XV Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

La Mostra Oberta de Poesia a Alcanar és una trobada poètica que acull diverses tendències poètiques al voltant del Dia Mundial de la Poesia

divendres, 5 de juliol del 2024

Descàrrega de llibre, suplement i roda de visuals de la XV Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

 Accés a la presentació de diapositives de la Roda de Visuals de la XV Mostra Oberta de Poesia a Alcanar:


https://docs.google.com/presentation/d/1La_FqXPvizr8rdbr3TShufTmSjxBxzO-mYRFmjmDwks/edit?usp=sharing

dimecres, 31 de gener del 2024

Tomàs Camacho Molina



IMPERDONABLE


Si tot acabarà en oblit, per què no perdonar?

És convenient que tot es recorde.

És convenient que les ferides cicatritzen,

que el dolor se sossegue.

Enfadar-nos ens crema per dins,

ens fa amargs,

impossibilita l’alegria,

ens concentra en un bucle absurd,

en una repetició inútil.


Hem de saber esborrar les ferides,

els patirs més grans, les hores més difícils

de la nostra vida són una pesada llossa,

però passat el temps s’esmorteeixen.


Després de la tempesta, ve la calma.

Després de la guerra, vindrà la pau.

Després del cansament, el descans.

Després del conflicte, la solució.


Tempesta. Guerra. Cansament. Conflicte.

Calma. Pau. Descans. Solució.


Malgrat tot, moltes persones, com feres,

encenen la venjança, l’odi, la rancúnia,

pensen que tot és imperdonable.


Malgrat que tot acabarà en oblit,

cal que algú recorde.


Malgrat que esmenar és impossible,

que algunes coses siguen irreparables,

cal que perdonem, que recordem,

sense patir, les ferides.


Encarar la vida i el món

amb una llibreta nova

en què càpiga

l’esperança.


dimarts, 30 de gener del 2024

Nieves Salvador Bayarri




La luz gotea en la noche sin peces.


El anzuelo está echado, tiembla la vida.


Parpadean tus ojos.


El reloj muerde la ceniza de mi cuerpo.



Versos me arañan la espalda.


La luz de la luna perfila mis labios.


Los perros de mi garganta escupen 


las heridas interiores.



Y creías que era mi imagen


la que centelleaba dentro de tus horas,


mas era el pulso de una estrella


que se escondía en la llave de tu reloj.






Emigdi Subirats Sebastià


Poema “D’eixa bella dolçor del llenguatge”

I

Quan l’astre surt amb timidesa a l’alba,
son escalf no l’acull tothom com cal,
ni fa la passa que de pressa agafa,
el xic de triomf que fretura un jo,
que prou vegades el seu lloc no troba.
Ens resta sovint un latent silenci,
eixa paraula muda que retrata
l’ànim apagat o l’estrella fosca.
El núvol grisós que marca frontera,
escampa una tristesa que s’impregna.

II

Escampa una tristesa que s’impregna,
els oblits alteren el nostre ritme,
i alguns nous versos prenen el seu lloc.
Un poema líric ens alliçona:
remembrança eterna de la noiesa,
els jocs d’infant que tant ens feien riure,
la mare estimada que ens bressolava.
i aquell dolç palpitar de ser jove.
La memòria ens porta a aquell temps,
d’eixa bella dolçor del llenguatge.

III

La memòria ens porta a aquell temps,
quan recitàvem versos dolçament,
Rilke esdevenia rei de poesia,
i Espriu ens ensenyava com es versava,
tostemps en ment nostre Gerard Vergés.
Tot un goig de paraula i de bon vers,
tothom espera que la parla exalti
l’esperit amb la veu més tremolosa.
Llavors ressonen lloances arreu
mentre l’astre brilla tot resplendent.

IV

L’esperit amb la veu més tremolosa,
pensa en versos punyents de Marcial,
aquell romà de llengua enverinada,
que composava lírica sexual
aliè a tota fe tan represora.
La vida és poc més que aquell epigrama,
que parla de sexe anal i orgasme,
en segles de disbauxa col·lectiva.
L’esborja era el pa de cada dia,
Satanàs prenia el lloc lliurement.

V

La vida és poc més que aquell epigrama,
i la ginesta brota en primavera
com cantà aquell poeta dels més grans,
que amb el vers fou el símbol nacional.
L’altre cantor pujava el Canigó
mentre la parla anava fent son cim.
La tristor es recrea en altres penes,
el poema veu la llum amb resplendor.
L’ànima s’exalta amb uns nous versos,
el llenguatge és ideal per a l’amor.

VI

I la ginesta brota en primavera,
i tot el camp agafa un bon color.
El blau i el roig retraten la bellesa
els George Floyd no caben en nostre món.
El passat ens remembra fets indignes,
l’ésser humà no sap ben bé on va.
Si la parla es desfà de mots gens nobles,
la Rosa Parks seria un bell emblema,
i l’exemple d’un món humanitzat.
Dolça estima que la parla ens enfila!


dilluns, 29 de gener del 2024

Maria Josep Juan Ballester


ELEMENTS


AIGUA


Espurnes de mar perfumades de salnitre

degotegen sobre la pell i esdevenen bàlsam 

que guarda per sempre el record de la carícia.


