XV Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

La Mostra Oberta de Poesia a Alcanar és una trobada poètica que acull diverses tendències poètiques al voltant del Dia Mundial de la Poesia

dissabte, 31 de gener del 2015

Tomàs Camacho Molina

Homenatge a Francisco Peralto i Corona del Sur







Amb esta aportació es dóna per finalitzada la participació oficial a la VI Mostra Oberta de Poesia a Alcanar. Recordeu que podeu, igualment participar fent comentaris.
Moltes gràcies per la participació

diumenge, 25 de gener del 2015

Jesús M. Tibau


dimarts, 20 de gener del 2015

Albert Guiu Bagés

RECORDADA REINA ANA MARÍA MATUTE

Las palabras, de duelo, por tu muerte,
negras, antónimas,
de ellas mismas cuando fluían de tu luz.

La literatura, de duelo, por tu muerte,
silenciosa, antónima,
de la piel de agua de inmortal elegancia que le regalaste.

Las horas, plañideras de duelo, por tu muerte,
tristes, antónimas,
de tu fertil productividad de profundidades del verbo.

La historia, ataviada de respeto, por tu muerte,
de riguroso oscuro de luto, antónimo,
del ejército de luciérnagas que nos mostraste.

La admiración, una bandada de lágrimas, por tu muerte,
aves devotas de tu profundidad, antónimas,
de las rebeldes excelencias de tu imaginación infinita.

La memoria, una mirada incapaz de olvidarte,
recordada Reina Ana María,
de alma inteligente, sensibilidad mirífica y literatura en mayúsculas.

diumenge, 18 de gener del 2015

Raimond Aguiló Bartolomé



Les llambordes de Jack Nicholson




          Els poetes, per naturalesa receptius i, un cop rebut el missatge,
          emissors, podrien dir, despreocupadament: jo i la poesia, déu
          en poder de Déu.
                                             
                        Màrius Sampere i Passarell


                  Potser és la meva pàtria nua qui encara em veu
en la nuesa dels anys viatjant amb totes les preguntes
a la polpa dels vents inaudits.
Aquest instant m'enlluerna i separa
les ratlles de les llambordes per no xafar cap història.
M'enfonso en el meu deliri i cremo, arremangat, encens
en les nits insomnes dels lliris cruixents i sorruts,
quan en surts àgil i perplex allunyant-te a contracorrent
en el riu cabalós per navegar assolellat en la memòria
i fer créixer pastilles de diazepam. Només cal fer un clic
al jersei de ratlles verdes que ara per ara llueixes.

La nuesa pot ser sempre  la llum que no gossa mirar-te
a través del cristall clarobscur que branda ple de luxúria,
les celles arrufades fan becaines insòlites vora la bauma
desvetllant els marjals estimbats, (McMurphy ha perdut la son),
la broma ha dividit el cel enlairat en sanefes d'amor
després de l'abraçada, més tard barrots d'aigua s'han desfet,
les mirades han quedat en el còdol del tu xafogós
sense contorns eixuts; però encara tinc la sort de treure el cap,
‒si m'ho penso‒ de sota l'aigua llefiscosa del llac.
Puc obrir tots els secrets a l’entrecuix de la cova frondosa
                  incontestable del desig, més tard el cràter es fa l'oblit
                  i té els solcs de l'edat  (barnús blanc sense anagrama)
i els ulls del centre de l'univers són rius evidents de lava.

De puntetes, tot és fosc, la paraula  en la distància,
l'instant mortal quan t'ofegues en l'absolut infart
sense aclarir-te i vols tornar i no pots al lloc que t'acull
sense becaines, amb ferides mal curades i emboscades
i trencadissa de vidres policromats a patacades.

Lliures una carícia quan el sol es pon fet a miques,
esclaten els ulls i el carter no ha tornat, i sorgeix el dubte,
                  anuncies la humitat i ningú se n'adona del fang sensual,
                  creix la llavor ara mateix, al vaivé d'una ventada insòlita
plena de gest, potser la teva indiferència
malfiada, l'arena escurada de la platja, res més.

Encara som el que hem callat, qui mastega
a desgana l'atzar, la deserta innocència,   
la polpa de la nosa, el destí per on s'estimba el somni
a les mans, quan tota llum s'escorre rebregada
i promíscua, llaminera, remota i prou.

