Gemma Sancho Badoch

Temps

Les sis. Una estona més. Les sis i vint-i-quatre. Més. Les set menys tres. Zeros. I un, i dos, i tres… I així, sense parar. Mai. Una vida, o gairebé una vida.

Una vida? Tres-cents seixanta-cinc. Després, tres-cents seixanta-cinc més. I així, oblidant els mil noranta-cinc passats o, si vols sentir-ho d’una altra manera, a la festa dels cinquanta, els divuit mil dues-cents cinquanta viscuts.

Gairebé res, si ho mirem així. I passa. I ho vius, ho vivim, ho compartim, fem veure que ho vivim, ens n’oblidem i, de vegades, ens en penedim, sincerament.

Per molts més, entre abraçades i picades d’ullet. A per tres-cents seixanta-cinc més.

I així, dia rere dia. Perdent el sentit dels anys inconscientment i seguint allò que es fa dir rutina, tan apassionadament.

Parem. Pensem. Vivim.

La petita trampa dels cinc minuts més, que de vegades ens retornen als somnis per la culpabilitat d’haver dormit tres-cents segons més.

Tres-cents segons… quants segons té una vida, o quasi una vida?

Aturem-nos i situem-nos. Què ens fa adonar dels anys i del clic-clac constant?

L’entrada del primer dia a l’escola dels menuts de casa. Abans tot era rutina. El fill de la veïna assegut al cotxe que ha vist tantes aventures viscudes per la seva mare. L’arribada a port de les barques de pesca, cinc minuts abans o quaranta-cinc minuts després que ahir. La fotografia teva amb bigotis de Frigo al prat. Les vuit i mitja del vespre: quina peresa ara sortir al carrer.El despertador de les set menys deu d’un dissabte qualsevol, per aprofitar les tretze hores i quaranta minuts que queden de dia, fins que la peresa ens torni a atrapar. Els tres-cents segons 

que ens cau el cap al sofà. I així, quantes més?

Parem. Pensem. Vivim.

I és així quan, com deia Llach, ens hem d’aferrar a “…un poc de sort, i que la vida ens doni un camí ben llarg.”

Perquè sí, no n’hi ha d’altra. Per a una vida, o quasi una vida. Aferrar-se als segons, perquè, vist així, n’hi ha tants que ens perdem.

Ventura Galiana

M’agrada que’m robes

la meva soledat,

per un instant de companyia

i omples, amb quatre paraules

els meus silencis.

Que’m facis sentir als meus dits

aquest pressentiment de roses,

fent dels teus cabells

l’arc de la passió.

Que importa, si els estels

fa segles que no hi son;

si molt abans, 

ens apagarem nosaltres.

Estimo aquest instant,

que uns llavis, treguin la pols

de la meva copa;

uns llavis fugitius 

amb la mateixa condemna,

d’haver viscut la màgia

d’un cec davant del mar,

fins que va sentir al passar

el frec, de les teves mans. 

Que importa si els estels

fa segles que no hi son,

si molt abans,

ens apagarem nosaltres.

Estimo aquest instant que som tu i jo.

La poesia desfà els nusos

de les meves paraules,

quan els meus dits acaronen 

els solcs de la teva esquena;

quan ningú com tu

toca els meus secrets acords,

escric els meus versos 

amb els cinc sentits

com un murmuri;

pensant demanar un cop més 

un ball més, 

només un ball, amb tu.

Soc el teu raier

pels carrers per on hem viscut,

on cada cop de rem

dibuixa el contorn de les teves cales,

fins al demà,

quan sigui l'alba.

Vaig camí del silenci,

Amb un ram d’olivera,

però encara no,

amb la branca d’un xiprer.

Vora el riu,

faig un cant a la estima,

a la meva parla i a la pau,

que mai prescriu.

És una manera de mirar el mon.

En mirar al passat,

si no és amb sentiment,

he sentit per un instant

la fredor dels museus.

Ho dic des del més profund

del meu cos; a flor de pell.

No serem més lliures

per cridar amb ràbia

cants de llibertat,

si no sabem empatitzar

amb la llibertat dels altres.

ni serem més,

trepitjant el cos i la dignitat,

dels caminants.

Vaig camí del silenci,

amb un ram d’olivera;

però encara no,

amb la branca d’un xiprer.

