XV Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

La Mostra Oberta de Poesia a Alcanar és una trobada poètica que acull diverses tendències poètiques al voltant del Dia Mundial de la Poesia

diumenge, 23 de febrer del 2014

Tomàs Camacho Molina

PONT DELS ESTRETETS

A Nuri Prades


El silenci ressona dins del silenci.
La nit va avançant,
cobreix d’argent viu
les pedres i les plantes abrusades
per l’inclement sol de l’estiu.


L’ull del pont, que ans acollia
un tendre brogit,
ara és ull d’agulla,
pas de silenci o de les sigiloses
petges dels animalons nocturns.
Si ans, la tarda era teixida
de sorolloses espases de cigales,
de brunzits de laborioses abelles
que cerquen el romer i el timonet;
ara, avançada la foscor,
el soroll és el silenci
i el silenci és el no res
que ens porta a la temor
de l’infinit o del no res.
Ara, davant del paisatge en calma,
cobert pel fi tel de la foscúria
ens obrim a tardanes reflexions.
Estem davant d’una obra
l’origen de la qual no hem conegut.
Ens sentim insignificants i part d’un tot.


L’home pot ser creador o recreador,
davant del llenç, infinites formes i colors
s’aposenten com palometes sobre
la flor sucosa i alimentícia
de les figues de pala.
En silenci, ens aboquem a allò que la vista
ens porta de perdurable.
En silenci, som intèrprets de la simfonia
muda que se’ns ofereix als ulls.
L’artista ha creat, nosaltres, espectadors,
en silenci, hem recreat.
El paisatge creixeria estèril
si algú no interpretés
els anys passats, l’aigua
que ha dixat de córrer,
les tardorals i primaverenques
avingudes d’un llit desacostumat
a la impetuosa aigua.
Una pintura romandria estèril
si uns ulls no li donessen,
des del silenci,
no li atorguessen
vida nova.
Tota paraula naix del silenci
i esdevé silenci quan tot acaba.





Joan Guasch Torné




MANIFEST

I

Ves! Volen fer un poema de bocins de poemes,
enfilant aleatòriament mots com notes d’aire,
sense sentit, sense sentits, sense ànima,
amb formes destruïdes per l’oceà del caos.
Parlen els poetes sense memòria
aquells que amunteguen dunes daurades
en les planes recremades de la incertesa
i a l’empara d’una atmosfera de llum difusa
caminen per ciutats d’argila i carrers de fang
trepitjant lletres perdudes del ventre sangonós
del paorós desert de les paraules,
exhaust després de parir vísceres calentes
i poemes poc agosarats que no parlen de re!
Ajocats en el pànic a la llum dins d’erms calaixos
refusen l’aire blau, l’aire fresc, l’aire límpid
que dessua cada bocí de la pell de la vida.
Com ànimes sense ànima vaiveregen polsosos
pel fang ressec dels carrers deserts
fins que el temps es trenca i recomença
i davant del paorós silenci dels mots
les hores perdudes reviuen i respiren.
La por ha fugit. Torna el sentit als versos.



