Els poemes del Suplement de la XVII Mostra Oberta de Poesia a Alcanar
SUPLEMENT
POETES PARTICIPANTS
AL SUPLEMENT DE LA XVII MOSTRA
1. Mari Carme Arnau i Orts
2. Mercè Amat Ballester
3. Ramon Adell Chillida
4. Joan Guasch Torné
5. Judith Cobeña Guàrdia
6. Montse Pallarés
7. Carles Jardí Pinyol
8. Damià Montes Martínez
9. Fede Cortés
10. Helena Martínez-Ferreruela
11. Albert Guiu Bages
Mari Carme Arnau i Orts
VOLS ATURATS
Ignorem que la imprevisibilitat enfonsa
les certeses. Llancem els daus a l’aire
amb la claredat que tot no és fortuït.
Només puc dir-te que em sentia nua,
indefensa, perseguint la textura
d’un desig esmunyedís. Quan l’esperança
s’escolava per la porta de l’inconscient
i em preguntava com he arribat fins aquí?
Quina part de mi mateixa he deixat enrere?
El meu cor és la ferida oberta de la contradicció.
No tots volem ser més del que som, ni som
el que decidíem en l’aleteig del camí.
MIRADA ATRAPADA
Cadascú conté la seua realitat atrapada.
Donem nom en rebre infinituds de visions.
Respirem construint hàbits que ens equilibren,
conjugant els sentiments, la por, l’odi, l’estima...
La trobada amb una mateixa és l’essència,
la llum que habita en el batec del cor.
No digues res: protegir-te és mirar cap enrere,
tornar a la infantesa per reconèixer allò
que s’esmuny i t’ha dut fins aquí. No són sols,
els cims que no albirem o la pluja que viu
dintre el nostre ésser. Perquè, desconeguts
i fràgils com som, ens basteixen i ens bastim.
CLAREDAT
Percebre el món com un dolor
penetrant a dintre la pell.
Trobar la fortalesa de l’esperit
per donar sentit a les tragèdies.
Alçar les ales de les mans i dels peus
per sentir la llum que t’habita
i reconèixer que tot és possible:
Perquè som criatures de naufragi
que traiem el cap de l’aigua.
Perquè som camins de contradiccions,
donant claredat teixida
a les nostres empremtes.
Perquè som fills de llibertats mudes,
el temps no coneix la pietat.
LENT
Lent avançar en la meua i la meua nit
va habitant la fosca. Res no és mai protegit,
tot arqueja el cos, puge graó a graó, evitant
la remor minúscula de la pols, el moviment
de les seues partícules, la seua dissolució
imperceptible, però el dolor es revela
en la penombra. Qui a dintre meu
m'agita els sentiments més fràgils?
Mai no he pogut protegir-me prou,
per a fer possibles tots els impossibles,
estimar l'obscuritat i la llum, no rendir-me
a la indiferència despietada. Potser
ni la memòria escapa de la insatisfacció.
Tan sols la veu del silenci m'allibera.
Mercè Amat Ballester
Avui romans encara en mi
i duc el teu bes fresc endins
per pell i cos, mentre roda el món
i és el mateix de sempre i el perfum
de fonoll verd, record d’estiu, m’hi acompanya.
Romans en mi i el bes és endins encara.
S’ha fet profund en vers fecund
(platges esteses de llum entre muntanyes
roges que se m’enduen de cop, no massa
lluny, però, d’on jo amb tu ja sempre hi soc).
Porque el deseo es una pregunta
cuya respuesta nadie sabe.
Luís Cernuda
Tornes al jardí de pell i alè una vegada i una altra.
Mans silents, mirada encesa, llavis oberts.
Hi tornes en el misteri del vincle,
on va fugir el temps i et parlen ara
les veus i les carícies -bellesa fràgil
que et calia i et costa abandonar quan ja hi ets.
Una vegada i una altra, hi tornes, hi tornes,...
Embriagats vespres, diàfans, on s’hi perfan els que s’estimen.
VEUS DE POEMA*
El poema mai no es clou ni s’abandona
a terra mut, inert i en solitud!
Al vespre,
el xerricar dels sons s’hi enjogassa
com florides vinyes que despunten,
com jovenívoles flors que hi escampen els perfums.
I quan s’hi fa la clariana,
totes aquestes veus van persistint enlaire,
i en els mots creen el gest
del que és excels i en fan imatge
(amagatalls reclosos entre el rocam
i la sorra, entre els silencis dels astres
i el llampegueig d’una mar escumejant,
ens hi esperen imperibles, captius i pensarosos!).
A mig camí, abandonem el poema
en un comiat que no és del tot sincer.