TERRA


Llar i casa gran.

Penya-segats des d’on albirar,

avars d’imatges enyorades,

eixa immensa mar que és espill de solituds.


AIRE


Quin enrenou de brises, aroma intens de salabror, 

vent que escampa sentiments, esclat del gest i cor renovat,

oreig d’impaciències per fugir de les tristeses.

Viatge sense límits ni fronteres.


FOC


Sol suau del matí, esclat de l’albada.

Sol cremant de migdia, foc i fortalesa.

Sol rogenc de capvespre, lleuger com un bri d’oblit.

A les acaballes del dia, sobre la línia de l’horitzó,

cau Hèlios, l’incansable gegant,

estel lluminós dels dies.

Jo he habitat la flama.



Del poemari Bressol de blaus

Premis de la mar 2020

Ajuntament de Castelló, 2021



AMB AMICS



Caminar amb por i perdre’s

pels carrers estrets de la vida,

per mercats d’espècies orientals

amb sabors de canyella i gingebre

o per carrers de gel i foc.

Topar amb esculls 

o amb precipicis salvables,

naufragar i arribar a una illa d’ivori

per retrobar i retrobar-se.

Cara a cara,

sense barreres ni proteccions,

temps regalat i estima.


Contra l’amnèsia,

contra el desert,

contra el buit,

contra el naufragi.


Heura enfiladissa

negadora de la soledat.




Del poemari Cauen fulles

XXVIII Premis 9 d’octubre de St. Vicent del Raspeig

Ed. Galés, març 2023


TEMPESTA


Tremolen i s’estremeixen les fulles

en la tardor del setembre tranquil

quan el vent les travessa i anuncia la maltempsada.

Tristos núvols deixen escapar trons passatgers

i d’un cel trencadís cauen llamps que il·luminen

camins, arbres i esperances.

La pluja que tot ho trasmuda, després del triomf efímer,

negocia una treva.


La terra fa saó i ofereix el tresor 

del perfum intens que regala vida.


Del poemari Saber qui som

XIX Premi de poesia Paco Mollá, Petrer

Ed. Aguaclara, març 2022


Judith Cobeña Guàrdia



AI, QUE ET VULL!


Ai, si fores més bonica,

jo et voldria fer l’amor!

Ai, si fores joveneta,

jo et voldria arran de cor!


Ai, si fores més airosa,

jo et voldria fer ballar!

Ai, si fores mainadera,

jo et faria mainadar!


No soc bonica, ni jove,

soc com soc, mira què tal,

no tinc aire i no callo,

mainada no en vull, no em cal.


Ai, si fores agradosa,

jo et voldria maridar!

Ai, si fores amorosa,

jo et portaria a l’altar!


Ai, si fores molt feinera,

casa et daria a guardar!

Ai, si fores obedienta,

jo et sabria com menar!


No vull pas ser-te agradosa,

no et vull de marit, ni amant,

no vull amoretes fresques

si obeir ha de ser el meu fat.


Vull ser com soc,

lliure i fresca,

riallera, franca, breu,

seguir les passes d’un home

ni em treu la son, ni em descriu.


Vull ser perquè vull tenir-me

sencera de cap a peus,

banyada en aigua salada,

esbandida amb aiguardent,

cristianada amb aigua dolça

d’un bes, lliure com el vent!


I, JA!


Capvespre de roses fúcsies,

de taronges i vermells

rojos núvols, vent que calma,

dibuixeu-me el meu ponent.


Finar vull com les muntanyes,

que albiren ara els meus ulls,

dissoltes entre la boira 

quan la Lluna acluca l’ull.


Fer-se vella i adonar-se’n

és plat de gust o mal gust

depenent de com et trobi

la parca, la terra, el frust.


Capvespre que te m’atanses

fent rodolins amb els peus,

encenalls a cada passa,

petjada breu dins  la veu.


Finar vull sense desori

ni per a mi ni per als meus,

com una gata feréstega,

lluny de planys, lliure de precs.


Fer-me vella, m’apassiona,

és el repte més preuat,

acabar jocs i juguesques,

cremar màscares, cantar,

riure, viure, beure, seure,

saltar, escriure, aprendre,


            i, JA! 


MORÍ


Asseguda a ran de porta,

la llum baixa del matí,

espero sense sentir-me

com batega el teu delit.


Arrecerada a la quilla

d'una barca de paper,

escric sense gaire esma,

com voldria el meu desig.


Abandonada a la flama,

resta de la llar d'ahir,

taco parets i finestres

com volent fer foc de mi.


Asseguda, arrecerada,

abandonada, i aquí

segueixo cercant la busca

que marqui el punt a la “i”.