XV Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

La Mostra Oberta de Poesia a Alcanar és una trobada poètica que acull diverses tendències poètiques al voltant del Dia Mundial de la Poesia

diumenge, 13 de febrer del 2011

Tomàs Camacho Molina

EN MI ACABA

Als jóvens

És tan bell el que feu!...
…I tan impossible.

Aquesta alegria del jove:
alcohol i festa,
i ni ombra de la mort.

Feliços, pletòrics, units
per la música tribal dels dissabtes
o els diumenges.

Cossos conreats
en el nou ritual
de la fibra, de la carn activa,
sense lament de malaltia,
sense ombra de mort.

Aquesta finestra indiscreta
em permet apropar-me
als vostres cossos
sense cobejar-los.
Sóc feliç sabent
que esteu vivint
com un dia
potser vaig viure jo.

Amb un punt de bogeria
i molts d’inconsciència,
quan el camí no tenia més ombra de dubte
que la de l'arbre que acull i refresca,
quan el record dels meus morts
no pesava sobre mi,
quan l'insomni del dubte perpetu no aguaitava.

I m'arriben ressons de cants innocents,
de cants malenconiosos,
de cants d'una nostàlgia
entre la balada i la nana,
amb l’empremta d'una cultura agrària
llaurada en el si de les tavernes
o les diminutes places
de les viles assolellades i fins i tot àrides
de l'estepa castellana.

El ritual que s’apunta per conjurar la mort.
M'arriben fotos dels meus companys
que amb el pas dels anys
van tenint en els seus rostres
l'esgarrapada del temps
i anhelen el refugi del record,
d'aquells anys feliços
en els quals gairebé tot estava resolt
perquè no hi havia més que el que hi havia,
tampoc menys.

Ara, aguaitats per les obligacions,
corcats per les ambicions,
vivim lluny de la font
on rajava l'aigua pura
i de l'ombra de l'arbre,
lluny dels bancs de la seducció,
quan les paraules creixien
tallades pel diamant del desig,
quan tot el que esperàvem
era el sabor d'uns llavis,
tot present, com el préssec
que es va desfent sense pensar
en el matí ni deixant un llast de passat.

Alberga el meu cos un gran cansament,
divago tot el dia
i quan arriba el moment de llaurar
em venç el somni.
El treball proposat es posterga
i no passa res,
pot esperar o no fer-se,
ningú se n’adonarà,
perquè el projecte que he escollit
només habita en mi,
i en mi acaba.

Vegeu recitació a:
http://www.youtube.com/watch?v=UeZAqXY89HE&feature=player_embedded

Carles Vall Martí

A la flama del far


Avui sóc
una ombra
gràcies a la
teva llum.

Sóc una fulla
gràcies al
teu arbre.

Sóc un oblit
perquè al teu eco
només hi
ressona silenci.

I sóc pedra
amb les pedres
del camí.

I sóc ocell
a la flama del far.


A la terra unes paraules


A la terra unes paraules,
algun mot, un verb,
un adjectiu, tres accents,
paper i tinta, somiar
amb els ulls oberts,
tocar de peus a terra
sense calçar sabates de plom...
Aturar-se per sentir la vida,
per tenir-ne consciència.
No estalviïs temps
mai no seràs ric de temps.
El temps sempre és una
guillotina que acaba tallant...
El seu tall sempre
talla cor i vida...
Que la infusió de la tassa
es mantingui sempre tèbia.
No hi posis massa sucre
et disfressarà la realitat,
si es que hi ha realitat.
Freda, només serà un
impacte a la teves dents.
La vida és com un camí
de vidre, tot es pot trencar.
Si es trenca, cada trosset
de vidre és un sol o una lluna,
o el trosset d’un camí
que ja no serà...


Des de la cala...


Des de la cala
et mires el món
i el veus.
Abraçada pel mar,
dialogues amb ell.
El silenci destil•la
vida dintre teu.
Dibuixes somriures
que es fan gavines
i s’enlairen fins
la celístia dels estels.

Des de la cala
tot t’arriba
amb l’onatge
l’almívar de la sal
conserva records
i vivències amb
la virginitat del
pas del temps.

Des de la cala
els sospirs fan
navegar el teu
vaixell de paper,
i arriba a la platja
neta, les petjades
d’altres viatges,
altres marees,
petxines sense
metàfora, el vers
que obre el ulls
cap al far.
Des de la cala
la dansa dels sentiments.
I danses al ritme
de l’alegria, i al
pentagrama de
les il•lusions,
cada dia una
nova cançó.
Respires amb l’alenada
de la posta de sol,
i et mires el cel
sense fer preguntes.

Des de la cala
un mar per endavant,
l’horitzó com
un rosari de vida,
i tu, dona-persona
que cada dia
lleva l’ancora
i va endavant,
i remes contracorrent
amb la força
de l’ara i aquí.

