XII Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

dimecres, 15 de gener de 2020

Tomàs Camacho Molina




En favor de la poesia

...que ningú s’ha ferit per no llegir.
Quico Pi de la Serra
No et prometo res
si llegeixes poesia.
La poesia, com la vida,
és un camí. La teua vida,
el teu camí.


De vegades, els versos
són un espill
en el qual et veus clarament.


Altres, els versos són foscos
i t’internen en un món
desconegut i plaent.


Hi ha poemes que t’esperen
a l’infinit de les pàgines.
Restaran allí si no hi arribes,
i no passarà res.


Hi ha versos divertits
que et faran riure.


Hi ha versos tristos
que et faran plorar.


Hi ha versos aguts
que et faran pensar.


Tots ells t’estan esperant
en íntims i ínfims racons
de les llibreries i les biblioteques.


Alguns versos tenen una melodia
dolça que et farà escoltar una cançó.


Versos que et faran sentir,
versos que et faran recordar.


Si t’agraden les històries,
històries et contaran.
Tot poema pot portar un relat.
Busca i el trobaràs.


Hi ha poesia culta,
hi ha poesia popular,
hi ha poesia seriorosa,
Hi ha poesia amb humor.


Busca-la i la trobaràs.


Si no la trobes, no et desesperes.
Si una cançó t’agrada i la recordes,
poesia has trobat.


La poesia t’habita
i encara no te n’has adonat.
Hi ha poemes que no són de paraules.
Hi ha poemes que són cantats.

Busca-la i la trobaràs.

https://youtu.be/j7HGQRORY30

Manel Ollé Albiol


CARTA PER A L’ AURORA SETCASES 

  (Li l’escriu, el seu germà Guillem.  Setantè. Barquer molt a contra-cor, i només   per la necessitat d’ accedir als bancals de l’altra riba. Sol·licitat  guitarronista de rondalla.
 Darrerament coixeja, perd la vista  i, a pressa feta, l’oïda.
 Ha estat   el darrer vaquer en actiu de tota l’Horta Baixa.)

  *   * *
Catorze de maig.
El dia s’ha llevat gris i  plovedor, i no s’ha esbargit,  fins a migdia.
Llavors    l’oratge, ha girat, de sobte,  a ventoler.
S’han   rebatut,   els finestrons i  els careners, de la quadra,
i s’han  esclopat les brocades més  ufanoses de la parra.

Les  rieres    desguassen rebugades  tèrboles, 
remolins  de canyes, de   brossa i de senill.

Avui, que no es pot sortir  al de fora, i t’escric. 
Veiguesses  el camí tot enfangat!
Tolls i  bassots arreu, carrilades amerades,
i l’hort, com si fos un arrossar.


Aurora, 
Et  recordo:  alegre, vital, il·lusionada,
pels aufalsars  que tintaven de morat la vora  del riu,
pels tarongerals   de més amunt, 
per les oliveres platejades del caient.
Aquelles passejades curtes, els  treballs agradosos,
l’escalada de farratge diària, i sempre que podies, ens ajudaves.  
I encara,  m’arribo a imaginar 
que un dia, em cridaràs de l’entrador:
“Guillem, juny l’euga! Hem  d’anar a l’estació!”
Ja no recordo quants   anys fa, que ni passa,  ni s’atura, cap tren, al nostre poble.

O  Potser  ens retrobarem,  a l’albereda,
just,  a l’estallador de la bassada, on l’aigua, sembla espillar-se,
en melangiosos meandres d’emperesida malenconia.
El teu refugi estival: el casunyet  de la bomba,
observatori privilegiat d’aus aquàtiques,  a tocar de la resclosa.
I et tornaré  a preguntar:
Què  t’agrada més? Llegir poemes o  dibuixar moixons?
I tu, per tota resposta, només  somriuràs. Com sempre!


Fou  també un catorze de   maig, ben ufanós,
Ornat de tiges, d’esclat,  de brosta, de verdor a lloure, de flors.
de  rossinyols delerosos,  a l’eixaure, entre els  canyars i la ribera.
Els sarsets es capbussaven,   res no es temien de nosaltres.
I els perdíem de vista i retornaven, una i mil vegades.

Era una  tarda, tranquil·la, lluminosa i clara,
Em digueres que te n’hauries d’anar a  fora.
Seria  una estada,  de prova, a causa   dels estudis.
De moment, només uns mesos, potser  un curs sencer,
caldria aprofundir i perfeccionar  un altre idioma,
cursar  una especialitat, que aquí, no s’impartia,
però que just  en acabar, tornaries.

