AVUI ENCARA
Es diposita en els meus ulls reflex
de la incansable dansa de la flama.
En candeler encès rau el ciri blanc
emparat per lliris de muntanya,
genera obagues en feixucs cairells,
insistents tropells llaurant tots els dubtes
en l’ànima que em du, com una ment,
entre les salvatgines del carrer.
Antic altar cisellat en roca mare,
esculpit marbre amb bronze esquerp
fou dolgudes mans de gana preses,
fam com set, camí setiat d’espines,
aposta en esperar llum al lluny
fulgor com un tresor, com un consol,
com un gresol marcant curs i pas
com un far damunt d’aquesta mar.
Fines tovalles de lli, el llibre sant,
litúrgia capvespral, entra el fred
pel campanar repicant a missa.
Sec cansat en banc de fusta tova
alçant ulls i esperit cap al cimbori,
entro dins de mi com ocell al niu,
aspiro intens del gòtic encens,
olíban i mirra en pols de l’arbre vell,
bàlsam mistèric a casa de Déu.
Llueixen torxes de la raó enceses,
enceguen torxes per la raó enceses,
rau l’esperit que més enllà demana
com perdut en una mar de núvols.
Tràgica és la petjada de l’home
que sobre l’home la seva ràbia imposa,
funesta la veu que amb Déu o sense
misèria i fam com espases branden.
Catastròfica la guerra que el dolor causa,
catastròfic afany que el món acaba.
No és saber d’on venim i on anem,
és viure el que vivim, intens present,
des de l’estima al millor que som
éssers en natura on el refugi fem,
éssers de natura conhort cerquem.
I em plau creure perquè no entenc,
i el que entenc em porta a Vós,
essència trobada en ser,
més esperit que seny.
La pregunta no espera resposta,
bombes cauen sobre el trespol,
arbres cremen negant la Terra,
aigües tèrboles la font marceixen.
Es repeteix eterna la mort d’Abel,
l’odi s’escampa com un flagell,
el germà mata el germà;
el fill, el pare; l’home, la dona,
l’home, l’home, occint-ho tot.
Temptejo un a un els Vostres noms,
l’orgue exhala cantates de Bach,
trobar-vos en cadascun dels cors,
com les notes que ara escolto,
seria una llum dins la foscor,
un far de pau en negra nit.
