XV Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

La Mostra Oberta de Poesia a Alcanar és una trobada poètica que acull diverses tendències poètiques al voltant del Dia Mundial de la Poesia

dijous, 25 de desembre del 2014

J. M. Calleja



Lletra T (2006-7) del llibre inèdit Alfabet



Sao Paulo (2009) de la sèrie  inèdita "Ciutats"





5-IX-20143 (2013) del llibre inèdit Àlbum 013

dilluns, 15 de desembre del 2014

Albert Aragonés Salvat







divendres, 12 de desembre del 2014

Antoni Casals i Pascual



INSOMNIS/SOMNIS

1.
En els llavis silencis,
i en l’insomni la imatge reiterada
d’un neguit persistent.
Albires pell dins la basarda dels llençols
i un so de mars distants, reivindicant els tactes,
et pessiga les nits vençudes
pel desgavell de l’hivern.
En els llavis calfreds i en el cos livideses!
Quina mort minsa i lenta
lleva l’àncora i enllà del mar t’aboca
a platges sense sorra ni petjades!
2.
Els somnis al calaix, només recança
on descobrim els sons
de músiques incertes acompanyant
els monstres de la nit.
La lentitud de les coses com passen
ens cansa molt
i ens fa sentir-nos lluny

dels hiverns que ens assetgen.

dijous, 11 de desembre del 2014

Carles Vall






Fresquívola brisa...
Fresquívola brisa.
Silencis mar endins,
llunàtiques metàfores...
Les persones només morim
quan el cor deixa de bategar
o l’ànima deixa d’emocionar-se,
llavors quedem amb els ulls
oberts però sense vida...
Quan les il·lusions no ens van
al galop a la sang, estem morts,
és igual que el taüt sigui una
cova o un castell amb reixes d’or,
estem morts quan ja no
ens emocionem...
La solfa cos a cos encara
em fa cantar, m’agrada
l’abraçada que es fa poema,
o quan les llàgrimes dansen
al meu pit, quan el cor
se sent orfe de vida, la carícia
que em fa estel, quan els
llavis diuen el teu nom...

L’embruix del silenci...
L’embruix del silenci
el concert de la solitud,
retrobar-se, saber-me...,
combregar de la carícia.
Cos i ànima a la vida,
al campanar del desig
campanades de passió.
Coneixement, coneixes,
mirar i veure, pell,
tendresa, solfa a deu dits,
brindem amb el somriure
de la mirada, dues boques
amb l’idioma ancestral.
Cauen paraules i floreixen
en terra bona, canten les arrels,
els rellotges engendren solitud.
La teva companyia m’abraça.

A foc lent...
En una cassola de paciència
hi posarem sentiments a foc lent
amb flames de passió,
traurem les il·lusions que
teníem al bany maria
i les deixarem a temperatura
ambient, servirem unes carícies
macerades de vida, omplirem
fins la meitat, dues copes
amb vi de convivència,
unes mirades sense maquillar,
mastegarem a poc a poc
per trobar les espines, i amb
la boca tancada per no
portar la contrària..., riure
moderat, procurarem que
els llavis no es ressequin,
no se sap mai, ens quedarem
una mica amb gana, encara
ens falta el desig...

dimarts, 9 de desembre del 2014

Anna Maria Ulldemolins Soldevila

Un bany al Marjal, als anys cinquanta

Remor de tronada llunyana,
salabror humida a la pell,
els blancs còdols, que fent de muntanya,
al davant apareixen ensems.
A l’esquena, prats i sínies
impassibles deixen passar el temps,
i en arribar a dalt la carena,
un garbuix  de valls i cims apareix.
Tot de blaus, de grisos  i verds,
un món líquid, bellugadís,  immens.
L’èxtasi,  en esglai es transforma
al veure, en un instant fugisser,
com la blavor s’empassa
el pare que tant es reconeix.
Però la temor s’espassa ,
amb alleujament  infinit,
al veure allà, a la mar llunyana,
un caparró, de riure, esclafit.


Velles oliveres trasplantades

Com en un bosc encantat,
apareixen a la vora del camí,
les seves soques centenàries.
Torturades  per la vida i el temps,
en els seus profunds plecs,
semblen protegir  follets i fades.
Qui tingués la innocència de l’infant
per no veure, de l’home, el desgavell
i, amb ulls encuriosits  i il·lusionats,
resseguir els seus forats

imaginant una mà de contes.

dimarts, 2 de desembre del 2014

Joan Guasch i Torné

DES DEL PASSAT, RECERCA


VIATGE AL PASSAT

Les fulles fan munts a l’ampit de la porta.
Els pardals han criat sota les teules trencades.
L’herba seca xiuxiueja per les rajoles del terpe
empesa dolçament per un aire ple d’absències.
El temps ha passat.
Viatjo al principi per trobar-te.


ESTACIÓ DE PAS

De matinada, al vestíbul solitari
ens creuem una mirada, sense voler.
Esperits aïllats que esperen un tren
que no sabem si arribarà.
L’alè de l’aire és dens de xafogor urbana.
Una noia sense esma escombra el terra.
La llum d’un anunci parpelleja
i en la distància s’escolta un esbufec,
un sotragueig que no ho acaba de ser.
Consultes la pantalleta del mòbil
amb un neguit desestructurat.
S’atura un tren silenciós,
però no és el teu.
Marxo amb el buit de no saber.




NO ET GIRIS

Quan marxis, no et giris,
així no sabré si has plorat
i sempre pensaré que m’enyores,
encara,
que no hi ets perquè ets lliure,
que jo hauria estat un llast inevitable,
l’àncora d’un vaixell varat
en la sorra emboirada del passat.



EXISTIM

La pregunta és: existim?
A través dels meus ulls translúcids
veig una vasta extensió de terra roja i aspre,
com la placenta que queda després del part.
Sense mirar flairo amb ànsia la realitat:
flairo boscos efímers de fets quotidians,
flairo racons de barris tranquils amb gent feliç,
flairo onades d’aire amb gust de matèria,
de noies perfumades i nois esbojarrats,
de gats grassos i gossos abaltits.
Faig un gran glop de licor còsmic,
escuro el got nocturn i llunàtic
i em distrec escoltant una cançó divertida.
Miro la realitat de fit a fit i trobo la resposta:
Ei! Que hi ha algú?