El silenci ressona dins les parets blanques
quan mai té pressa, el mirall rellisca ufanós,
crec en un lloc cercar la teva mirada ingràvida,
quan algú no sap què mira es perd, i es vessa
entre tots i no es troba, desfullat, mai més.
Sense arxipèlags ja no es fa l'amor,
és un sotrac seguit d'ensopegades,
el teu refugi és aquell lloc imprevisible miraculós
                  resta potser una altra cosa, millor impossible.
Un instant semblant a un altre instant
tan petit que ni es veu, un punt fix i arrodonit
potser el niu del cucut, un cel sense sostre
pofet de ximpleries entenedores que no hi ha enlloc,
puc escriure, quan escric en relleu fent cercles
en un forat, en un buit, i un buit en un crit
quan caus i un altre escriu amuntegat.

Un replec meu són molts plecs d'uns altres plecs,
la feblesa poca cosa més que un bes i un gest,
la resta potser la meva pàtria. Tanmateix.
-------------------------
Aquest poema va ser guardonat amb
el Premi de Poesia Ciutat de Sant Andreu de la Barca 2013

divendres, 16 de gener del 2015

Fèlix Rodríguez Fandos


Entro en viatge al meu interior,
feia instants eterns que m'esquivava.
Avui sóc i estic egocèntric.
La mentida no em fa por,
El món em buscava,
simplement és el llindar més alt un xic,
ja que de mediocritat n'està ple.
L'ànimo et situa al món,
si vols ser inert o animat.
Hem de ser més de cor ric,

i deixar aparences apartades.

Agustí Bel Beltran

Condicions per a un duet
de sextina amb sextet

It was Easter Sunday and the fascists were advancing towards the Ebro.
Ernest Hemingway, The Old Man at the Bridge

Hotel Majestic (Barcelona), 28 d’abril de 1996

–Són viandes ben diferents
els sextets de les sextines:
aquí vas quasi corrents
i allí es diuen coses fines
d’un pujol de cantell viu...
–O dels negocis del riu.

Amposta, 17 d'abril de 1938/2003

Era diumenge, diumenge de Pasqua,
i els feixistes s'atansaven a l'Ebre.
Hora de fugir carregats de fato,
ans que els avions volessen més catxos
i els obusos s'enceguessen en l'aigua.
Quines temors cervals al mig del rogle!
Qualsevol hauria pogut fer-hi rogle
si hagués predicat en aquella Pasqua
que un dia també en cobejarien l'aigua.
Aquell disset d'abril al pont de l'Ebre,
enmig d'una maror de caps ben catxos,
s'abandonava al riu un munt de fato.

Fa molts anys que el riu s'emportà aquell fato
i que els carros ja no hi formen cap rogle.
L'aire és menys verós. Els arbres, més catxos
per la permanència de la Pasqua.
Vindrà el sacrifici pasqual de l'Ebre
i tot romandrà igual, llevat de l'aigua.

Cutxamandera encara la nostra aigua
per sèquies i reguers, d’aquest fato
n’entenen els corredors del Baix Ebre.
Faran diners a costa del nostre rogle
de pancartes, xiulets… I quina pasqua
que es menjaran als caus dels rèdits catxos!

No escolteu més sòries. Són tan catxos
els motius dels traginers bords de l'aigua
com el forner que fa l’agost per Pasqua.
Les grans mones d'enguany duran més fato
que mai, despatxos avall cap al rogle
delerós de quatre becs grocs de l'Ebre.

Que al Regne pot fer cap l'aigua de l'Ebre
i ja ens veig els clatells al jou tots catxos,
si la gent com cal no s'hi planta en rogle
com les parets d'un aljub zelós –l'aigua
no en fuig si hi ha prou reble, calç i fato.
Qui no ha vist ben collats els ous de Pasqua?

Per Pasqua tornarà a davallar l'Ebre
tot de fato. Dels secreters més catxos
al rabeig de l'aigua on els corbs fan rogle.

*******

divendres, 9 de gener del 2015

Gener Barjola




Sin título XV


No me puedo creer que en las grietas de mis manos
se diluyan tus besos, que se escurran y deslicen
entre los surcos cicatrizados de mis huellas.


Que mis uñas, cual bastión, no retengan  tu aliento,
en su cristalino, no permitan congelar
el impacto de tus labios al colisionar.


No me puedo creer que mis falanges, no sean
hoplitas helenos formados para atacar
y adentrarme entre tus dientes como  en un zarzal.


Que se venere antes la suerte con el pulgar,
que un índice sea verdugo para anular
al corazón de una lengua danzando al compás.


