Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 25 de gener de 2016

Difusió de la Mostra i reaccions

Agraïm a l'amic Josep Miquel Gràcia Zapater la difusió de la VII Mostra al seu bloc:

https://finestro.wordpress.com/2016/01/25/vii-mostra-oberta-de-poesia-dalcanar/

Seguim agraint a l'amic Josep Miquel Gràcia Zapater la difusió de la VII Mostra al seu bloc:

https://finestro.wordpress.com/2016/04/22/vii-mostra-oberta-de-poesia-dalcanar-2/

Tomàs Camacho Molina

Haikús imperfectes


Nits perfumades,
en el Alcanar nostre,
la tarongina.


Arròs al Delta,
els grocs i els verds s’ajunten,
espill de costa.
El riu baixa
segur i amb lent discórrer,
sal i arena.
Està la serra
amb capell i cauen flames,
guarda rabera.
És el faig pare,
braços creixen a l’ombra,
amb verds i rojos.
Les barques creuaven,
sense peix, amb petroli,
rara badia.
Corbs marins eren,
de Sòl de Riu, sentinelles
del riu a la vora.
A l’horitzó es veien,
dels tremolors, les grues,
perversa duna.


Busca la llenya
que l’aire porta mostra,
el fred s’acosta.


Si els camps, nostres;
deessa, l’olivera,
les planes regna.

dimecres, 20 de gener de 2016

Alfredo Gavin Agustí




INFORME SOBRE EL CIPRÉS


Es perfecto para los cementerios.
Sus raíces no se expanden,
no levantan las tumbas,
y su forma flamígera es un ideal
de la espiritualidad.
Su fruto no es comestible
pero su olor es un potente
antipolillas.
La espesura de sus ramas
permiten la formación de un seto
protector,
contra las miradas, contra los vientos.
Suelen ir en filas como los monjes o los soldados
que escoltan el camino
de los monasterios o las mansiones.
Demasiado escuálido para sustituir al abeto
en Navidad.
Aunque son amigos de los ermitaños,
no saben ir solos a ninguna parte.

No parecen adecuados para llevarlos a la luna.

Montse Farrés Ubach



Ella, és amb mi

Fa dies que no la pressents,
ni et sotja de nit!
Els ulls llambreguen
quan els fites cara a cara,
però no hi veus ningú.
Només el mirall i tu.
Ara, ho saps cert,
intueixes la fusió simbiòtica
i acarones aquesta intimitat
recent estrenada.
Fas bugada, i saneges instants arraconats,
un tropell d’anys
de bracet amb ella, distants...
I ensopegues
en aquell horitzó impossible
on l’oreig lleva les ombres.
A la tardor, deixes enrere l’irreal.
T’alces un matí
i ja no has de tenir cura d’ella.

Habita en tu, per fi.

Raimond Aguiló Bartolomé



                                La Pirenaica

14 de juliol de 1977 “Aquí Radio España
Independiente Estación Pirenaica,
la única emisora española sin censura
de Franco... transmitiendo...”
En acabar la transmissió de la sessió inaugural
de les Corts Constituients, amb un “¡Misión cumplida!”
s'acomiada per sempre i desapareix en l'ona curta.

Nits afuades d'angoixes i silencis, malastrugança a l'aguait,
cops de balda,
fred al carrer i calfred a l'ànima,
el lladruc d'un gos abandonat en rebre una puntada de peu
ensuma l'hora,
sorolls sospitosos a peu d'escala,
darrera la porta del pis la mare vigilant, el pany aguanta,
un vell estossega escales amunt,
al pis del costat trafeguen tabac i transistors d'Andorra.
El gat vermell famolenc miola les molles de pa de la taula.
Som als anys cinquanta.
A l'entrada empolsada,
a fosques una parella vol, es fan un petó i barregen saliva,
ella té a una mà el rosari,
la brusa descordada, el pit blanc al descobert, la nit calla.
El meu jo tremolós s'omple d'ànsia,
l'emissora xerra,
el pare s'aguanta l'alè,
l'àvia Roseta badalla.
Al pis del davant sintonitzen “Radio Nacional de España”.

dilluns, 18 de gener de 2016

Juan López de Ael









Paco Pérez Belda

Paco Pèrez Belda

06-mosca cojonera.jpg
07-mort.jpg

18-Por un Hoy.jpg

Josepa Ribera Vallès


sinceritat


La sinceritat és crua,
però, a mi, em val.
Sincera, tu; sincera, jo.