Els adeus d’amic mai no diuen adeu veritable
i són tan sols preludis còmplices
d’enyors que nien corprenent-se en la mirada.
I així, són també les veus de la paraula:
línies allargassades reversibles
que poblen el fons de l’ànima
i la relaten irrepetible.
*Poema del recull Poètica d’enyor premiat com a finalista en poesia en català al VI Certamen Poético de l’Associació Luz de Luna, l’any 2013 i publicat a la Revista de Poesia Luz de Luna núm. 024. Poema del llibre “A recer de les ventades” (Ed. Xandri. 2015).
VENT DE NORD
Rendir-se no ha estat mai
una opció en el joc d’aurores i crepuscles.
No és pas de mort ni de claudicació
l’impuls que a tot designi escapa, sinó d’amor
esperançat i pur desig tenaç de vida
-força creixent fendint la por, el vent
de nord que empeny amunt; i amb ell,
fent-se d’hora o deshora i sempre enmig
d’angoixes i terrenys inconeguts,
un feix de troballes per als ulls més desvetllats
i les mans més feinadores.
Barcelona, desembre 2025
Ramon Adell Chillida
LES FONTS DE SANMARTÍ
Sanmartí no era un sant,
ell només va ser alcalde.
La seva gran obra:
portar l'aigua al seu poble.
Alcanar, a l’any 2029,
tornarem a ser a Quinquennals
i les nostres fonts de ferro
arribaran als cent anys.
Són monuments naturals
que van a ser centenaris.
Ells han donat vida,
el mateix a joves que a avis.
Són fonts d'un ferro
que s'anomena colat,
per això passen els anys
i no s'han rovellat.
Se'n poden vore al poble
al lloc que les van posar,
també al pati de l'escola,
ara les poden 'disfrutar'.
Ramon Sanmartí, alcalde i mestre,
tens la nostra gratitud
i també n'hi ha dos més a l'institut.
Al poble, un carrer i una placa
perquè també ens vas fer el pou.
El que trobo a faltar és
que no van posar-li el teu nom.
Hem de fer-vos un homenatge
a tu i als regidors
pel pou i per les nou fonts de ferro
quan arribin els cent anys.
Gràcies, en nom dels canareus,
en especial, els que no tenien cisterna
ni un prat, ni una mota per poder portar-se l'aigua.
Aquesta gent va tenir un sant
que es deia Sanmartí,
va portar l'aigua al meu poble,
el sant que m'agrada a mi.
Joan Guasch Torné
TEMPS
La deformació de les mans és l’esperada.
Als poetes atemporals ja els passa que, de tant navegar entre somnis, la sang se’ls transforma en fang i flueixen a través dels temps com cignes negres tancats en gàbies rovellades,
aïllades per un vel de veus espectrals enllà de la llum.
És l’inesperat so dins la fosca absurda de la profunda avantsala que sustenta el món:
un bosc de columnes ígnies,
un caos d’arrels d’arbres vells que canten melodies dolces,
remoroses,
cada vespre mentre el sol marxa i la lluna encara no arriba.
Per tant, és normal que de les mans deformades dels poetes atemporals neixin versos aleatoris,
punyents,
cançons fosques per foragitar la por d’existir,
la por per haver nascut dins del doll de la llum de l’alba, no fos cas que als nounats se’ls acudís de pensar!
Per això els poetes deformen el temps i ens enganyen amb figures d’esvelts cignes ingràvids que travessen un rerefons fals d’estels juganers,
però fugaços.
Però no només deformen el temps,
també s’encaren amb la vida
i n’obren els parèntesis
de les notes mai tocades.
És, potser, un salt agosarat, sí,
però és pitjor la migdiada llarga
...llaaaarga i mandrosa,
dels indiferents.
massa llarga, massa...
i no és només el temps, que deformen:
també les coses que passen
(que ens passen,
que els passen,
que us passen...)
No són només coses que passen
(de llarg, per sobre, per dins...)
Són coses que passen dins del temps
Perquè el temps ho conté tot
ho genera tot
ho pareix tot
ho vomita tot
ho crea tot
ho destrueix tot.
Perquè el temps ho és tot,
és una sola respiració,
és un alè infinit.
Respiro. Em desempereso
(em cruix l’ossada).
Encara fa sol.
M'he oblidat de pensar,
però no d'existir.
Judith Cobeña Guàrdia
ESPARDENYER
Assegut al portal
cadira de boga, baixa,
trena espardenyes,
tiba el silenci negre.
És un vençut, el pare.
Asseguda a la vora,
aprens l’ofici.
Lliures et van parir,
lliure vius ara,
hereva digna, Laura.
