CARTA PER A L’ AURORA SETCASES
(Li l’escriu, el seu germà Guillem. Setantè. Barquer molt a contra-cor, i només per la necessitat d’ accedir als bancals de l’altra riba. Sol·licitat guitarronista de rondalla.
Darrerament coixeja, perd la vista i, a pressa feta, l’oïda.
Ha estat el darrer vaquer en actiu de tota l’Horta Baixa.)
* * *
Catorze de maig.
El dia s’ha llevat gris i plovedor, i no s’ha esbargit, fins a migdia.
Llavors l’oratge, ha girat, de sobte, a ventoler.
S’han rebatut, els finestrons i els careners, de la quadra,
i s’han esclopat les brocades més ufanoses de la parra.
Les rieres desguassen rebugades tèrboles,
remolins de canyes, de brossa i de senill.
Avui, que no es pot sortir al de fora, i t’escric.
Veiguesses el camí tot enfangat!
Tolls i bassots arreu, carrilades amerades,
i l’hort, com si fos un arrossar.
Aurora,
Et recordo: alegre, vital, il·lusionada,
pels aufalsars que tintaven de morat la vora del riu,
pels tarongerals de més amunt,
per les oliveres platejades del caient.
Aquelles passejades curtes, els treballs agradosos,
l’escalada de farratge diària, i sempre que podies, ens ajudaves.
I encara, m’arribo a imaginar
que un dia, em cridaràs de l’entrador:
“Guillem, juny l’euga! Hem d’anar a l’estació!”
Ja no recordo quants anys fa, que ni passa, ni s’atura, cap tren, al nostre poble.
O Potser ens retrobarem, a l’albereda,
just, a l’estallador de la bassada, on l’aigua, sembla espillar-se,
en melangiosos meandres d’emperesida malenconia.
El teu refugi estival: el casunyet de la bomba,
observatori privilegiat d’aus aquàtiques, a tocar de la resclosa.
I et tornaré a preguntar:
Què t’agrada més? Llegir poemes o dibuixar moixons?
I tu, per tota resposta, només somriuràs. Com sempre!
Fou també un catorze de maig, ben ufanós,
Ornat de tiges, d’esclat, de brosta, de verdor a lloure, de flors.
de rossinyols delerosos, a l’eixaure, entre els canyars i la ribera.
Els sarsets es capbussaven, res no es temien de nosaltres.
I els perdíem de vista i retornaven, una i mil vegades.
Era una tarda, tranquil·la, lluminosa i clara,
Em digueres que te n’hauries d’anar a fora.
Seria una estada, de prova, a causa dels estudis.
De moment, només uns mesos, potser un curs sencer,
caldria aprofundir i perfeccionar un altre idioma,
cursar una especialitat, que aquí, no s’impartia,
però que just en acabar, tornaries.
Has tornat, certament, poc, i sempre amb presses, de visita,
i mai per a quedar-te,
Només estades puntuals,
cada cop més breus, i més espaiades en el temps.
Tots aquests anys, i fins al dia d’avui,
he tingut cura de les coses que et plaïen:
La vella muleta, l’amanosa Barquerola.
Repintada sempre de blau, com tu volies.
El xarret: quina gràcia! dos seients, més aviat, escassos,
i l’espai just, on encabir-hi, a més del berenar,
una cistella de cireres, o un basquet de mandarines.
Avui, definitivament ancorat, empolsegat.
Sepultat per sarandes, sacs garrofers i mil diversos ensimboris.
Les bicicletes, per anar a estudiar a Tortosa
amunt i avall, sempre seguit.
La cistella de bàsquet.
Coses, totes que, en aquells anys, t’agradaven,
Avui, t’imagino, en el país on vius,
Tot de prats assaonats, de vinyes emparrades,
enfilades per uns turons suaus.
Amb ciutats ben planejades, de carrers amplis i nets,
I d’una gent culta, educada i amable
Abocada, com tu, a l’estudi, el lleure i el treball.
De vegades, m'arribo a imaginar, que al cor de l’hivern,
enyores la tebior del sol rialler d’estes riberes,
amarada avui, d’una flonjor, de tot l'esclat de la primavera
que s’escampa per arreu, en la tendror de l’ herba,
pels bancals i els boscos de ribera.
Ja fa anys que ens va deixar Ruella, l’ euga ardenesa,
mansueta, tranquil·la i manyaga,
que tantes tardes d’estiu,
ens pujà al pla de sant Martí,
Aquells, foren per nosaltres, temps esperançats.
Aquest poble, de gent atesa i generosa,
d’hortolans abnegats, de músics de banda,
d’hàbils artesans: terrissaires i cistellers,
de dansants fluvials infatigables.
Potser, tot plegat, et pot semblar
el nostàlgic record d’ una vella pel·lícula,
Per aquests verals, malgrat la pluja i la primavera,
no tot són flors i violes.
Han empresonat la Carme,
l’has de recordar,
aquella xiqueta, del teu temps,
o un pèl més jove,
que venia a comprar llet i sempre preguntava al iaio
per les riuades més crues.
Aquella xiqueta, està avui, amb tot, de bona gent, empresonada.
Arribats a aquest punt,
se’m fa un nus a la gola,
me s’entelen els ulls,
i em venen unes ganes enormes de plorar.
I ja no puc, seguir, amb la carta.
Deso la ploma al tinter, i fortament colpit, callo.
Mentre m’empasso amargament, un devessall de llàgrimes
i poso, per ara, a l’escrit, el punt final.
Salutació als poetes de la Cala
Voldria amb unes senzilles paraules
retre-us un cordial homenatge,
poetes de llarga trajectòria,
adreçar-vos el meu agraïment
en record de tantes tardes, ran de mar,
On fa de bon rimar poesia i esperança.
I alternar les lectures dels poetes consagrats,
amb les veus emergents,
que tot just ara, comencen a rodar,
entre assaigs i provatures,
i miren de trobar la seua veu,
i descobrir els recursos immensos de l’idioma.
la música inicial dels primers versos.
***
Perquè canteu a l’amor, a la mar, i a la vida,
les esperances, els records, les fantasies,
les salabrors i les dolceses. La nit i el dia:
és la vida mateix, la qui raja o vessa, a cada vers.
I, a més, mar, més vela. I voleu la mar i les arenes.
I cerqueu les paraules, com qui, d’un tresor immens,
en fa una tria de joiells preciosos,
per tal de guarnir, de dalt a baix, tot el poema.
I amb paraules quotidianes definir conceptes elevats.
Mentre l’oreig balanceja, juganer, la barcada,
baixo, lentament, els graons de la vila, ran de mar, fins tocar l’aigua
Escolto el recital. Visc i veig, l’ esclat de llum,
Tot de veles desplegades, a la bona mar de l’esperança.