Que donaria jo 

per un dia de pluja

per un dia més d'estimar

esta bé, és així,

quan ens sentim perduts 

per un moment 

que no sigui tant per sempre,

només per un instant. 

Que donaria jo

per una mirada més 

per un somriure 

i dir, està bé 

que sigui així, per un instant

que ens quedi per sempre.

La vida s'ho val 

Que donaria jo

per un dia de pluja 

quan has pogut estimar.

Vicent Pallarés Pascual

Peregrinatge

La distància 

importa ben poc

quan no se sap ben bé 

el sentit.

Trajecte sense marcar, 

sense balisa, 

ni ruta.

Company de viatge 

invisible.

amb qui no hi existeix la paraula.

Caminar és l’únic, 

mentre el camí no existeix.

Al fons, un punt de partida

amb un final pendent.

Pot haver la necessitat que ho impulse

o la falta de racionalitat.

Els perquès 

neixen amb els passos.

Els jorns passen

inexorables sense poder-los atrapar.

Al final, 

una arribada, o una derrota.

Mentre, 

el cansament, 

el dubte, 

la pedra i l’arbre.

Rastell

Camino sobre el rastell,

part de la vorera,

que em marca

un abisme imaginari.

Asfalt i pedra,

junts.

Mantinc l’equilibri,

i m’és difícil fer-ho. 

Miro l'existència:

col·lecció permanent.

amb canvis. 

Alteració en la pintura dels moments.

A cada pas, recupero peces

que, de vegades, 

queden inservibles.

Llindar

Arribo a un llindar
que no separa,
només insinua.

No hi ha portes,
només l’aire
canviant de densitat.

El pas ja no pregunta,
accepta.
El cos, ara, recorda
abans que el pensament.

Tot el que he sigut
camina darrere meu,
sense fer soroll.
Tot el que seré
s’avança,
com una ombra impacient.

El temps aquí
no corre:
respira sense aire.

I entenc,
sense dir-ho,
que el viatge
no era avançar,
sinó sostenir
aquest instant fràgil
on el camí,
finalment,
em reconeix.

Albert Alarcón Fibla

SOCRÀTICS 

Savis illetrats,

Ignorats,

deixats al calaix de l’oblit

del poble on visc.

Sí, ara no dic “lo meu”

perquè meu no és

i me pregunto 

si jo soc d’ell.

Jo vull formar part d’un poble

que recorda al margenador,

savis en l’art de la pedra seca,

com narra la seua esquena encorbada.

Jo vull formar part d’un poble,

que admira al pescador dels prats,

que va nàixer als marjals

i sabia llegir el temps i la mar.

Jo vull formar part d’un poble,

que posa com a exemple al seu pagès,

capaç d’ esculpir verdures i tarongers

i fer or líquid a bancals sense terra.

Homes i dones,

que, sense anar a l’escola,

eren mestres de la vida,

Dones i homes, 

alguns sense saber llegir ni escriure

tenien la saviesa adquirida.

Com aquell Sòcrates,

savi entre els savis,

Pare de la filosofia

que cap llibre va llegar,

i sense saber llegir ni escriure

Segueix sent admirat i recordat.

Això demano al poble on visc,

perquè vull ser d’este poble,

un poble que torne als orígens,

Admirant lo simple, que no és lo fàcil,

i que recorde els seus fills 

no per lo que tenen sinó per ser-ho.

He tingut l’honor de conèixer dones i hòmens

fills d’este poble, savis sense diploma,

filòsofs sense càtedra,

artistes sense obra,

Traductors dels núvols sense saber idiomes,

Que parlaven amb la mar i amb la terra

i que escoltaven als arbres aplaudir-los

mentre lluitaven per alimentar al poble.

El seu saber no ha deixat llibres,

Però sí lliçons:

Que ha de valdre el mateix

que el dolor de la mare d’un patrici 

que el de la mare d’un esclau;

que val el mateix el poderós

que el treballador;

que no hi hagi més color entre el poble

Que els colors que el camp i la mar ens donen.

Que feliç seria podent dir:

És lo meu poble,

perquè al meu poble val tant l’agranador

com el retó

i s’escolta tant al tiet del prat, 

que crea a la terra menys fèrtil vida, 

com al doctor, 

que coneix els sabers del món.

Desitjo poder dir:

Soc tant d’este poble com ell de mi, 

l’estimo i m’estima,

i estimo tots els éssers que a ell habiten.

Quan tot això passe, diré:

És lo meu poble.