PER A DESCARREGAR-VOS EL LLIBRE DE LA III MOSTRA DE POESIA A ALCANAR

https://docs.google.com/open?id=0B9WoR0gLHlgBaG44eHI4SHJRbmlVMUUtMG1nNnZzUQ

LA III MOSTRA ALS MITJANS DE COMUNICACIÓ I A INTERNET

Hem d'agrair la bona faena d'Emigdi Subirats al programa Lletres ebrenques, d'Antena Caro el dia previ a la III Mostra:

http://www.antenacaro.cat/audios_antenacaro.php?id=1595

Resum visual (provisional):

https://profiles.google.com/mostrapoesiaalcanar/photos/5723789698438615233


Al Canal 56:


Al Canal 21:

Al programa de Jesús M. Tibau "Tens un racó dalt del món"

http://tensunraco.blogspot.com/2012/04/tomas-camacho-tens-un-raco-dalt-del-mon.html

http://vimeo.com/39924588

EL PROGRAMA DE LA III MOSTRA I COM ARRIBAR-HI

(PITGEU SOBRE LA IMATGE PER A FER-LA MÉS GRAN)

COM ARRIBAR-HI?

http://maps.google.es/maps?hl=es&sugexp=frgbld&gs_nf=1&ds=i&pq=calabac%C3%ADn&cp=6&gs_id=3l&xhr=t&q=calabaza&safe=off&gbv=2&bav=on.2,or.r_gc.r_pw.r_qf.,cf.osb&biw=1024&bih=485&wrapid=tljp1332247459514058&ie=UTF-8&sa=N&tab=il

Tomàs Camacho Molina

UNA VISITA A TRINITARI FABREGAT A PARÍS
DE DOS JÓVENS EN LLUNA DE MEL EL 1979

A Trinitari Fabregat, en el centenari del seu naixement

A Joan Bta. Beltran Queralt

A Maria José i família, com a consol

Sóc qui va arrencar estes paraules del silenci,
que no de l’oblit. Una petita història de tres persones
que es troben a 1.264 quilòmetres del seu poble natal,
una tarda de desembre del 1979 (I la data no és innocent).

Després de l’encaixada i l’intercanvi de petons
entre la M. José i Trinitari Fabregat
van sortir al carrer i van caminar
fins que van seure a una cafeteria,
a la mateixa vora del riu.
La tarda era grisa a París, i tornava a ploure.
Allí va començar una autèntica confessió de Trinitari Fabregat
que semblava més despert, més directe,
com si busqués la seua complicitat.
Van parlar tota la tarda, que se’ls va fer molt curta,
de la infantesa i primera joventut a Alcanar,
sempre present a la seua memòria;
del carrer Felip Pedrell; de la tenda d’Enrique de Cèsar,
ell tenia intenció de muntar-se’n una de pròpia;
de les primeres corregudes, per les Escaletes, acaçant
les xiquetes;
de la seua decisió, no exempta de dificultats familiars
de marxar a Barcelona amb el seu entranyable amic
Antoni Colell;
de la seua experiència com a dependent a la ciutat
comtal, dormint damunt del taulell.
De l’article publicat a Nuestra Bandera, “Lo que no som”,
de la il·lusió que va simbolitzar aquella República
per als jóvens inquiets i amb una gran fam
d’aprendre;
del desastre, en tots els ordes, que va representar
la Guerra Civil, i molt especialment per a les seues
aspiracions literàries; de la derrota imposada
i mai acceptada.
Les paraules no podran expressar mai
el que van sentir aquella tarda,
al costat de Trinitari Fabregat, parlant de tots
aquests temes.
Després van comentar la publicació
i presentació de Recull de Poesies
i la situació política d’Alcanar
–estava interessat a veure com s’integraria Alcanar
en el procés de reconstrucció nacional de Catalunya–,
ja que havia estat sempre un poble
indefinit en l’aspecte nacional.
A continuació van parlar
de la Nit Popular Canareva i les seues conseqüències.
Ell era molt escèptic respecte de la situació del país
i estava molt desencantat del comportament dels partits.
Es diria que estava una mica de tornada
de moltes coses.
Trinitari Fabregat no va ser mai un activista
polític, va ser un lluitador, en temps difícils,
per la cultura i la llengua catalana.

A mesura que avançava la tarda tornava la malenconia,
van parlar de la seua família, dels seus fills,
de la falta que li feia Odette, de la poca salut de la seua filla
i, sobretot, de la seua il·lusió de tornar a Alcanar definitivament,
cosa poc probable, degut als compromisos ineludibles
que tenia amb els seus fills a París.
Quan van aixecar-se de la taula, les llums dels fanals
reflectien l’aigua tranquil·la del Sena, que donaven
una sensació de pau i claredat.

Aquella tarda els havia parlat amb un home de carn i ossos,
havien parlat de les misèries i grandeses de la vida
però, sobretot, havien parlat d’Alcanar i de Catalunya.

Trinitari estava molt content del dia que havia passat
amb ells. Es van abraçar desitjant-se salut i sort.
No podien imaginar, en aquell moment,
que seria l’última vegada que veurien Trinitari Fabregat.

Van passar els anys, van morir tots els fills de Trinitari;
ell mateix, va morir un dia de Remei del 1994.
Està enterrat a Montmarte, un poeta despistat va buscar
inútilment la seua tomba al Père Lachaise.
Va veure, és cert, les de Wilde i Jim Morrison,
a Wilde no li falten ni besets ni flors;
a Morrison no li falta ni whisky ni cigarretes.
Ara han posat una càpsula de metacrilat que impedix
besar el granit pesat i alat de la tomba d’Oscar.
Però tornem a Alcanar:
dos dels tres protagonistes d’esta història
estan morts. Un té la seua darrera residència a París;
l’altre, a Alcanar, però estaria bé creure que tenen
la seua residència als nostres cors,
o, tal vegada, a la nostra memòria;
com pot ser ens agradaria que fos
quan nosaltres ja no estarem.

Alcanar, 12 de febrer de 2012

Nota: El poema està calcat de l’article de Joan Bta. Beltran Queralt: “Trinitari Fabregat i la transició a Alcanar”, dins del llibre Jornada d’Estudi Trinitari Fabregat i el seu temps (1912-1994), Col. L’Engolfa, núm. 4, Ajuntament d’Alcanar, Alcanar 2004.