Tomàs Camacho Molina

 

TERRA D'ACOLLIDA

Tu tens les raïls endinsades 

en el cor d'aquesta terra,

terra que fou dels teus avantpassats.

Gent teua que sentí les campanes

més antigues d'aquestes valls

i va formar els mots 

amb què beneïm el pa i el vi.

No deixes que la supèrbia et porte

als núvols

i, com àguila, desconegues

el patir dels qui no tenen raïls, 

que vagaren per la terra com rodamons

i no trobaren el seu lloc.

Tu ets el qui ets per sort,

ells són un accident

i només disposen d'esforç i voluntat

per enlairar banderes.

Hi ha quelcom profund

que es troba a l'origen dels mots

i que ignora el vestit de la forma i els sons,

un pont entre els somnis dels hòmens

que fa que siguem germans o enemics.

Obriu les portes a qui fuig de la guerra,

de la fam, de la misèria. 

Recordeu quan éreu tan pobres

que havíeu de marxar nord enllà.

Feu-los fàcil el camí,

no els menyspreeu per ignorància.

Doneu-los afectuosament

les vostres paraules. 

Deixeu-los ser uns més entre vosaltres,

perquè el camí i la nit

pot esdevindre per a tots.

Imatge: Damià Montes Martínez

Finalista del 5è Premi Ribera d’Ebre de Poesia Recitada

Joan Armengol Puig

 

CREPUSCLE

Un sol d’or arrossegava la cua

a ras d’ombratge i sobre la catifa

ocre de fulles i plomalls i duia

el present dibuixat a la pupil·la.

Desàrem tots els mots, el vent desfeia

un remolí fullós i al punt naixia

un somni de colors i de sanefes

i un record de cançons que jo escrivia

al ritme del teu cos i en la cintura

vestida amb la claror que es diluïa.

De sobte, es va fer fosc, les teranyines

del vespre ensulsiaren les maragdes

preses amb molls urgits en ulls de brasa

i en la porpra del llavi que delia

la tebior d’aquella hora desmaiada.

Pressentírem que la tarda moria

i que cap altre vespre llanguiria

al tapís mig ratat de les engrunes,

igual que va esllanguir-se aquella tarda

d’un sol daurat arrossegant la cua.

EN BLAU

Cau el pàmpol de la lluna

sobre el palmell de la mà,

gota a gota, engruna a engruna

bo i fent de la nit demà.

Ha abaixat els ulls la tarda,

somia somnis en blau,

resa el crepuscle, s’atarda

arraulint-se en el seu cau.

Un blau diluït desflora

el vespre que s’ha amansit;

baveja, blaveja l’hora

quan el dia es fa de nit.

Llu camisola de randa

un núvol emperesit,

gronxa temps, demana tanda

i cuita a ficar-se al llit.

Blau embat, almosta blava

vol acollir el blau cansat

en blava parpella, esclava

del seu  món blau marinat.

HORA FADADA

 

Plega l’hora pintada d’avellana

xuclada pel xarrup de l’agonia

que escup amb força el rebutjall del dia

per la bonera d’una sarbatana.

S’alça l’ombra calçant xancletes liles,

llueix braçal d’aurores virolades,

hi planta esquers el vigilant de l’hades

amb mans esmunyedisses com anguiles.

Puja com un coet, com una piula,

s’enrama un espetec de canyaferla

en groc i en carabassa i... s’esberla

encesa en l’aiguamoll de canya-xiula.

En acabat es deixondeix, les vores

arranen lluïssors dellà l’esfera

com perles cultivades, la quimera

serà ben nostra i seves són les hores.

Manel Vallès Arín

FEM VIDA

Calla, no cal que digues res,

només escolta, observa, sent.

Surt al carrer, fes vida,

escapa’t de la presó de tu mateix.

I entre escriure i no escriure

mira de viure poèticament.

TASQUES

Ha retallat la tanca de xiprers,

ha podat la buguenvíl·lia,

ha recollit flors seques

de julivert i d’herba sana.

Ha fet bugada i ha netejat el bany.

I ara, que més farà

si ho té tot fet?

Se n’anirà a passejar descalç

per una platja solitària.