II

Del rellotge trencat se n’escapen les hores perdudes,
la incerta i delicada vida dels retalls i dels pedaços,
trossets de temps enastats en l’enfilada d’universos
que dibuixen els camins de la sang del que encara resta:
la nuesa de la carn indefensa d’ horitzons inabastables
que cinglen la raó dels passos extraviats en la desmesura,
en tots els moments amuntegats que esperen un destí,
un final, una memòria indeleble que els escrigui.
El rellotge trencat respira fondo car ha fet possible el somni
i ha tatuat tots els records en les parets de l’escenari.
Els actors només som un eco que ressona en el decorat
i el decorat inert es torna transparent enmig de l’arbrat.
La derrota és innegable, però la llum eixorda la foscor
i dibuixa camins possibles per la fullaraca dels minuts,
sense opció al caos, sense enyor d’allò que no va ser,
sense caure en el desig de rodolar exhausts i abandonar
l’ordre aconseguit al rebull desbocat dels déus irats i borratxos.
No s’ho mereixen! Terrenals com som, ens resistim,
existim perquè volem, perquè el nostre èter és etern
i no hi ha infern que ens atemori, car no hi ha infern,
només una idea incerta de la nostra pròpia por,
del pànic de ser, d’existir, de pensar, de somniar!
Del rellotge trencat se n’escapa el baf putrefacte del passat
que el vent de dalt s’encarrega de dissoldre en l’aire transparent
fins que el baf desapareix i el vent s’encalma i torna la pau,
la serenor cristal•lina del silenci de nacre estratosfèric.
El rellotge també es dissol i els àtoms esdevenen temps primordial,
el temps del silenci inicial, sense dimensions, sense matèria.
És així, doncs, que tornem a començar la dansa que giravolta
i sota la volta del cosmos que es constel•la d’universos incerts,
generem materials incandescents que fan del caos energia mental,
car tot és ment, pensament pur que batega com una víscera,
amb el ritme constant i etern del rellotge d’una vida per esgotar.
El rellotge refà la seva essència i permet una altra vegada l’existència.
Busca en la intersecció de les dimensions material nou per crear
i crea de nou camins nous, essències noves, misteris nous,
camins de vides noves, sense memòria, sense passat.
El temps es reordena i reescriu amb sang nova
la seva eterna obra.


Antoni Albalat Salanova

Tres poemes visuals




Toni Bel Queralt



ÉL Y ELLA

Espacio sin tiempo


Una silla donde reposan los fantasmas en las noches de invierno
alineando la soledad de partículas de polvo sin salida
y evitando los gritos de los que fuera están muriendo
determinan el espacio sin tiempo de una habitación vacía.

Los elementos solo se ven alterados por él, el genio del silencio
mucho más que un ser vano o sensible como fuego y agua
Es neutro. Lo peor que un ser de pensamiento puede atribuirse
a su maltrecha e ignorada existencia con su espacio sin tiempo.

Complejidad ante la nada para percibir inútilmente el espacio
pero sin su tan añorado tiempo de vivos y muertos,
Tiempo de sueños y pesadillas, tiempo de guerra y paz,
tiempo con lágrimas y sonrisas, tiempo, sin duda, con ella y con él.

Morir puede ser inevitable, pero vivir puede ser el último sueño
con el que dejará el polvo, la silla, los fantasmas, la neutralidad,…
Mejor, entonces, dejar de latir y conseguir en la muerte o bien
un espacio con tiempo, o bien ni espacio ni tiempo, solo ÉL y ELLA.


Josepa Ribera Vallès



abecedari del no…

No tinguis pressa.

No t’abraonis. No t’angoixis. No ploris.
No demanis. Si pot ser, res.

No esperis. No desitgis. No enyoris.
No siguis així.

I com?


ara i sempre, poesia

La poesia pot néixer de mancances…

Afectives?, emocionals?, físiques?
Allò que no vols dir. Allò que no saps dir.

Poesia. Encoberta?,  descoberta?

La poesia són desitjos de coses petites,
d’afectes a retrobar, de mons millors.

De fer-ho bé. De passar-ho bé.
De donar-se bé. De sentir-se bé.

Poesia,
L’alè dels sentits. La força de la paraula.

Saber dir les coses.
La màgia de l’expressió sincera.

Poesia.


de peus a terra

El que em volta. Que és magnífic.

Cares, cossos, ulls, mans.

Robes, que tot ho poden disfressar o  tot ho embolcallen,

Expressions, desesperances, enyor. Pudors fàtues i demà.

És el miratge, del món que és ferm... i ple d’amenaces.


des de...1953 al 2013

Seixanta anys –serà–... que vaig aterrar a la vida,
–un dia de primavera–
que com a bateig inicial, el full de calendari deia cinc,
...i ja per sempre!

Als anys 50... de poc acabada una guerra,
en mans d’un dictador,
i perdudes les democràcies republicanes.