Has  tornat, certament, poc, i sempre amb presses,  de visita,
i mai  per a quedar-te,
Només estades  puntuals,
cada cop més breus, i  més espaiades en el temps.

Tots aquests anys, i fins al dia d’avui, 
he tingut cura de les  coses que et plaïen:
La vella muleta, l’amanosa Barquerola.
Repintada sempre de blau, com  tu volies.
El xarret: quina gràcia! dos seients, més aviat,  escassos,
i  l’espai  just, on encabir-hi, a més del berenar,
una cistella de cireres, o un basquet de mandarines.
Avui, definitivament ancorat, empolsegat.
Sepultat  per sarandes, sacs garrofers  i mil diversos ensimboris.

Les bicicletes, per anar a estudiar a Tortosa 
amunt i avall,  sempre seguit.
La  cistella de bàsquet.
Coses, totes que, en  aquells anys, t’agradaven, 

Avui,  t’imagino, en el  país on vius,
Tot  de prats assaonats, de vinyes emparrades,
enfilades per uns  turons suaus. 


Amb ciutats ben planejades,   de carrers amplis i nets,
I d’una  gent culta,  educada i amable

Abocada, com tu,  a l’estudi, el lleure  i el treball.
De vegades, m'arribo a imaginar, que al cor de l’hivern, 
enyores la tebior del sol rialler d’estes riberes,
amarada avui, d’una flonjor, de tot  l'esclat de la primavera
que s’escampa per arreu, en la tendror de l’ herba,
pels bancals  i els boscos de  ribera.
Ja fa anys que ens  va deixar Ruella, l’ euga ardenesa,
mansueta,  tranquil·la  i manyaga,
que tantes tardes d’estiu,
ens pujà al  pla de sant Martí,   
Aquells, foren per nosaltres, temps  esperançats.

Aquest poble, de gent atesa i generosa,
d’hortolans abnegats, de  músics de banda,
d’hàbils artesans:   terrissaires i cistellers, 
de  dansants fluvials infatigables.

Potser, tot plegat,  et pot semblar
el nostàlgic  record d’ una vella  pel·lícula, 
Per aquests verals, malgrat la pluja i la primavera, 
no tot són flors i violes.
Han empresonat la Carme,
l’has  de recordar,
aquella xiqueta, del teu temps,
o un pèl  més jove, 
que venia a comprar llet  i sempre preguntava al iaio 
per  les riuades més crues.

Aquella xiqueta, està avui, amb tot,  de bona gent, empresonada.
Arribats a aquest punt,
se’m fa un nus a la gola,
me s’entelen els ulls, 
i em venen unes ganes enormes  de plorar.

I ja no puc,  seguir, amb la  carta.

Deso la ploma al tinter, i fortament colpit, callo.
Mentre  m’empasso amargament, un devessall de llàgrimes
i poso, per ara, a l’escrit,  el punt final.








Salutació  als poetes de la Cala


Voldria amb unes senzilles paraules
retre-us  un cordial  homenatge, 
poetes  de llarga  trajectòria,
adreçar-vos el meu agraïment
en record de  tantes tardes, ran de mar,
On  fa de  bon rimar   poesia i esperança.
I alternar les lectures dels  poetes consagrats,
amb les veus emergents, 
que tot just ara, comencen a rodar,
entre assaigs i  provatures, 
i miren  de trobar la seua veu,

i   descobrir els recursos  immensos de l’idioma.
la  música inicial dels primers versos.
***
Perquè canteu a  l’amor, a la mar, i a la vida,
les esperances, els records, les fantasies,
les  salabrors i les dolceses. La nit i el dia:
és la vida mateix,  la qui raja o vessa,  a cada vers.

I,  a més, mar, més vela. I voleu  la mar i les arenes.
I cerqueu  les paraules, com qui, d’un tresor immens, 
en fa una  tria de joiells preciosos,
per tal de guarnir, de dalt a baix, tot el poema. 
I amb  paraules  quotidianes definir  conceptes elevats.
Mentre l’oreig   balanceja, juganer,  la barcada,
baixo, lentament,  els graons de la vila, ran de mar, fins tocar l’aigua 
Escolto el recital. Visc i veig, l’ esclat de llum,
Tot de  veles desplegades,  a la bona mar de l’esperança.