CANVI CLIMÀTIC

Som encara als últims banys de mar,

quasi a tocar de Nadal,

un cos ben bronzejat encara.

Han tornat a florir el taronger,

el roser blanc i el romaní de la rocalla.

Tot seria tan bonic si enllà al pol nord

els gels no es desglacessin tan de pressa.

Els llums nadalencs il·luminen els carrers

dos mesos abans i, com si no passés res de res,

al fil musical que ha instal·lat l’ajuntament

sona l’orquestra del Titànic.

Antònia Renau Manén

COR TRENCAT

Amb l’adeu sense retorn,

El teu cor s’ha trencat,

Et sents coix, 

Una mica invàlid.

Caminàveu junts,

per camins paral·lels.

Us miràveu, hi en teníeu prou 

per saber l’un de l’altre.

Havíeu mamat de la mateixa font,

on el respecte d’un amb l’altre

eren l’essència de l’amor.

Havíeu après a preservar-vos,

embolcallant  els vostres sentiments,

els vostres pensaments,

els vostres entrebancs,

els vostres amors,

a les persones i a la terra.

Sent necessitat íntima de la genuïna fidelitat.

Heu  omès, la faràndula cridanera

El desgavell de paraules sense sentit, 

De festes tapadores  de la por a la soledat.    

Heu resolt,  amb entrega i saviesa,

Situacions punyents,

Amb calma, perseverança i amor.

Els vostres silencis,

Han sigut la vostra custodia

del JO més íntim,

que ningú pot trepitjar. 

La vostra integritat,  rectitud i entrega,

Són l’emmirallament pels vostres descendents.

Anna Maria Ulldemolins Soldevila

El Bosc

El bosc és un indret on tot és possible

on, per tot, la vida s'obre camí.

És un lloc d'acolliment i refugi,

allà on tothom pot fer-hi el seu niu.

El vent xiula amb música eterna

de frec de branques i fulles, el cruixir,

mentre els ocells i els insectes

amb refilets i brunzits fets una follia

creen una orquestra sempre viva

plena de sons impossibles de distingir.

El terra s'omple de branques,

fulles i fruits que encatifen el sòl

i com un fet màgic, si plou,

apareix l'aigua, que és font de vida,

i surten els líquens, les molses i els fongs.

Tot és harmònic, tot té un sentit,

res es perd, en la boscúria

tot es regenera i es neteja, tot té un camí.

Conservar la vida

és la principal feina de la naturalesa

i, a fe de Déu, que ho sap aconseguir.

EL BES DE L'AIGUA

En un bes dolç i furtiu

el mar s'abraça a la platja

que s'omple de nit.

L'aigua sembla talment

una vànova  adamascada

que cobreix, gemada,

el més ample dels llits.

Tàlem on jauen, sense voler-ho,

milers de vides i somnis

que hi troben l'eterna nit

en la fugida amarga

dels qui, desafavorits,

de casa seva han marxat

a la recerca del seu destí.

Nieves Salvador Bayarri

Subirse o sentarse, retirar el cuerpo,

llorar con la luz cortada de la luna.

Entrar en las alas de los deseos,

batallar, fingir, sufrir contando los minutos

que no se sienten.

Casa del cuerpo, hogar de la infancia.

Nuevos rostros, sombras que anidan en los ojos.

Insensible la piel del reloj.

Las primeras manifestaciones, labios mordidos,

palabras que crujen deshechas en la lengua.

Los colores del tacto penetrando en el escote.

Aprendí del aire para sobrevivir,

me di cuenta de que la voz era guarida,

para satisfacer los deseos del cuerpo.

Y entre las sábanas blancas robadas a la oscuridad,

me bebí los besos de mis cenizas.

Del libro inédito Escaleras del reloj

María José Franquet Álvarez

Recull de haibuns. Quin horitzó

I collim amb cistelles velles

les fondes prunes de l’estiu.

LLUÍS SOLÀ

I.