Des de la cala
vas molt més enllà
de l’escala de les roques.
I serenament
cantes a la vida,
et deixes amarar
de sentiments.
Amb el timó
segueixes el rumb
del teu cor.


Des de la cala
no tens fred,
però ets sensible
a la rosa dels vents...
Al joier de la sensibilitat
hi tens la joia
de la carícia.
Somies amb ulls oberts,
i amb la llibertat
de volar com les fulles,
voleies amb el vent.

Des de la cala
un món per
viure i compartir.
A l’enclusa de la vida
cada dia hi
forges un nou dia,
i a la fornal
dónes tremp
al teu poema interior...
De cada flor
els seus pètals
en vida.
El tall de la vida,
ni massa esmolat
ni massa oscat.

Des de la cala
un pom de mots,
una safata de somriures,
la força d’haver
nascut dona.
Una infusió
de llàgrimes
per reconfortar...,
la fidelitat dels llibres,
un brindis amb
aigua de lluna,
la força de les arrels,
l’equilibri desequilibri
entre el seny i la rauxa,
un plat pla a taula
pels absents...,
la flama que sempre
és llum i caliu.

Des de la cala...

onatge

http://onatges.blogspot.com

Cèlia Reverter Reverter

Presa dels teus mots


M'impregno de pluja d'hivern
rere les finestres glaçades
sota endormiscats munts de mantes
entre llanes de tots colors.
I m'endinso en la teva història
embriagada per la màgia
com la caputxeta ho fa al bosc
i com el menut patufet,
a la fosca panxa del bou.
M'agrada respirar profund
i sentir total llibertat,
fugir per viure en altres mons
tot i ser presa dels teus mots.


Lluny de veritats somortes


Boca eixuta de paraules,
somni impregnat de demà.
Solitud, immensitat,
nostàlgia, pensaments,
lent el temps fugisser.
Com quan voldries cantar una cançó
i sents que has perdut la tonada.
Com quan cridaries ben fort
i sents tenir la veu ofegada.
I t'aixoplugues en el silenci,
lluny de veritats somortes.

diumenge, 6 de febrer del 2011

Antonia Renau Manén

PREJUBILACIÓ


El foli blanc,
la taula nova,
les cadires adaptables,
els ordinadors al dia,
les plantes oxigenades,
l’horari calculat,
el rellotge d’entrar i sortir.

El trajecte
d’anar i tornar cada dia.
Cada dia amb les caravanes,
amb els reflexes del sol
o la foscor del matí.

Aquesta monotonia,
esforçada, conquistada,
apreciada dia a dia,
anys darrera anys.

D’aquí a poc
no hi serà.
Demà no hi serà.
Hi haurà una altra monotonia?


febrer 2001

http://www.youtube.com/watch?v=wnVpE1dBWhw


EL MEU CARRER


El meu carrer és curt, estret i fa pujada.
Des de dalt, la mar queda emmarcada;
des de baix, esglaons de pedres i roques.

El silenci hi fa estada.
El vent embolcalla el cos i la pell.

Anys i anys de tardors, estius, hiverns i primaveres,
han esculpit parets de pedra i fang
on les herbes fan camí.

La vida es viu dia a dia,
moment a moment,
instant a instant.

La parella de la casa del 10
torna de veure sa filla de terra endins.
La dona vídua del 12
puja a dinar a casa sa filla del 23 cada matí.

Els de les cases del 18 i 20
són de fora, de ciutats de parles diverses;
alguns cops a l’any,
obren finestres, maten formigues,
compren geranis, pinten parets
i exclamen: “Això es vida!“
El brunzir de paraules i rialles
i músiques estiuenques,
omplen l’estiu de nits estrellades.

Un matí els cotxes ja no hi són.

El meu carrer torna al silenci,
el sol embolcalla el cos i la pell,
el nou setembre obre camí a les pluges de tardor.

Juny 2010

http://www.youtube.com/watch?v=qFkw_XoEBk0
http://www.youtube.com/watch?v=OLtEog-0Lj0

Adolfo Canillas Sacristán

NAZIM HIKMET


Hona hemen
eta inon ez
izan zen
eta ez den
Nazim Hikmet

turkiar arrunta izan
eta turkiarrak baino
turkiarrago bizi izan zen

baina mundutik
turkiartasunik gabe ibili zen
Turkiatik at beti
Turkian bertan egon arren

ohore handia
hil eta
inor izanik ez
ezer izanik ez
Turkiara txistuka
turkiarrenik turkiarren datorren
Nazim Hikmeti.








He aquí
y en ningún lugar
al que fue
y no es
Nazim Hikmet

fue un sencillo turco
y vivió más turco
que los turcos

pero anduvo por el mundo
sin turquedad
siempre fuera de Turquía
aunque en la misma Turquía estuviera

inmenso honor
al que muerto
no siendo nadie
no siendo nada
viene silbaldo a Turquía
el mayor turco entre los más turcos
Nazim Hikmet.