García de Marina





Baltasar Casanova Giner




La barca


Lletra, Baltasar Casanova
Música Josep M. Bonet


Per gran que sigue la barca
Sense aigua per navegar
És com aquell moixonet
Al que han tallat les ales
I mai més podrà volar.


Com la meua pobra barca
Varada en un banc d’arena
Perquè una gent estrangera
Li han esquinçat la vela.


Però un dia gens llunyà
Sense por i sense amarres
Una altra vela hem d’inflar
Quatre barres catalanes
Navegant en llibertat
Tots los vents i tots los mars
I no hi haurà bancs d’arena
Que mos puguen aturar
La lluita caldrà la pena
Conquerint la llibertat.


I només la llibertat
Serà nostre aliment
Que la vela inflarà
D’un poble independent.


L’Ebre


Impassible
 enmig de la plana fuetejada pel vent
vagareja l’Ebre amb el llom rissat
vestit amb canyar sec i blau de mar
mentre els branquillons 
encara verds d’un salze
solitari enmig del bosc de ribera
li acaronen la trèmula superfície 


Immensa terra ajaguda
sobre la mar més plana
la més gran de les gavines
ala estesa sobre l’aigua


L’Ebre
 subtil ratlla verdosa
 camí que remunta la sal
i acanala el vent de dalt
la cara seca del vent
que salta la cresta dels ports
i envesteix furiosa
la plana calma


I a l’altra banda del crestall
a la falda de ponent
queda el plor humit del núvol
somnis de ser mar.

https://youtu.be/fj8RDO4RurE

Juan López de Ael




Glòria Fandos Gràcia


El sol d'Alcanar
El sol d’Alcanar ens mira,
ens somriu, enlluerna,
ens fa aclucar els ulls,
impregnar-nos de silenci i de llum,
on la veu poètica és única,
enmig de la claror del matí,
és música i les notes sonen,
ballen en un matí assolellat,
on tu i jo dansem amb les paraules.
Hores d’encant per a somiar,
perquè la vida somni és...

Temps de tarongina
Com plasmar amb paraules tanta bellesa?
Amb tants reflexos de sol i color de  mandarina.
Què m’ofereix el cel al capvespre d'avui?
La lluna és una corol·la de flor sense pètals
a la foscor del cel que tanca els ulls de la nit.
El crepuscle vespertí es pinta de tarongina,
amb tota la llum de colors retinguda a la retina,
els núvols vaporosos d’una foguera que s’apaga
i queda el foc de les brases que escalfen.
Abans que tot sigui un desert de cendres
platejades on ens acariciarem les mans
gastades pel temps on sempre somriuran
amb el record d'aquell bes, tendre i dolç
que encara reposa i versa als meus llavis,
amb fragàncies d’atzar i tarongina. 
Dia plujós, gelat...
més gelat tinc el cor,
indiferència, conformisme.
Que acabi la foscor
i surti el sol de la raó
i de la consciència,
el seny, fora terroristes.
Les dones no hem d’estar
a la defensiva, ni arribar a més
que qualsevol persona...

Vestida d'esperança
Deixa’m cobrir-me amb aquesta llum
vestida d’esperança on les pors fugen,
i em quedo nua de pors i neguits,
només vestida per la fortalesa de l’amor.
On hi ha amor no hi ha destrucció,
on hi ha amor no hi ha maltractes
ni atacs ni dolor ni ferides ni mort,
on hi ha amor no hi ha enveges,
ni violències ni guerres amb cap nom.
Només les carícies de la pau
que sent el cor de l’amor...
Dins de la llum de l’esperança
dels blaus i els blancs del cel d’avui,
i als ulls d’una mirada innocent que dorm.
Podrem mirar l’horitzó sense barreres,
només l’esclat de flors de les primaveres,
i vaixells solcant els mars amb les veles
onejant al vent de les paraules més belles.
Salabror dolça de mar 

La remor del mar m’acompanya,
és la música compassada
als batecs del meu cor.
Quina melodia més dolça,
al paladar de les meves aigües,
on es reflecteixen totes les llums,
i s’assequen els brolladors
que emanen dels meus ulls...
No em vestiré de mar,
com Alfonsina a la recerca
de nous poemes,
els tinc tots a les mans,
amb cants de sirenes
i flaires càlids de sal,
es tornen oloroses flors
que esclaten i creixen
a les primaveres.