Alfred Sala Carbonell
Manel Vallés Arin
Pilar Garriga Anguera
Vicent Pallarés Pascual
Marta Giné Janer
Montse Farrés Ubach
Fuensanta López
Rodrigo Khatana Alfaro
Helena Martínez-Ferreruela
Alfred Sala Carbonell
L’home de Can Mel
En Joanot viu a Can Mel,
on canta el pardal i el bruel;
viu amb la dona i els dos fills,
sent les cigales i els xics grills.
Té oques, gallines i cabres,
un hortet i un fotimer d’arbres.
Dues gosses ben tofoneres
i dues gates estuferes.
Ara, com cada mes de juny,
li truca el de botons de puny.
-«Per al meu sant, sant Marcial,
tens el cabrit, com per Nadal?»
-«Sí, don Marcial, com cada any.
Tendre, per regar-lo amb xampany.
Ben trossejat l’hi portaré.
Quan el tingui, li trucaré.»
En penjar, en Joanot diu:
«A punt, només n’hi ha un, molt viu.
I la mare, que n’està, d’ell!
Que amorosa amb el jovencell!
Mes ha d’anar a l’escorxador,
Marcial és bon pagador.
Però ma filla, què dirà?
El fill no ho acceptarà;
la dona, segur que m’engega;
l’hi he de dir, no és pas cega.»
L’home de Can Mel, greu,
els crida i s’encomana a Déu.
-«En Blanquet, no! És tan bonic!
És alegre, i encara és xic!»,
plora la filla, ensopida.
-«Sa mare caurà defallida
i embogirà cridant-lo nit
i dia. No sents ja el seu crit?»,
s’exclama el fill amb justa ira.
I ara la dona, a qui admira:
-«No ho veus, Joanot? Digues prou!
Don Marcial no et té a sou;
ell és només un potentat
que fa sa santa voluntat.
És cregut, gros i fatxendós,
ens repugna i és fastigós.
Podem viure sense els diners,
nosaltres no som carnissers.
Tots ens estimem en Blanquet,
eixerit com un cadellet.
Sisplau, Joanot, fes-nos cas,
o la teva, per tu, faràs?»
Ell recorda quan era nen,
casa seva era un edèn.
Ànecs, conills, gossos i gats,
vaques, pollets estarrufats.
Sempre corrent, sempre empaitant,
mes se n’anaven emportant.
Que si un conill, que si un pollastre,
els venien, i sense rastre.
Aleshores el paradís
es feia un xic fonedís.
I recorda els fills i la dona,
de sempre la cançó li sona:
si el ven, tindran un disgust;
és la vida, p’rò no és just.
I a don Marcial, cosit d’or,
no li farà pas mal el cor.
«I si l’envio a fer punyetes,
i que pel sant, mengi mongetes?
-«Don Marcial», pel mòbil diu,
«no podrà ser», fa gens altiu.
-«No venem més cabrits i oques,
pollastres ni gallines cloques.
Em sap greu, p’rò per compensar,
la dona un pastís li farà.»
El ricatxó, llavors, esclata;
la prepotència el delata.
-«No tindrà cabrit la família,
i m’ho dius quasi la vigília?»
-«Falten deu dies, no exageri,
queda prou temps, no desesperi.»
-«Fals, traïdor, desagraït!»
-«Però què diu que l’he traït,
si a res mai no m’he negat!
A casa, tots hem acordat
no matar cap més animal,
i no em falti, que a mi em fa mal.»
-«Doncs saps què et dic? A pastar fang!»
-«Tranquil, no em faré mala sang!»
I pengen, l’un força emprenyat,
l’altre s’ha quedat descansat.
Ara en Joanot de Can Mel
-on canta el pardal i el bruel-
fa venir dona, fill i filla.
Li veuen el somrís de guilla
i comprenen: fan pinya els quatre.
L’home no s’ha deixat abatre.
S’abracen plegats i el fill fa:
-«Guaiteu en Blanquet, ho sap ja!»
I la mare fa amb un somriure:
-«No cal pensar gaire com viure.