La sinceritat va de la mà
de les emocions a flor de pell,
dels somriures oberts...
de l’amistat veritable.


La sinceritat
neix de l’espontaneïtat, de cadascú,
i no d’un altre... neix de voler viure una vida!


Jo m’entossudeixo en ser,
Mentrestant, el món respon... confabulant-se!

tempesta d’idees


Sempre, sempre, són dins meu.
Es mouen, es remouen, s’agiten,
protesten, criden, grinyolen, s'expandeixen.
I mai de mai se’n van.


Dormen de nit.
Es desboquen amb somnis reveladors.
S’abraonen en el món de la tenebra.
S’atrafeguen i s’amunteguen...
Mentre, llevant-me, mentalment faig llista.
Mentre em vesteixo i calço vestits i sabates,
o em poso arracades adients i conjuntades.
Mai de mai m’abandonen. Ni es distreuen.
S’ordenen i em xiuxiuegen.
Se superposen les unes i les altres.
A vegades, destaquen un fi.


Prenen posicions, alcen la veu... Qui mana?


La tempesta es calma.
S’ha trobat una solució. O no...
Potser... intermitja. Per sortir del pas...
Definitiva?

tenir i desitjar


Tenir varis fronts oberts. De somriures i de sarcasmes.


Desitjar, que pari el meu vent interior
i que es restableixi la calma.


I que demà sapiguem retrobar-nos.
Quan encara quedi lluny la sortida.



tòxica


Persona tòxica.
Enverina els meus pensaments.
Les meves accions. El meu cos.


Podem ser... qualsevol per qualsevol.
Segurament millor, volent o sense voler.


Tòxica. Tòxic.
Un producte neutre, que retorna
que em té dempeus en una guerra
que em crea dubtes,
contradiccions, i contraproduents.


Està en mi. I si parlo s’enfada
I si no parlo, em mina per dins.

tracte


Tracte fet... d’última hora.


El tracte per el qual vam ser carn
i vam ser món, i vam esdevenir persones.


Bé de molt antic. De tant antic!!


Un tracte, que ens fa ser fidels.
A uns principis. A uns objectius.
A una espera. A demà.


Tracte fet. Parlem-ne.

un no parar


Un no parar de negacions i errors.
Un no parar de vetlla i desconcert.


Un no parar.
De manaments autòctons.
De tu, per a mi. I de mi, per tu.


Un no parar.
En la desgràcia. En la incontinència.
En el neguit intern.
Que tot sovint calla.

2015

diumenge, 17 de gener de 2016

Joan Guasch Torné



PARAULES EN LA NIT

  1. MANS DE POETES
La deformació de les mans és l’esperada, als poetes atemporals ja els passa que de tant navegar entre somnis la carn se’ls transforma en fang i flueixen a través dels temps com cignes tancats en gàbies rovellades, aïllades per un vel de veus espectrals enllà de la llum. L’inesperat és el so del violoncel dins la fosca absurda de la profunda avantsala que sustenta el món: un bosc de columnes  ígnies, les arrels dels arbres vells que canten amb veu dolça cada vespre, mentre el sol marxa i la lluna encara no arriba. Per això, de les mans deformades dels poetes atemporals és normal veure’n sorgir versos aleatoris, cançons fosques per foragitar la por d’existir, la por de néixer dins del doll de la llum de l’alba. No fos cas que als nounats se’ls acudís de pensar! Per això els poetes deformen el temps i ens enganyen amb figures d’esvelts cignes ingràvids que travessen un rerefons fals d’estels juganers, però fugaços.