Forces opressores ens van ensenyar a callar...
i tenir por. Als grans, als poderosos, al pare.

Els avis vestien de negre,
pagerols d’empobrides terres,
amb compte de no pecar en cada cosa,
en cada vegada, cada gest,
en cada pensament.

Prohibit revolucionar-me i aprendre.
Prohibit ser diferent, desmarcant-se del ramat.
Prohibit ser català. Prohibit, saber més llengües.
Prohibit fer preguntes i buscar respostes.

Prohibits els països, altres...
Prohibit oblidar que està prohibit.

Com anem? Què ens espera? Serem a la fi, lliures?


emocions mortes

Em busco el cos i només i trobo una casa.

Panteixa, amb peus vacil·lants,
el camí que troba dibuixat.

Treballa d’incontinència coses...
que li donen fetes, organitzades i acabades.

Cap motiu de descoberta i de conquesta.

Pressió esmorteïda, ajornada.

Arrels que es podreixen, sense nodriment.

Jo sóc el cul de sac. Jo sóc el cul del món.

El món s’ensorra, i jo estic en l’equipatge.


gana, set, fred i son

Tens tot això a dins i a fora.

Fa un recorregut paral·lel a la por.

T’arrabassa el pensament.
Et tanca l’oïda i la vista.
Et fa fronteres al cap.

Si ho poguessis controlar.
–segurament–
mai mes hi tornaries...


l’ocasió

La pinten calba. Ara hi és. Ara no hi és.
Fent gestos impensables,
de ser raonable, o racional.

Estar al lloc inoportú.
Cara de pòquer, i anima de poeta.
Amb un somriure amable
i volent fugir d’aquest món.

L’ocasió la pinten calba.
O ara –segurament– o mai.


murga

Murga que dono. Murga que faig.
Murga viva.
Murga en moviment constant.

Murga, espero retrobar al camp de la justícia,
i en les paraules que a tu i a mi
ens faran esprémer i sobreviure.


onegen

Onegen les cortines, sensació de pau.
Recerca d’emocions.
Pensaments retroactius.

Records latents.
Recuperació de la memòria.

Ser jo, en mi mateixa.
Buscar el lloc on encabir-me.
Trobar futur en el demà.


receptari

Un receptari de vida
que jo mateixa transgrediré,
I que he transgredit –tantes vegades!–

s’abraona entre els meus camins.

I es fa salvatge, en les rebolcades.


som dues

En mi som dues persones.

La que cuina, menja i sobreviu.
La que menja de cap, i mai no en té prou.

Són camins que convergeixen.
Són desitjos que es busquen, i no sempre es troben.
Són restes de dona feliç, que en esguard… conservo.
Són pors que s’acumulen.
Sóc meva, i no sé fins a quin punt sóc teva.

Sóc feliç, quant gaudeixo del que tinc.
Sóc infeliç, quan necessito i tu no ho comprens.

Sóc un error, una equivocació.
Sóc avui i m’alimento…
de la força d’un aire sa, que no deixaré marcir-se.

Sóc pedra dura quan responc la teva trepitjada.

Sóc flaire que vol quedar.

Sóc ningú, amagada en el bosc d’altres.

Som dues i sóc una. Sóc jo i sóc l’altre.

Sóc enyor i espera, mentre busco l’abraçada sense recança.


t’estimo

Com?, quan?, de quina manera?

Que hi ha més enllà?, què tens a prop?

Què et demana el cos?

Què esperes?
Què esperes per dir-ho als quatre vents?

Com sents? Com vius?

Com em necessites? Com et necessito…?



gener-desembre/ 2013

dijous, 20 de febrer del 2014

Alfredo Gavin Agustí

            VOLVERÁN LAS OSCURIDADES


Algún día no volverán las golondrinas.
Nadie en la ciudad reparará en esa ausencia.
La pompa civil reforzará su presencia.
Las amas de casa hablarán con las vecinas.

Las putas seguirán vistiendo las esquinas.
No cambiará de curso la maledicencia.
Los patriotas  nos dictarán su decadencia
Y nadie preguntará qué piensas, qué opinas.