He viajado desde los carpianos hasta tu
tacto, conozco palmo a palmo tu paladar
y siniestra su diestra forma, el lenguaje sordo
con el que me miras... simetría sagital,


pues gesticular no sirve, tu úvula repica
palabras que nunca llegaré a articular.
Y en la punta de mis yemas el cincel de Rodin,
el hipido contenido... fauces devorándome,


…la inopia de Galatea, el desazón de Pigmalión…

Por un beso de tus labios a mi corazón.

dimarts, 6 de gener del 2015

Maria Josepa Ribera Vallès

Costa

Ens costa ser…i adaptar-nos a noves tecnologies.
Em costa creure en nosaltres i en els nostres possibles.
Ens costa, positivar blanc sobre negre.
Ens costa entendre els valors de cada un.
Per això jo dormo… estic a l’expectativa i somio.

I malauradament... el temps -que em don la raó-
em fa ensopegar, sempre, amb la mateixa pedra.


Emparaulats

Emparaulats, estem amb el do de la paraula.
Aquesta tria un espai i es comercialitza.
Es llença al vent i el vent la retorna
en sons que ens són estranys
i amb expressions més o menys... dures?... tendres?.
Adaptem. La puta a la ramoneta.
La veu càlida a la paraula grollera.
La veu amorosa a l’amor fidel.
La que somriu. La que s’endureix.
La que crema als llavis... d’impronunciable.
El que tu m’inspires.
El que m’inspira un sentiment o la pressa.

Emparaulats. Entrampats i ferits. Tendres o durs.
Segons el dia, Segons el to.
Segons la conversa. Segons que o qui ets.
T’ho puc dir tan dolçament com vulguis…
Però... definitivament serà... el que tu vulguis sentir!!


Tinc el cap aturat

Tinc el cap aturat, en suspicàcies vàries.
Solucions que no contemplo I desitjos que així es queden.
Tinc el cap aturat, en una carrera meteòrica i sense final.
En una bauma estreta.


En silenci

Ho tens. Ho captes. Paraules creuades,
que avui… tu no m’avortes.
En silenci, escric el poema que em demanaves.
Tu, pacient, no tens altre resposta, que l’espera.
I jo… , angoixa! Intento donar-te, allò que sempre volies.
Paraules.  Jo les dic,
i aquesta vegada mentre calles… ja escoltes.

Paraules prohibides

No hi ha paraules prohibides.
Hi ha sons, tons, i formes de dir les coses.
I llavors som la pau, o és l’iniciï d’una guerra.
La gran guerra... guerra amb el jo íntim,
guerra de passes furtives que dins meu amenacen.

Les paraules que dic quan estic enfadada
o les que sabem dir amb gràcia i humor.
Paraules per fer mal, o per neguitejar l’esperit i com a individua.
Aquesta ràbia acumulada. Aquests desitjos insatisfets.
Aquella tristesa de dies passats, que torna i s’avança.
Nosaltres som els nostres propis enemics.
Ens fem front amb la mirada,
i les paraules que giravolten dins el cap,
Surten com escarabats i rates pudentes,
D’una boca que vol sentenciar,
I vol capgirar el món i la percepció... i, a vegades, fins i tot, de la vida.


Retalls reclosos

S’ha d’entendre el que dic… o què? Som-hi, va…
Paraula al so. Lletres per emocionar.
Fil a l’agulla. Pensament definit.
Moment a la crida. Passatgers en trànsit.
Poderosa esclavitud mental.
Situació distesa. Aquestes petites coses.

Tranquils. Somriure. Eufòria. Era així.
Ajudem a cantar. Solitud profana. No et conec. Som així.
Insectes suïcides. No falta de res.
Nit.
Ni memòria. Ni trajectòria. Suor artística... Exigim.


Tocar fons

Quan la vida toca fons, a vegades –també–. Ella mateixa s’encarrila.
Conèixer aquella persona, que et torna a fer creure en la poesia.
O descobrir una manera de viure, que t’omple.
O retrobes aquella feina, que sempre vas pensar que era la teva.

És hora de pensar en les possibilitats.
De sentir els canvis, d’assolir els reptes.
Desitjos i llibertats, oblidades i perdudes.
Tu no. Tu no estàs perduda.
Hi ha una veueta interior, que et xiuxega.

Estàs aletargada, decebuda, trista, Immòbil, poruga. I la vida… encara batega.
I el que pots sentir, encara espera torn... com ha estat sempre!


Morir dignament

És la vida, la que té importància.
Morir, és d’impàs a l’oblit.
Però, quan has viscut,
l’últim pas és el que menys cal recordar.
És la quotidianitat aclaparadora,
Necessària, última i prou.
Només dic adéu al cos
I al que trobarem a faltar, ja, des d’ara.