Anna Maria Ulldemolins Soldevila

 

Ana Maria Franco Vaqueras

 

Raïls

Del meu destí, res no puc dir.

Sola, en diàleg amb mi mateixa,

per poder ampliar el sentir de la meua ànima,

abans que el sol em face caure.

Vaig descalça, i la terra esquinça els meus peus.

Llargs i forts són les meues raïls,

i el vent del Nord, davant d’elles,

res no hi pot fer.

El cel és en creixent.

La lluna, insolent, en els seus ulls,

hi puc veure el desig.

El meu silenci, el meu destí,

ombra que dansa plorosa.

Però estic segura

que hi ha estrelles caigudes del cel.

Elles són la passió perfecta

que en les meues raïls trobo.

Si la meua passió fos teua

Si la meua passió fos teua.

Si el meu cos fos el teu deliri fatal.

Ai, xic meu!

Et beuria tot el cos, amb esta set salvatge que de tu tinc.

Tu, que ets l’analgèsic per  la meua ànima.

Aclapares la meua ment, sempre ficat en ella.

I cada capvespre et cerco entre els meus llençols,

i mai no t’hi trobo.

Escric per dissoldre esta follia

que m’asfixia, m’ofega.

I, sense rumb cert, els meus sentiments,

a la deriva, s’enfonsen.

Cruel, esta realitat meua:

el teu cos només

en la meua ment habita...

Roser Pintó Fàbregues

 

Poemes i haikus sobre el Delta i l’arròs

ARBÓ AMB BICICLETA

Muntanyes embolcallades pel cel violeta,

planúries de camps d’arròs,

fina línia d’eucaliptus,

i la mar i l’olor de la resina.

Sense el soroll de la ciutat, de la cafeteria,

tornen els esperits: et freguen la cara, et segueixen

fins a la casa sorda, on no se sent cap fressa.

El vent s’emporta la conversa de la teva boca.

Tantes coses que creies sepultades, tants records!

L’ànima, la vida, en aquells segons.

EL DELTA

Escenografia d’arrossars,

de plata, or, vermell i verd.

Solpostada africana,

lluna de València,

tarongerar.

Planúries holandeses,

salines del Magrib.

Lo Riu:

anguiles, granotes...

La Mar:

cadufs, anells,

tallarines, grúmols,

escrites...

Ocells de pas:

martinets, ànecs blancs,

flamencs...

Muntanya de pessebre:

la Foradada...

Humitat vivificant:

lliris d’aigua, nenúfars...

Rosa de cel, rosa de ploma,

rosa de sal, rosa d’abril.

Microcosmos,

magnànim amfitrió,

umm arrosset!

HAIKUS

Els ocells planejant

abaten qui es belluga,

ras als arrossars.

Pau dins i fora:

els arrossars, plens d’aigua;

Lully, en l’aire.

Mirall blau del cel

als arrossars plens d’aigua:

és primavera!

Han collit l’arròs,

enguany mala collita,

caragol poma.

Els dos poemes es van publicar al poemari Transferències (2017)

Els quatre haikus, al poemari Aforar (2025)

Les dues il·lustracions van ser presentades al concurs «Hommage à trois» i són obra de Miira Kobayashi: 1) End and beginning (Seleccionat i dedicat a Wisława Szymborska) i 2) A rose is a rose is a rose is a rose: the same goes for rice balls (1r Premi dedicat a Gertrude Stein)

Josep Maria Bonet

 

Adéu

Deixa fluir el lliscar del temps

La vida s’endú tots els moments

Aquell escalf dels temps passats

Records al sol de nits senceres

Tots els records s’apagaran

Quedarà només allò viscut

Aquell escalf dels temps passats

Records al sol de nits senceres.

No estarem junts me deixaràs

No estarem junts enyorament

D’aquells records perduts per sempre

Les passejades vora el riu

Els dolços vestits perfumats

Mor la tarda cau la pluja

Quedaré sol un de records

Lliscarà el temps per la pendent

De tots els moments perduts.

Baltasar Casanova Giner

 

La Morra

A les nits humides de l’estiu

D’estopenca estovor d’arrossal

Sonava a la taberna

Sonava per tot lo carrer

Un rascar de guitarra

Amb el contrapunt

Dels números de la morra

I el colpejar dels gots de vi

7!, 6!, 9!, 2!…  22!!!

Xeic, sempre igual

Lo vint-i-dos no val.

A la fresca de la nit

Vora la taberna hi ha un carro

Lo matxo pacient

Rosega un bos de garrofes

Quatre bombetes elementals

Fan grisa la foscor

I confonen les ombres 

De la nit

A la taberna sona la morra

I la guitarra

I el colpejar dels gots de vi

Del cap del carrer arriba

Un plany llarg i agut

Lo matxo rosega les garrofes

Indiferent

I canten a la morra 7!, 6!, 9!, 2!… 

I un 22 que no val.

De ciutat havia de ser.

Passejava amb un barret dit panamá

Dels que fan a l’Equador

Un homínid de ciutat

Quan va vore baix d’un rafal

Una gran penjada de tomates

Son seves?, preguntà

La dona tota de negre ella

Li contestà

Que no veu que són tomates?!

La pluja

Que no sap ploure la pluja?

Potser és que no vol

O que li agrada inundar

Carrers i places

Perquè  només se vol queixar.

Lo nou ric

Milionari en poc temps

Presumia de sa casa

Un palau

L’habitació i tot ensenyava

Però l’asmari

Sempre tancat amb pany i clau

I forrellat.

Pilar Cabrera

Matinada

Quan la nit es treu la mandra,

llençols rebregats obren els ulls.

Llavors, de sobte apareix la màgia.

 

 

Absència i llum...                                 

               

           "Mai ens han dit que seria fàcil"

Encara és negra nit al carrer,

he matinat, i com cada dia

desfaig el camí d'anada.

La llum d'aquella finestra

avui poc encesa, va cremant,

i nosaltres mai sabrem

qui ha volgut deixar-la...

Poc a poc, vaig viure

canvis al meu cos,

canvis d'alegria,

de goig i d'incògnites,

de no saber res,

d'espera molt llarga

i absència fosca.

La llum d'aquella finestra

avui poc encesa, va cremant,

i nosaltres mai sabrem

qui ha volgut deixar-la...

Guardava l'anhel

a la butxaca del cor.

Bocinets d'història

plens de personatges,

viuen agraïts

a gotes de tinta

amb color distès.

La llum d'aquella finestra

avui poc encesa, va cremant,

i nosaltres mai sabrem

qui ha volgut deixar-la...

Encara és negra nit al carrer,

desfaig el camí d'anada

i malgrat l'absència,

sere dolçament feliç

lloant bocinets d'història.

De la meva història

amb color distès.

La llum d'aquella finestra

avui poc encesa, va cremant,

i nosaltres mai sabrem

qui ha volgut deixar-la.

 

Josep Sou