XII Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

dimecres, 17 de febrer de 2021

Entrevista Ràdio Ulldecona

 La periodista de Ràdio Ulldecona, Lídia Labèrnia, ens feia el 16 de febrer de 2021, una entrevista en directe:

https://app.box.com/s/jqeqcrm1sanbvy3dpmt9l3ecfqz6kehd

dijous, 11 de febrer de 2021

Tomàs Camacho Molina

 

CAMBRA D’ESTIU EN DIA DE TEMPESTA

A Manuel Pérez Bonfill


La terra, assedegada, demana pluja.

Les pobres bèsties que habitem

sobre la seua superfície

estem rescalfades, sudoroses, tenses.


Diries que vol ploure

i no ens atrevim a sortir al carrer.

Les estances tancades

van acumulant tensions,

l’aire està elèctric.

Les mans es passen pel front,

la suor degoteja

baix les aixelles.

Una olor acre

ho impregna tot.


Els xiquets no paren de xisclar.

Les pilotes reboten contra les parets.

El iaio no pot dormir

i els pega un parell de crits.

El pare ha acabat d’escurar.

Se sent per tot una olor de rovellat.


Els jóvens festejadors

aprofiten el son de la tarda

per a acostar-se a les cambres

sense ser vistos ni sentits.


Canten insistents les xitxarres

a prop de les oliveres.

El desig s’acumula a la gola del xic,

i gairebé l’ofega quan, sigilós,

s’atansa al llit.


Ella dorm, o fingeix que dorm,

perquè se sap que, íntimament, l’espera.


Els menudets criden pels carrers

indiferents a la cremor del sol de tronada.

Tothom està dormint, o intentant dormir.

El matrimoni seguint el seu costum

s’amara de les suors respectives

en una confiança de dècades.


Els iaios s’adormen al sofà,

des del fons del passadís

se senten els ronquits.


El xic s’atansa, aixeca

amb lentitud el llençol

i es posa al llit fent coveta.

Ella fa un moviment lleuger

per a ajuntar-se…

Les mans d’ell passegen ritualment

pels llocs que a ella li agraden.

Tot esdevé, com sempre,

amb un frec que ha de ser,

per força, suau; i amb un esclat

silenciós.


En el passadís es mesclen

els silencis i els ressons.

Pura vida en la seua contenció.


Comencen a caure unes gotes,

s’aixeca la pols acumulada dels dies secs.

L’aire s’impregna del meravellós olor a terra.

El ritme de la pluja s’intensifica,

va rentant les tensions acumulades,

els secrets mai dits.


Les criatures es refugien.

Ells adults se senten alleugits.

Els trons són forts, però no espanten.


Corren els rierols de l’aigua pels carrers,

van a parar a l’androna

que s'endurà tot.


Queda un aire renovat, net.

La vida recomença.


Raimond Aguiló Bartolomé


 

ROMA

                                       

On te’n vas, Tarragona, esperit provincià,

que has vençut el desmai, has trencat la becaina

              i te’n vas dret enfora amb fums tan desusats,

            fatigada talment d’antiga majestat?

Ramon Comas

 

És molt d’hora per anar arreu

i molt tard per romandre impassible

veient com passa el temps des de casa.

La ciutat ja no somnia, s’allunya

la platja rebregada dels estius

i retorna dins la fosca la penombra

del gris, la buidor de les barques,

el presagi d’una mort anunciada

i lluny, al Montsant, les vinyes altes

arborades de nou per a la batalla.

 

Al descobert, l’embat d’un nou dia, 

l’angúnia de saber que avui arrelaran 

promeses al passeig de les Palmeres, 

enmig de les branques mal esqueixades

per un vent de l’oest. D’allà estant la gent

no esvora cap avorriment per no sentir-se 

com ella, desolada a la barana, encarcarats 

els dits i guaitant les onades des del Balcó 

on passa les hores mortes fent veure 

que és viva en un naufragi de mar girada.

 

 

No té escapatòria ni cau secret,

ni deures per fer a casa. Rambla avall

la vida és com sempre, funcionària

de províncies i subsidiària, també,

amb un feix de mirades buides

i vòmits encetats a les voreres del dissabte.

Els edificis corporatius semblen

foscos vaixells que mai no arribaran a port;

pirates en zel cercant les illes del tresor

i reprimint la buidor que tenen les hores

escampades per l’asfalt a la mitjanit

com la gent d’aquí i d’allà que esgrafia 

la misèria al ras, on hi ha el monument 

als herois i una institució que ens vigila 

els dies i les hores com si a ella li anés la vida.

 

Tot ve d’un temps antic, tan vell

com la bella Roma, on s’amagaven

els crancs i les pors embotades 

en el vers fatídic i prematur d’una oda nova

apaivagada de sables i solemnes processons.