TOTEMA


Totem hitza
apika
ez hiztegi guztietan

hitz arrotza
zaharregia zakarregia zantarregia
triburik basatienaren berezkoa omen

eskultura eman
eta zuhaitz izan
tinko errotuta lurrean
tente airean
beti zerura begira
eta adarrak lau haizetara

oskolan irudiak landu
eta margotzen omen dituzte
tribuaren historia eta oroimena
betidanik orainaldian jokatzen omen zituztelako








EL TÓTEM


La palabra tótem
quizás
no esté en todos los diccionarios

es una palabra extranjera
demasiado vieja demasiado tosca y repulsiva
propia dicen de la más salvaje de las tribus

parece una escultura
pero se trata de un árbol
firmemente enraizado en el suelo
erguido en el aire
siempre mirando al cielo
con las ramas a los cuatro vientos

dicen que en la corteza
esculpen y pintan figuras
porque la memoria y la historia de la tribu
siempre la conjugaron en presente









totema herriaren erdian
omen dago landaturik
bere itzalak herri osoa
txokoak oro babes ditzan
besarkada amoros
ala itogarri batean
-jakin badaki norberak
zer daraman bihotzean-

hori dela eta
totem aurrean
galderak lurruntzen omen dira
zalantzak ezabatu
koldarkeria bistaratu

tribukideek
etsaiak topatu ahala
harrapatu eta
totemera omen eramaten dituzte
haien odolarekin
indartzen baita zuhaitza

azken berri hau berriz
filmetan baizik
ez omen da ikusi.






el tòtem se halla plantado
dicen en la mitad del poblado
para que su sombra proteja
todo el pueblo todo rincón
en un abrazo
amoroso o asfixiante
-saber ya sabe cada cuál
qué lleva en el corazón-

por eso
delante del tótem
las preguntas dicen que se evaporan
las dudas se borran
la cobardía queda al descubierto

los componentes de la tribu
tan pronto como encuentran enemigos
los atrapan y dicen
los llevan al tótem
pues con su sangre
se fortalece el árbol

sin embargo esta última noticia
no se ha visto dicen
sino en las películas.






LEO LA PRENSA: MI TIERRA QUIERE SER TAMBIÉN
UNA GRANDE Y LIBRE



He aquí nuestro padre
augusto entre los ínclitos
y bla bla bla bla

(no fue nuestro padre
ignoramos que fuera padre
pero necesitábamos un padre)

he aquí sus gestas
heroicas entre las hazañosas
y bla bla bla bla

(no fueron sus hechos
tampoco fueron hechos
pero los necesitábamos hechos)

he aquí nuestro ser
uno entre los puros
y bla bla bla bla

(ni los filósofos saben qué es ser
pero necesitábamos ser un ser
y trascendente
sin olvidar que la razón nos asiste
cuando nuestros vates por doquier
amputan extirpan y destripan
en pos del tronco de la estirpe
pues sin tronco no hay raíces
ni tierra ancha y con entrañas
ni ramas altas donde alzar las bienaventuranzas)

he aquí en fin nuestro futuro
grande entre los libres
y bla bla bla bla

(que aunque nos digan lo mismo los posos del café
que la noche estrellada de San Juan
quién nos negará lo que está por ver
tengamos la moneda presta y amañada
cara hoy: cuanto más necesario más cierto
cruz mañana).



YO DESPIERTO, TÚ ESTÁS


Debiera estar prohibida
tanta hermosura conjurada
con dicha mayor

debiera penarse con reclusión domiciliaria
persianas echadas
cortinas corridas inclusive

la luna refleja en sus ojos
y los aviones
se da por cierto
vuelan a la deriva temerosos de olvidarse
en una tormenta de sueños apátridas

como está demostrado el peligro
de que un rayo de sol rebotado en un diente
incendie el horizonte

sin negligir la física especulativa
al advertir el alcance en el giro monacal de las galaxias
cuando su piel roza la brisa

definitivamente debiera estar prohibido
que una mano amotinada contra el tiempo
golpee como palo contra el agua

no dar la vuelta a Galileo
no corregir el centro de la tierra
debiera castigarse con la hoguera.



TARDE DE PISCINAS EN MENDIZORROZA


“Arrastra el viento
una bolsa de plástico”

¿qué sentido tiene
mi visión y mi nota?

pasó la bolsa
más rápido el viento
qué atrás el lápiz
que esculpió el momento

alargo los ojos de nuevo

¿la bolsa...?
ya no será la bolsa
que aflora en la memoria
rodando mentideros

¿el viento...?
el sol disolvió su caricia
mientras su garabato pesa
como un ancla grotesca
visible e inmóvil

y sin embargo fueron los sentí
la bolsa
el viento
me afirmé en ellos

sigue bañándose la gente

constato la estulticia
de detenerse a levantar
acta de que se ha existido.