XVII Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

La Mostra Oberta de Poesia a Alcanar és una trobada poètica que acull diverses tendències poètiques al voltant del Dia Mundial de la Poesia

dilluns, 16 de febrer del 2026

Tomàs Camacho Molina

 

ELS PROBLEMES DEL MÓN


A Carlos Hernández de Miguel (1969-2026),

a Joan Bta. Beltran Reverter,

i a tots els que com ells, amb documentació

i investigació, demostren la repressió

i els crims soferts com a conseqüència

dels règims dictatorials.


Els problemes del món

són irresolubles?


No és cosa d'un,

ni pot ser cosa de tots.


Forces oposades

en l’esdevindre del món.


Punts de vista

i interessos irreconciliables.


Tot em fa pensar

que l'única solució possible

está

en cadascun de nosaltres.


Si ens criden a la guerra,

no anirem.

Nieves Salvador Bayarri

 



Condúceme fuera de las cadenas del viento

hacia el mar que me ata y me salva

de los párpados hinchados de los ruidos.



Vientres me lamen los pies,

se clava en la cresta de la boca.


El orgullo engorda su billetera.


Las lágrimas de Dios

pongan luz en las almas.


Ya nadie pregunta,

y todos responden.


Negocian con las armas,

compran el silencio de los muertos.


Y solo se oyen

ruidos, solo ruidos,

el arma de los que gobiernan los bolsillos.


Nadie pregunta:

¿Hacia dónde voy?


Ruidos, solo ruidos, ruidos que arañan, ruidos de insomnio;

ruidos, solo ruidos.


Cerrado, el corazón, espero el milagro del poema.


Rafael Haro Sancho

 



AVUI ENCARA


Es diposita en els meus ulls reflex 

de la incansable dansa de la flama.

En candeler encès rau el ciri blanc

emparat per lliris de muntanya,

genera obagues en feixucs cairells,

insistents tropells llaurant tots els dubtes

en l’ànima que em du, com una ment,

entre les salvatgines del carrer.


Antic altar cisellat en roca mare,

esculpit marbre amb bronze esquerp

fou dolgudes mans de gana preses,

fam com set, camí setiat d’espines,

aposta en esperar llum al lluny

fulgor com un tresor, com un consol,

com un gresol marcant curs i pas

com un far damunt d’aquesta mar.


Fines tovalles de lli, el llibre sant,

litúrgia capvespral, entra el fred

pel campanar repicant a missa.

Sec cansat en banc de fusta tova

alçant ulls i esperit cap al cimbori,

entro dins de mi com ocell al niu,

aspiro intens del gòtic encens,

olíban i mirra en pols de l’arbre vell,

bàlsam mistèric a casa de Déu.


Llueixen torxes de la raó enceses,

enceguen torxes per la raó enceses,

rau l’esperit que més enllà demana

com perdut en una mar de núvols.

Tràgica és la petjada de l’home

que sobre l’home la seva ràbia imposa,

funesta la veu que amb Déu o sense

misèria i fam com espases branden.

Catastròfica la guerra que el dolor causa,

catastròfic afany que el món acaba.

No és saber d’on venim i on anem,

és viure el que vivim, intens present,

des de l’estima al millor que som

éssers en natura on el refugi fem, 

éssers de natura conhort cerquem.


I em plau creure perquè no entenc,

i el que entenc em porta a Vós,

essència trobada en ser,

més esperit que seny.


La pregunta no espera resposta,

bombes cauen sobre el trespol,

arbres cremen negant la Terra,

aigües tèrboles la font marceixen.

Es repeteix eterna la mort d’Abel,

l’odi s’escampa com un flagell,

el germà mata el germà;

el fill, el pare; l’home, la dona,

l’home, l’home, occint-ho tot.


Temptejo un a un els Vostres noms,

l’orgue exhala cantates de Bach,

trobar-vos en cadascun dels cors,

com les notes que ara escolto,

seria una llum dins la foscor,

un far de pau en negra nit.

Josep Miquel Gràcia Zapater

 



Nua


A la vora del camí

vaig plantar un pi

i amb les seves agulles

cosí un vestit 

de fulles d’heura,

pàmpols de vinya,

fulles de figuera

i de plataner.