Me’n parles a Hong Kong,
me’n dones dades:
la guerra, el front, la mare,
la presó, la dignitat
republicana, encara.
Transitem vers la mort.
ho sabem.
No ens aturen.
Vivim, gaudim, lluitem.
Memòria, som.
Espardenyer i senyor,
mirada ampla al món,
resistent, dolç, tossut.
Espart, suor i creences
guanyen la por.
No el van vèncer, no pas.
Era un home ciclopi,
ferm com un tronc de roure,
dolç com mel de romer.
Era el teu pare! És!
MIRATGE
Hagués inventat Hong Kong si fos Satan.
Trampa descomunal per ànimes incautes
deleroses de guanys, de fum i ensoltes
Atrafegades en la carrera,
boges de l’èxit,
mai, l’amor;
sí, la revolta.
10.000 BUDES
Arribades suant al camí ral
del bosc oníric, saludem
els budes resplendents.
Són el seu Crist,
els seus Sants
riallers i carnals.
Tirant a còmics.
Són deu mil!
Nosaltres, tan sols tres.
Montse Pallarés
VULL BALLAR UNA DANSA
Vull ballar una dansa
amb l'alè del teu sospir,
a sobre d'una ona
que em faci tocar l'infinit.
Vull ballar una dansa
que m'obligui a l'oblit,
vull oblidar coses tristes
que ploren dintre de mi.
Vull ballar una dansa
amb l'estel més bonic,
que em dugui al cel
i que em deixi per sempre allí.
Vull ballar una dansa
amb els records de ma vida recollits,
aquells que em fan somriure,
aquells que m'acaronen per la nit.
Vull ballar una dansa
amb aquell poema que has escrit,
sent jo un pètal d'aquella rosa,
de la rosa que has somiat aquesta nit.
Vull ballar una dansa
que em porti a l'oblit
dels fets que no deurien de ser,
dels fets que m'han atemorit.
agost 2017
Escrit al dia següent de l'atemptat de Barcelona i Cambrils
Carles Jardí Pinyol
BOIRA
En cel es vessa boira
que s’arrapa als plataners.
Els dona un tel de glòria
i ofega tots els carrers.
No deixa sortir la mandra
de dins la llar escalfada
on hi jau la memòria.
Miratges propers engendra,
on la broma afamada
es menja la visió corpòria.
Només el record traspassa
les cortines de la mirada.
Es confon amb la cendra
i es perd just a la cantonada.
LA BOIRA
La boira de gener entela els ametllers,
esquelets brotant de flor de vida.
L’argentat confús de l’olivera s’albira
impregnat del plor opac.
La silueta tranquil·la del meu poble
llagrimeja l’embat del fred humit
que confon el cel amb la terra.
La figura esmorteïda de la vila
roman serena l’obertura dels porticons,
el filtre de llum daurat
que ha de trencar el silenci de l’hivern
i ha de donar pas al cant de l’ocell.
Damià Montes Martínez
LA MAR. SEMPRE LA MAR...
prenyada de veus,
farcida de somnis,
vestigi del silenci,
regalima ferides,
mirall de llum.
Som fills del naufragi,
germans de la sal,
orfes de déus cansats,
fimbrejant onades de cristall
que el temps no clou.
Viatjo sense fi,
enmig de la fosca,
per camins oblidats,
amb el pas incert
i les petjades buides.
Cerco un nom,
un tros de fang,
un color definitiu,
una ombra sense records
que m’aixoplugui.
El temps fuig com el llamp
per un camí sense arribada.
La memòria s’esquinça
en l’escuma del passat.
No hi ha Ítaca,
ni llar, ni déus
per sostenir el crit.
Només la mar ens crida.
Som una ombra
cercant un port
que ja era cendra.
Aprenem la llei antiga:
Allò que s’alça
ja està caient.
No hi ha tornada.
Només el batec salat
que ens reclama.
I en el seu alè immens
som pols errant,
pols sense memòria.
El vent no ens recorda.
No tornaràs a Ítaca.
Ja no hi és.
La mar fou camí i destí.
Un punt de llum a l’horitzó.
Far de sal, de mel i ombra,
celebrant antigues gestes,
mentre l’alba ja no abriga
els somnis vells de joventut.
La mar, mirall del temps,
murmura noms d’antics herois,]
fulles mortes sense veu,
que el vent dispersa.
Tot el que fou s'escuma,
camins perduts,
paraules buides,
petjades sense rastre,
promeses sense retorn.
La mar broda llargs silencis
damunt la sorra i la salabror.
La llum es trenca lentament.
El temps s’enfonsa.
Ítaca ja no existeix,
només distància i record,
un viatge dins la boira
que mai no arriba.