Nos inventarán desiertos para perdernos
Colinas de azúcar para las privaciones
Pantanos de insomnio para que desertemos

Y cuando queramos lo que ya no queremos
Y hayamos dejado todas las dejaciones
Ansiaremos que vengan pronto las golondrinas.

dimarts, 18 de febrer del 2014

Emili Bayón del Puerto

CARA


I


LAS AFUERAS

Yo, del que nada sabes, fui
un niño atormentado por el álgebra.
Apenas recuerdo si fui feliz
o si la vida, todavía, no era un desengaño.
Me ha quedado de aquel tiempo, sin embargo,...
un olor a humedad y a humo de descampados.
Una añoranza que aún me asalta
cuando los pies me llevan, como a un extraño,
a recorrer alguna tarde aquellos barrios.
Yo, del que nada sabes, fui
un niño de aquellos desiertos lejanos.


II


COMO UN LÁZARO RESUCITADO
Te me antojabas tan lejos
Que parecía que hubieras muerto.
Pero hoy te he visto;
y como el que supera un cáncer,
como si me hubiese sido concedido un permiso navideño
para salir de la cárcel.
Como el que por fin abandona la unidad de cuidados intensivos,
he ido a tu encuentro.
El ruido, la gente, las breves horas que le quedan al año
se han detenido
cuando nos hemos mirado.
de espaldas,
reflejados en el aparador de un comercio.


III


FRENTE AL MAR EN INVIERNO
No controlo el ritmo de las mareas,
ni he podido evitar la cuota de dolor
que me corresponde por estar vivo.
Pero afirmo que me esfuerzo,
que lucho y me rebelo contra la desdicha,
que afronto el estupor de estar vivo, de pie,
con los ojos abiertos.
Y si me enojo, si grito y escribo,
si busco la pasión con denuedo,
si tropiezo y me caigo y vuelvo y regreso,
es porque aún estoy vivo.
Aunque sé que la pena anida en mi muy adentro,
porque soy humano, y soy libre.., y soy eterno…
(aunque solo sea por un breve tiempo)


IV


LA FATIGA DE LOS MATERIALES
Habituados al trato humano
Se enternecen y debilitan con los años.
Creo haber oído el lamento, postrero,
del viejo vaso antes de hacerse añicos contra el suelo.
Cuando al anochecer regreso
reconozco el suave ronroneo
del destartalado frigorífico que,
como un viejo gato, me sale al paso.
Y cuando dejo el libro
y anhelo el sueño,
busco el redondeado metal
de la cabecera del lecho,
gastado por mis dedos.
Juntos nos hemos ido fatigando.
Juntos nos hemos hecho viejos.


CREU
V


AQUELLS NADALS
No vull tornar als Nadals d'aquells anys,
ni al silenci imposat pels guanyadors de la guerra.
Però enyoro la solidaritat de la meva gent;
obrers de jornada i mitja, humils, soferts..,
i, malgrat tot, alegres.
Aquells Nadals d’infant,
quan el món era petit i els pares Déus,
i l'estel de Nadal un llum brillant
que il·luminava la boira
a l'entrada de les fàbriques.


VI
QUARESMA
Plou com quan érem nens.
Setmanes Santes d’aquell temps,
Quan els cinemes i teatres eren tancats
I fugíem de les malifetes
Per temor al càstig del mossèn.


VII


QUIMERES
I esperar,
com aquell que espera una quimera.
com el que confia en contemplar
la putrefacció del plàstic
la resurrecció de la carn.
Esperar,
quimeres!
Setmanes plenes de diumenges,
tornar a tenir vint anys,
que tu em tornis a estimar.
VIII


A LA MANERA D’EN MIQUEL
Deu anys sense en Miquel Martí i Pol
Però encara volta la turbina del meu cervell,
i dóna energia per contemplar aquest cos inert,
i fabrica records
i sentiments.
Un alè que em manté,
com un subsidi,
en el món dels vius.
A preu fet.