En tenim per tirar endavant;
si fem matons, els pagaran.»
Planejant, van cap dins. Les gates
i les gosses també entren, grates.
Endevinen que hi haurà menja
excel·lent, com si fos diumenge!!!
Doncs sí: les oques fan nyec-nyec,
en Blanquet passa com llampec,
sa mare bela en to feliç
i tot plegat... és ple d’encís.
Manel Vallés Arin
BRAMS DE MAR
Uns brams de mar m’han despertat,
senyal de llevantada.
Per la finestra es veu l’oratge rúfol,
una grisor de núvols, un aire d’humitat,
una buidor maldestra a dins del cap,
un caragol de mar sentit a cau d’orella.
Avui, amb una mandra perfecta,
–no vaig ni a nedar ni en bicicleta–
vaguejo, faig el gos tot el dia, escric.
METAPOÈTICA
Fer un poema és molt més difícil que morir-se
JOAN MARGARIT
M’agradaria que escriure poesia
fos una cosa tan natural com respirar,
un ritme, una pauta inconscient,
una música que flueix sense parar.
Però no sempre me’n surto
ni tot el que escric m’agrada,
La paperera és el meu moble auxiliar
i de vegades en va plena.
Tot i així, si algun poema sobreviu
i se salva del foc purificador,
n’és una bona ajuda per a respirar millor.
Pilar Garriga Anguera
La palangana
―I tu on vas néixer, mare?
―Jo, filla? Uf! Quina pregunta!
―No m’ho has explicat mai.
―Vaig néixer...
―No te’n recordes?
―Sí, i tant! Deixa’m que pensi...
―Mare, que misteriosa estàs...
―Vaig néixer... en una palangana.
―Què dius, mare?
«Era a l’altell del bar
que tenien els meus avis...
Anys després de la guerra.
Un trenta de juliol al migdia.
»Un dia de molta xafogor...
Pobra mare. Quina calor passaria.
L’àvia era a baix, a la cuina,
Davant l’enorme cassola,
fent els cent dinars diaris.
»Hora punta.
Jornalers de les fàbriques,
d’un Poble Nou fabril.
Clients fent cua fora el bar,
prop d’una gruixuda cadena
que li donava nom.
»I la mare era dalt,
a la seva fosca cambra,
amb una petita finestra
que al menjador abocava,
dring de plats i culleres pujava.
»A l’estança, en un sol i gran llit,
on també dormia la germaneta.
Una única cadira com a armari,
on cabia tota la roba de diari.
»I el meu pare pujava i baixava
l’escala de cargol, estreta,
nerviós,
i apressat servia l’escudella,
esperant la meva vinguda,
ansiós.
»L’avi, darrera la barra,
li donava un cop de mà.
La mare no estava sola,
l’ajudava la llevadora,
veïna amable i agradosa.
»I res!
La mare m’explicava
que vaig néixer com un pet,
cap dolor.
Pobra mareta!
»Vaig néixer petita, negreta.
Amb ganes de viure al complet.
»Una palangana que encara tinc.
No oblido els meus orígens, així,
una època de la vida que mantinc
quan no calia gaire per ser feliç.»
Vicent Pallarés Pascual
Postals il·legibles
I,
No estava inclòs en aquell quadern,
el paper perdut,
els canvis del paisatge,
ni el cansament que acumulàvem.
II.
Sorolls,
gotes que cauen damunt l’asfalt.
De fons, silenci.
III.
Una libèl·lula ha mudat:
petita mort.
Després vindrà una altra.
Quina serà la darrera?
IV.
S’han acabat els fulls,
les postals esdeven il·legibles.
La filla, abstreta, descobreix els primers traços
mentre juga als escacs amb el paper.
Pinta els seus propis signes del temps.
Després no entendrà el seu llenguatge,
país d’enlloc.
Dubtarà d’ella mateixa.
Marta Giné Janer
LLEGAT
Abans de marxar, filla,
la meva deixa:
tu i jo,
som germanes estrangeres*
Deixa de mirar-te en el meu nínxol
i, mans obertes al vent,
fuig de totes les presons!