I no entenc com encara de tu m’enyoro.

 

A Pilats els morts segueixen empresonats.

A l’Arrabassada campen ànimes en fals,

òrfenes, vingudes a peu de la Savinosa

per la passera dels dies oblidats en el prodigi 

d’una postal antiga. Un fet mandrós t’escurça

les primeres hores immòbils de la tarda, mentrestant 

el crepuscle, de biaix, il·lumina la Muralla.

Cèsar, victoriós, es llepava els dits i nosaltres

vençuts i desarmats rendíem vassallatge.

                                                                   

No has tingut encara la sort d’escriure

el que sembla un poema i tan sols

és el record perenne que t’acompanya,

                     el vent que mar endins empeny la vela.


Francisco Pérez Belda





Josep Sancho Sancho

UN PAPER MENUT


Sempre m'ha agradat escriure,

assentar-me a la taula. 

Una mirada al paper,

una carícia al teclat. 

Potser alguna tassa de cafè 

que estarà plena d'alguna cosa 

que no serà cafè. 

Per fer ambient. 

Una llum tènue, càlida. 

Música de fons

sense que soni res en concret,

potser, fins i tot, imaginada. 

La ment en blanc, tranquil·la, 

com escoltant aquell jo interior.

L’essència.


I la inspiració? 

Les paraules. Les coses que van passant. 

La gent, els amics, les amigues. 

En realitat, és la vida la que va passant per davant dels ulls, 

sense avisar, sense parar. 

I provar d'agafar-ho tot, 

en aquella eternitat sempre erròniament desitjada.

Només present, 

deixar fluir.

Només un paper menut, 

íntim i personal.



ENS MOREN PARAULES



Quan em parlen els iaios del meu poble, 

si repeteixen sempre el mateix, 

faig que sí, que sí amb el cap, 

però no escolto molt el que diuen...

Només espero per si amollen 

una de les seues paraules velles, 

tresor de bandolers, 

botí de comediants. 

Per agafar-la al vol, 

per guardar-la a la butxaca, 

per no deixar-la morir. 

Ens moren paraules.


dimarts, 9 de febrer de 2021

Pilar Cabrera Buj


Per la Marta

5 d'agost 2020 


Moments obscurs


Et reconec a cada racó,

rellegint els papers arrugats,

i plens de llànties d'oli. 

Amb les hores amuntegades,

el teu moment anterior... 

s 'ha perdut en dubtes urgents.


La mirada, directa al canell... 

No troba el rellotge,

ni el cor esmicolat

dels dies perduts.


I encara avui,

refugi de plors, 

al petit calidoscopi

de vidres trencats, 

et retrobo amagada… 

Als colors dels quadres, 

i esvorancs del temps

dels moments obscurs.


Glòria Fandos Gràcia



EL COR TENIA FRED


El dia fred m'acompanya l'ànim, 

he admirat l'alba gelada 

i he assaborit un tallat amb sucre bru. 

Un fumador, amb tos de mort,

fumava a l'entrada d'un bar 

i m'ha demanat per a menjar calent

i no tenia res.

No sé perquè he sortit,

el dia no era ni blau ni blanc

s'ha tornat més trist i més gris. 

He escoltat el so del fred,

i tot era silenci blanc.

Les herbes tremolaven

i jo, com una fulla feble.

El vent em gelava la pell,

i el cor també tenia fred.

Amb un trineu reprenc el viatge,

trobaré les llums que al meu cor li falten,

encendré una foguera que em doni caliu,

tinc les mans gelades i els dits ja no em parlen,

i la nit es fon i tot es penombra i les llums no m’escalfen,

sento els nens que ploren i als vellets les mans els tremolen,

i la gent camina espai i les compres son minses,

les alegries fugen entre els llums escarlata,

i jo viatjo a la nit dels meus somnis, 

aquest any no tinc Nadal, me'l guardo al cor,

l'alimentaré amb l'amor que em brolla,

i el proper Nadal tindré un Nadal més ric i més gran.

7 de novembre de 2019


ADÉU ESTIU


Adéu estiu, mar, ones brillats,

ja els paratges, solitaris, joiosos, 

fan comunió amb el meu cor,

respira la humitat de l'arena i la sal

i la brisa transporta el cant dels mariners.

Ferides que es tornen cicatrius,

i continuen, passen els dies i els anys,

i la justícia fuig, es desfà, es remena,

com l'aigua del mar s’enfurisma,

desintegra tots els castells dels nens juganers,

i els noms dibuixats a la platja

dels enamorats que s'han jurat amor etern.


L'estiu se'n va, s'acaba la màgia i tot queda en res,

apaga els somriures de les esperances.