És un vestit sense estrenar.

Si vens a casa te’l vestiré.

Com que és molt vell

i tant ressec

et podrà només

tapar trossets.

Però la vinya,

la figuereta

i el plataner,

floriran mels,

espai i pell.

De l’heura verda

com pentenill, 

una fulleta

per tot vestir.

De les espatlles

fins a les cames

la pell melosa

et podré fruir.


Per a què els pàmpols,

per a què l`heura,

ni agulles de pi,

ni la figuera?

Nua.

Robert Garcia Pano

 




Una propina

i nou instants efímers,

coloms que passen



fragments del recull

Tres-cents seixanta-sis haikus i un any

A couple of pigeons standing on a wall

Description automatically generated

Alcanar, matí de finals de tardor

Foto: Robert García Pano


310


Dalt la barana,

coloms cos a cos vora

la xemeneia.




70


Entre flors tendres,

dolç perfum de cireres,

els coloms s’hi gronxen.




148


Són incomptables

orenetes inquietes,

un colom guaita.




303


Dos coloms beuen

d’un toll d’aigua de pluja

ple de burilles.




234


Un núvol tapa

el sol. Gris, com el núvol,

un colom vola.

319


Quin batre d’ales!

El colom duu una palla

vers la palmera.




87


Coloma blanca,

amb altres ulls la miro,

ella m’ignora.




69


Despullat l’arbre,

un colom a una branca,

l’hivern s’estova.




323


Cu-cuuu-cu, canta,

no el veig, només el sento...

Crec!, cruix, cu-cuuu-cu…




324


...cu-cuuu-cu, clama

mentre l'aire tremola,

crec!, cruix... Silenci.

Emili Gil

 



EL VERD DELS TEUS ULLS


El verd dels teus ulls, on l’infinit s’encén,

és una font secreta on l’ànima s’hi abeura,

bressol diví sota l’ombra lleu de l’heura

llindar d’un món que sols amb tu s’entén.


En el verd dels teus ulls la vida és eterna,

un astre ocult que l’esperit revela,

on el temps s’atura, i l’ànima s’eleva

cap a una llum més pura i materna.


Quan miro el verd dels teus ulls, mar de claror,

hi sento l’alè immemorial de la natura,

un cant melós on el cor s’atura, i jura

que en tu comença i s’acompleix l’amor.


No hi ha misteri més alt ni més sincer

que el tremolor sagrat de la mirada;

l’absenta hi parla amb veu de foc i vent.


Oh ulls verdíssims, temple del meu ésser,

sou la bona pregària enlluernada,

l’horitzó que em fa eternament vivent.


DE LA LLIBERTAT


No hi ha cap murada per al bram del pensament,

ni cap dogma que empresoni la consciència;

qui cerca l’amor, venç l’atroç violència

i fa del cor un temple ben pur i transparent.


Les lleis imposen ombres, mentides i silenci,

els poders exigeixen una servitud constant;

però l’ànima lliure és un diamant

que trenca el jou i fa que el verí del poder no venci.


Escollir és viure: és batec cabdal,

és camí net, és veu que s’alça clara,

és rebel·lia contra l’antic feudal.


Cap creu ni espasa l’esperit no para:

la llibertat, com l’aire casual o causal,

atorga la força que tot ho aclapara.


L’UNICORN BLAU DE LA TINENÇA


Pel Portell de l’Infern baixa amb pas lleuger,

travessa el barranc de la Pobla amb alegria,

entre teixos vells que el miren de reüll, primer,

i boixos grèvols que li fan ombra a migdia.


Galopa fins a l’embassament del riu Sénia,

on beu aigua freda sota un formós pi rojal,

i salta pels rocams, fugint de tota pandèmia,

veloç cap al Catinell, amb pas triomfal.


Perfuma l’aire amb timonet i romaní,

espanta perdius a la Cova dels Rossegadors,

i a la Pena de Bel hi puja, fent camí,


per a explicar-nos històries de mil colors.

Així el cel, encisat, pinta als núvols el destí

de l’Unicorn Blau de la Tinença, eixam de flors.