Udolen sense treva les bèsties obscures de la nit, t'arriben com un degotall de queixes i retrets. S'acumulen, fan muntanyes altes, aspres i cantelludes. Voldries escalar-les fins arribar al cim, un cop a dalt, contemplaries el misteri de l'horitzó més llunyà. Voldries aturar-te en un punt mig de l'ascensió i esdevenir roca, fòssil capaç de contenir l'essència última d'un instant, entenedor i lúcid pels temps futurs. Voldries davallar sense por, sense peus, com si fossis un rèptil que llisca i abandona el desfici dibuixant-lo a les parets del cingle. Voldries però les bèsties segueixen udolant. Voldries i l'ocell perdut emprèn el vol.

Sense cap arbre

com trobaràs un ombra

on resistir

II.

Era davant d'un dilema, havia de triar, però tot era confús. S'endinsà pel camí del dubte, nadador de fons en la nit incerta. Els braços llargs de la lluna l'abraçaven si defallia. Va topar amb una roca que no havia ni pressentit de tan callada i serena,  el cop al peu va fer que s'aturés, un pedaç d'alga l'embolcallava suau, no gosà treure-se-la, el protegiria- va pensar. Havia nedat massa, massa poc? Veia la lluna amagada rere un núvol immens com un mal presagi. Només restava l'ombra, una possibilitat petita. I no gaire més. Volia conquerir l'alba, que s'acabés el malson, però sempre arribava a una platja deserta. Nadava, nadava, nadava més i en acabat tornava a ser-hi.

No hi ha cap illa

on poder aixoplugar  

el dubte antic.

III.

De la mà dels records d'allò que has vist, davalles al forat del gran misteri que ara penja de les parets. I de sobte, t'habiten tots els paisatges que veus i et sents petita en un racó de la tela, diluint-te en tons taronja. Sempre inacabada. Et travessa un raig de sol.

Vols habitar

l'esbós en aquarel·la

d'aquest instant.

Griselda Espuny Curto

¿QUIÉN NO HA LLORADO EN SILENCIO?

Llorar es inherente a las personas,

aunque algunos, lo pretendan negar.

¿Aún lloras en silencio?

¿O lo haces a solas?

¿O puede que lo hagas

de las dos formas?

Cuando las soledades 

envuelven a las personas.

Cuando el cariño

se disfraza de tosco y agresivo,

cuando en el tic-tac 

de los relojes viejos,

los besos

tocan cada vez más lejos.

Los aniversarios de la partida

tendrán en el recuerdo, la herida,

difícil de curar.

Intentando averiguar porque se deja de dar

lo que un día se prometió

para toda la eternidad.

¿Aún lloras en silencio…?

Eros del Olimpo

os volvéis falsos e impotentes,

escondidos en el templo,

siempre lo fuisteis.

Hechos de barro, hojalata y maderas

son los dioses que profesas. 

Por qué el amor incansable,

de vez en cuando, abatido,

tiene alas para posarse

en el corazón de algún afligido.

Primitivo instinto,

si todo lo que empieza jamás es infinito.

¿Aún lloras a solas…?

No se celebran los años, por la despedida,

sino que, se erosiona la vida

a cada momento 

por el roce del tiempo.

Las horas también son eróticas 

cuando se acarician a solas.

No hay suficiente indulgencia en el alma

para el necio,

cuando pierde la calma

y se arrastra en el vicio

por errores inexorables,

ignorando, que nunca son evitables.

Errabundos, mendigos de caricias,

de abrazos, de un te quiero,

seguimos llorando

para nuestros adentros,

en los rincones,

en silencio.

Mercè Baena Cabrera

Foto: Llorens Marín

Calçat de llinatge humil, 

rústic cobriment dels peus,

l’espart, la lona i el cordó

són l’ànima i el cor teus.

Calçares al capataç, al majordom, al pagès,

a l’arrosser, al pescador,

al metge, al mestre, al forner.

Ballares al so de les danses,

desfilares pels mercats,

assistires a batejos,comunions, bodes, funerals.

vares ser fidel companya

de qui bé et va saber usar.

Restares un temps oblidada,

però amb força has retornat.

avui vesteixes els peus de qui de grat et vol lluir,

reformada, més moderna,però igualment humil.

Foto: Llorens Marín

Distància propera,

buidor plena,

paraules callades,

silencis parlats,

absències presents,

presències absents.

La misteriosa mar 

abraça

les contradictòries

dualitats humanes.