  1. ENS ESCOLTAREM?

Potser hi haurà una nit  que ens escoltarem en el recer de la llum nocturna d'una lluna sagnant, darrere del vel de la boira. Serà una nit única dins la qual  segurament plorarem de plaer i els llavis de vi i sucre a penes es mouran per lloar l'amor etern que els poetes canten en el seu desesper.
Hi haurà una nit  que ens escoltarem, potser, sota la pomera de fruit prohibit mentre la lluna altre cop ens enlluernarà i enlluernarà les granotes i els gripaus dels bassals i els grills aturaran llurs cants i només el nostre panteix eixordarà el vellut de la foscor.
Hi haurà una nit en la qual tu i jo riurem en un racó ignot del món, enfollits per un amor que potser existirà.
Mentrestant, però, tu encara rius dins  l'esfera perfecta del meu somni i jo desperto glaçat. M'aixeco apesarat i miro des de la finestra el carrer que encara és fosc i mal il·luminat per quatre fanals escadussers de llum cansada. L'hivern amuntega les cases a les cantonades i plou ploramiques sobre el mar de llambordes grises que polsa com una víscera. Veig els bassals: són bruts, sense granotes ni gripaus perquè la pluja de la ciutat és trista i metàl•lica. Tot és un gran teatre. Em frego els ulls i me’ls premo tan fort que veig tot un univers de galàxies de colors. És divertit però poc durador. El carrer continua fosc i silenciós. Me’n torno al llit pensant que, malgrat tot, potser arribarà la nit  que ens escoltarem.

  1. LA NIT TORNARÀ

La nit dels somriures s’allunya entre el vapor de la somnolència i el desig de la dissipació entre les cortines de la fosca. Pel terra de gots buits i llençols rebregats hi rodolen serpentines tacades de desitjos mig acomplerts. La nit dels somriures s’ha tornat la nit dels silencis, la nit de la por a les paraules que l’alcohol embarbussa i desestructura a la gola. La nit dels somriures era, en realitat, una avantsala per als desitjos, només un espai per a la carn assedegada de trobar-se en qualsevol racó de qualsevol manera, sense límit, sense treva, sense raonament, només amb ànsia, només mons infinits xocant amb les mans salvatges, els llavis salvatges, la saliva desbocada regant les pells àrides, àvides com si res no hagués de cessar mai més. Però tot cansa perquè tot té el passat escrit i acaba esdevenint passat. I, doncs, quan el passat engoleix la carn, l’alè, l’ànsia i torna una altra nit, i una altra, enastades per l`absència absoluta, és llavors que el mirall es trenca i apareixes tu sol, amb tota la força de la decadència, xop de temps degotat. I tornes a somriure perquè saps que demà, o potser passat demà, tornarà a ser de nit.

dissabte, 16 de gener de 2016

Agustí Masip



I

Camino per la tarda
amb les crosses pesades entre les mans.

Silenciosament i amb el vent entre els dits,
invento noms i dates...
                                           per no sentir marcir aquesta tarda.

II

Arraulit sota l’ombra ufanosa de l’om
cloc els ulls per tenir-te a prop,
per sentir-me que sense tu, jo valc poc;
endreço els meus records, que només són teus,
per rememorar altre cop els moments feliços
que he passat al teu costat.

III

Tenim encara la vida al davant
per lluitar-hi i vèncer-la,
la sort només és el resultat
de tants dies treballats.

IV

Subjugo el pensament als sentiments,
apedaço els records amb cinta aïllant,
endreço, delerós, els somnis tinguts
per saber-ne l’abast real,
callo els mots que et diria per no malmetre
l’instant que et tinc al costat.

Si et digués que sóc un altre
només faria que empitjorar les coses,
perquè et vas enamorar de mi
tal i com era aleshores.

V

No t’ho sabria dir.
                             No et sabré dir
que els mots se m’esmicolen entre els dits de pols,
però deu ser gran, immensament gran,
poder inventar un mot en un paper en blanc.

O tal vegada ja no hi ha mots per inventar
i nosaltres només estem condemnats a buscar?

No et sabria escriure.
                                   No et sabré escriure
amb tinta del meu cor, ni fràgils paraules d’enyor
ni aquest mot que ara guardo per a mi;
perquè és secret l’amor,
molt secret aquest petit invent el cor.

O tal vegada te’l dic i compartim amigablement

aquest mot que ara et dic sense anomenar-lo.