Tens, filla, la bellesa de l’òpal i de la perla:
la vida t’ha donat
la mirada per a la claror,
la sensibilitat d’una corda vibrant,
el coratge per donar sense mida,
la noblesa que és dignitat.
Somnia la història i refés-la!**
Per a tu hi ha estrelles que no has vist encara
i amors, i dies que no has viscut,
i nits que no oblidaràs!
Surt a trobar, filla,
el cant dels dracs màgics,
que viuen al fons dels mars ancestrals:
dracs amb qui jugar a la platja, de sol a sol,
dracs per travessar el mar i veure el món...***
Mai no és massa tard
per sortir a buscar el propi tresor****:
ets un lloc bonic
per ser-hi i confiar-hi...
Veig encara, per a tu,
hores setinades,
envoltades de mirades
i lligams de viva sang...
Dona vida
als colors del present,
a l’amor,
a totes les sensacions...
Aprèn a veure les tardes d’hivern
amb uns ulls nous:
capvespres de llum llunyana,
de mots immaculats
i silencis novells.
Deixa que la primavera t’acaroni
amb un gest de compassió...
I olora les aromes silvestres,
mentre els ocells canten.
Que la teva veu,
sense mordasses,
canti amb ells.
A l’estiu,
que el sol vingui a trobar-te
agafa’l de la mà!
Cerca el riu de transparent claror
i la força en el córrer,
en un dia de sol...
Amatent, obre’t a un món nou:
l’alegria de les bones companyies,
les dolces ofrenes,
el perfum de l’amistat,
i l’amor que dona plenitud...
I, quan és de nit, i, de tant en tant,
records trinxats surtin del teu cor,
escriu poemes tot somniant
en un capvespre ple de sol:
car cap llàgrima redimeix
del món que es perd,
del somni que s’esvaeix!*****
I no deixis res per caminar fins a ponent,
abans que tot, amb la mort, et sigui pres...
CITES
* Maria Mercè Marçal.
** Pere Quart, Joan Oliver.
*** Ogden Nash.
**** Sopa de Cabra.
***** Juana de Ibarbouru (traducció pròpia).
https://youtu.be/9RHrulKdPoo
Montse Farrés Ubach
Remembrança
Atalaio la mar
com omple el roquisser
d’escuma blanca
i els pensaments enfiladissos
s’entortolliguen com l’escuma
sense aturador
i despunten els records
des de la distància,
hereus d’un passat que no fuig,
retornen frescos
i m’arriben nítids:
aquell amor eixelebrat
en què les hores fugien
i ens bevíem les besades
com si fossin les darreres,
el foc dels nostres cossos,
el deler que consumíem...
Com enyoro aquella jovenesa!
De nou, amb l'esguard perdut
en l'horitzó d’una mar encalmada,
evoco els anys viscuts,
i si faig recompte,
el sacrifici d’oblidar-me de viure
no és res en comparança
d'haver gaudit, tres cops,
un grapat d’anys allargassats
enmig de bolquers, exàmens,
adolescències i parelles...
i més anys en què les llàgrimes i jo
no anaven al mateix ritme.
Ara, quan el temps s'atura,
i les presses amb ell,
ja no m’abelleix furtar
uns pocs anys més a viure,
vull afeblir la nostàlgia
d'un passat que no torna.
https://app.box.com/s/8sklq9xboaz4265eezw4wivvim7vv0xg
Fuensanta López
Persigo un mañana de plenitud
en un presente sin futuro.
Me acostumbré al vértigo de la incertidumbre y la soledad.
Es ahí donde encuentro el pasaporte a lo imposible.
23.05.2018
Entrenada en mil batallas,
ya no me hieren las ausencias.
Prefiero pagar el precio de la soledad
a vivir condenada a una eterna mentira.
5.07.2018
He encontrado mi trozo de tierra,
mi barca por el río
y mi puñao' de arroz.
Los abrazos que me faltaban
y las risas que me robaron.
He encontrado mi pulso,
he borrado mis sombras,
he desplegado mis alas.
Ahora ya puedo volar sobre olivos centenarios
y quedarme para siempre varada en la orilla de tu boca.