Aquí reposa un vell mariner,
cec de somnis,
cec d’il·lusions.
Cercà sentit en el viatge
i trobà silenci.
Calma dolça
de l’oblit.
ALS MORTS OBLIDATS
Aquí teniu els ossos.
Sense nom.
Sense data.
Sense descans.
Dissidents.
Afusellats.
Esborrats.
La calç no blanqueja la culpa.
La terra no ofega el crit.
Mireu-los!
Hi són tots?
―Ningú no fou culpable―
diuen.
―El destí ―diuen.
Cinema pel dol.
Teatre per la llàgrima.
Cançons per adormir les consciències.]
Però sota la pols,
sota la calç,
sota el silenci,
la mort batega.
Ens vam estimar tant
Ho recordes?
Entre runes i nits sense sostre,]
amb la fam als llavis
i el futur trencat a la butxaca.
Ens vam estimar tant.
Nàufrags de llum,
cossos ardents
contra la fosca,
testimonis silenciats de la vida,]
captaires d’ombres i desig.
Ens vam estimar tant...
Dolces, les paraules dites.
Les mirades en la foscor.
La solitud, saciada als bars,
ressò de llum compartida.
Ens vam estimar tant.
Tant intensament,
tant breument
-que el record encara crema.
Ara, ritual d’un dol antic,
paisatges extingits.
Ens estimem
sense veu,
sense temps,
sense retorn,
en la claror fràgil
de l’oblit.
Fede Cortés
SÓ QUI SÓ
Com un ou ferrat.
Com un tros de pa.
Com un got de vi.
Com un bon tupí.
Com una arengada.
Com la cansalada.
Com un gros meló.
Com un peix al carbó.
Com salmó fumat,
o bacallà esqueixat.
Com un pa de pessic
Com un nespre petit
Com la poma al forn.
Com bajoca tendra.
Com pastís de poma.
Com aquella aroma
de menta fresca
que, després de fer l'amor,
desprèn la teva llisa
i suau ventresca.
Com pedra calissa.
Com el clau d'olor.
Com la tendresa.
Així voldria ser jo.
Però no hi ha manera.
Segueixo pudint a sofre,
a flama i a cendra,
a ràbia i enveja,
a la irracional por.
I que me n'arriba a fer de peresa,
haver de ser un altre
i no poder ser jo!
Helena Martínez-Ferreruela
GÒLGOTA DE CIUTAT DORMITORI
Rere el vidre breu,
la immensitat grisa de l’arbreda,
el brancatge de gemmes pètries,
les arrels insondables
de la misèria.
L’arbre ardent,
la llar dels sempre orfes,
saba de sang,
el flux de la planta.
Rere el vidre veloç,
joventut cremada.
Porto el dol de la mare,
suporto la meva indiferència.
MARE TERRA
El mateix cel de Llot,
que oblidà la prole de Job,
alleta els fills de l’infortuni.
Ara i aquí.
Arreu i sempre.
No és pas la Mare-Terra
aquesta puta dida a sou.
Poemes inclosos a ODISSEA MENOR . Ed. Témenos. Col·lecció Càrmina (2019)
Albert Guiu Bages
POEMES DE L’ALZHEIMER
POEMA HABITACIÓ 314
Somies somnis sencers d’alba memòria
que la malaltia hostil t’ha furtat
amb metzinosa picada de maldat
la lluna et torna amb claror la teva història.
Viatges amb els estels grocs i lluminosos
per tot el paradís oblidat dels dies
on eres joventut mare de dos cries
que et donen besos onírics amorosos.
Dorms i la desmemòria és misteri
rere la vastitud de les suaus parpelles
que somriuen pel paisatge bl
anc i aeri.
Tornes obrint els ulls, i em confons el nom,
vens del que vas ser, model bell d’estimar,
t’abraço l’oblit i et dic pel cognom.
POEMA TAULA DEL MENJADOR
Avui no ha vingut el meu pare, diu la Carme,
una senyora de noranta-cinc anys
mentre canta cançons de fa anys i panys
amb veu que la fa reina del vell reialme.
On és el meu pare? Repeteix constantment
la vella i més bella monarca de taules
que apleguen mirades quasi centenàries
i molts cors que bateguen dificultosament.
El meu pare viu a Vinallop diu esmorzant
oreneta hivernal reclamant l’estiu,
treballa a Ferreries diu tot sopant.
Noranta-cinc anys i regala amor
amb reclam de llobató desmemoriat
pel seu pare sempre al seu bonic ser.
enviat per VII Mostra Oberta de Poesia Alcanar @ 17:43
0 comentaris
