et reconeixes i la negació és la constatació de la teva vida.
Fràgil et trobes i t’emmetzines per dintre i per fora.
Fràgil et toques i vols constatar-ho amb la ruleta russa de la fortuna.
No toleres que et duguin la contrària.
I dispares.

Fede Cortés


Avui he vist joves poetes ensenyant el melic


Avui he vist joves poetes que gaudeixen d’escriure
i poetesses de pell bruna que ensenyen el melic.
I m’he adonat que hi ha llibres plens de paraules mortes
i versos joves que em tornen les ganes de viure.
Si abans em sentia un home madur respectable
dedicat al trencaclosques, molt honorable,
d’unir sentiments i paraules,
ara un nou aire m’entra per la finestra fosca
i m’acompanya vora la taula plena de papers
fent-me sentir, com ells, part d’una revolta.
I noves paraules acudeixen als meus llavis
per descriure poetesses de paraula exquisida
i melic en l’aire.
Pot ser que mai no conegui una dona poeta
seguda a la taula d’un bar, amb llapis i paper,
la cervesa a la vora i el cigarret als llavis.
Però només d’imaginar-me que algun dia
pugui arribar a les seves mans una de les meves
poesies d’amor descrivint com n’és d’atractiva
se’m renoven les forces per a continuar
perdent les matinades amb aquest quefer.
I esperar així, més pacientment, una mort digna.

Si no hagués escrit un poema per a cada dona que he estimat,
si no m’hagués estimat cada dona a qui he escrit un poema,
si cada poema que he escrit hagués estat un amor correspost,
si cada amor conegut no hagués esdevingut un poema;
potser ara no tindria la memòria plena de dones
ni tampoc el calaix ple de poemes.
I ara, a la meva edat, em comptes d’intentar reviure amors
a través de poemes pot ser faria versos que esdevinguessin amors
o potser estimaria dones per a què esdevinguessin poemes.
I no hauria de canviar-me de casa
per encabir tots el poemes que sobreïxen dels calaixos
i les dones que no caben a les habitacions.
Potser és que fa massa anys que escric poesia
o pot ser em deixo portar massa pels sentiments.
Avui, per cert, he vist que hi ha dones joves que fan de poetes
i això em fa témer que hi ha un perill més gran.
Pot ser hauré de canviar de poble a més de canviar de casa.
Pot ser és que ja sóc massa gran, i això no fa per a mi.

Espai de l’autor: http://johnsonijohnson.blogspot.com/

diumenge, 12 de desembre del 2010

Jesús M. Tibau

HAIKÚS DE TARDOR


1
Trèmula fulla
cau del verd sense espant.
Tardor comença.



2
Corriols i xàfecs.
Mirem al cel irats,
quan plou maldestre



3
S’escurça el jorn,
tebi el vespre ens acull,
color de llavis.



4
Rialles tornen,
el pati ja els espera.
Tendre comença.








5
Cep del coster
ajagut de verema;
Priorat madur.



6
Flors, cementiri,
passes lentes del record;
captiu novembre.




7
Crua d’espines
creix feréstega al bosc,
tendra castanya.








Jesús M. Tibau
http://jmtibau.blogspot.com