23.07.2018
Haiku
Cuerpo desnudo.
Centímetros de lodo.
Huele a miedo.
21.02.2020
Un zapato roto.
Algunas monedas en el bolso.
Un futuro incierto.
Y un cuerpo deseando ser afinado.
Unas lágrimas en oferta.
Un electrodoméstico que se jubila.
Una mano que te impulsa.
Y unos labios huérfanos de besos.
Un patio deshabitado.
Un agujero en el mantel.
Un texto desaprendido.
Y una piel pidiendo oxígeno.
Podría ser el guion de una vida.
13.08.2020
AÚN NOS QUEDA LA PALABRA
Se han perdido los abrazos,
pero aún nos queda la palabra.
Se han esfumado los besos,
pero aún nos queda la palabra.
Se ha diluido el tiempo,
pero aún nos queda la palabra.
Se han aplazado las caricias,
pero aún nos queda la palabra.
Pero aún nos queda la palabra
para construir un futuro de abrazos,
besos, tiempo y caricias infinitas.
30.03.2020
Rodrigo Kathana Alfaro
Mariposa de Hielo
Descalza, vagas la noche merodeando
los bosques diáfanos de tu nostalgia bruja…
...y sobre tu piel la luna alumbra su luz plateada
volviéndote criatura nocturna
que habita solitaria, silvestre, y enamorada
los segundos enloquecedores de una espera fúnebre.
Tu corazón encendido de luna está,
tus ojos, de ceniza fluorescente,
flotan en la obscuridad junto a la de los búhos, las serpientes…]
…y de toda criatura mirona
que viva de lo que ofrezca la noche.
Olfateas curiosa el aire; y alzas la mirada al cielo
dejando las estrellas entrarte al alma
como luciérnagas bailarinas de tu melodía endemoniada.
Cierras los ojos; y el corazón se te retuerce
haciéndote, agotada, entregar el cuerpo a –la nada–
y hundiéndote como galeón derrotado a cañonazos
hacia las profundidades de tus silenciosos mares.
La noche acude, y te toma en sus brazos
y te posee de sus encantos consolándote el alma
a la vez que materna te recuesta sobre la humedad de la tierra]
haciendo arder un beso frío en tu frente de hija noctívaga.
Tendida y dormida exhalas tu agonía
en las corrientes siniestras de este bosque somnífero
y tus venas serpentean tu piel volviéndose raíces
que te hurgan obsesionadas buscando tierra
para sembrar las semillas tristes…
...de tus Rosas de Soledad Olvidada
Mañana; mañana será otro día
que le huyas al sol como mariposa de hielo
y alada escaparás a la lluvia de agujas
con las que el padre de los cielos te arderá la piel.
Calamitosa buscarás alivio en las sombras
refugiando en ellas tu naturaleza lucífuga de mujer de fuego.
Mañana; mis palabras mencionarán tu dolor
y reprocharán la impaciencia de tu locura.
Te haré sentir: ...abandono…
...soledad… ...e incomprensión..
...pero en una retorcida loca de enigma cardíaco
sentiré lo que tú sientes, y me desesperaré junto a ti.
Harás de mí un ángel caído y demonio indignado
que tironea rabioso las cadenas perpetuas
de un amor inexorable y eclíptico
que en noches de lunas fugaces
aúlla inconsolable por ti.
Helena Martínez-Ferreruela
Beirut
El Líban m'esclata i l’entomo
com un cop més amb lloc i data.
Ara em bullen les mans,
me les acosto al pit,
per refredar-les.
No és l’infern:
avui és Beirut en flames.
Demà, Déu sap
on es llevarà el diable.
Mal que ens pesi
fem del dolor dels altres
el sota escala de la misèria,
el quarto fosc dels mals endreços,
on desem la nosa que ens habita
i evitem la nosa que ennuega.
Ben a mà la ferida oberta,
si encara cou amb ràbia;
encapsada la nafra,
quan ja ha fet crosta.
I tanca els ulls i cop de porta
a l’habitació contigua
que tens,
però no hi fas vida.