Francisco Pérez Belda
La Mostra Oberta de Poesia a Alcanar és una trobada poètica que acull diverses tendències poètiques al voltant del Dia Mundial de la Poesia
AQUESTA MATINADA
Són les cinc de la matinada
i em desperto tot d'un plegat.
He tingut un somni
que molt neguitosa m'ha deixat.
I, ara... No puc dormir,
no em deixen els records d'un temps llunyà.
Records que van quedar sempre dintre de mi
i, ara, en aquest moment m'han despertat.
Contemplo com un nou dia va clarejant
i lentament la seva llum em va saludant.
Jo em sento inquieta
i una bufada de records van aflorant.
Recordo aquella velleta
amb qui ens unia una gran amistat.
Ella estava sola
i a mi sempre m'estava esperant.
Semblava que no s'atrevien
a acariciar-me les seves mans,
perquè deia que eren rugoses i seques
i les meves molt suaus.
Una gran nostàlgia l'envaïa.
Records d'uns temps passats.
Recordava el mar, les muntanyes…
Tot ho veia amb molta claredat.
Ella sempre em deia
que la vida no era justa,
perquè el cor no envellia com el cos
i ho trobava un disbarat.
A mesura que jo em vaig fent gran,
poder la comprenc millor,
la porto sempre dintre del cor
i els meus somnis li dedico de quan en quan.
Ja no podia estimar com ella volia,
moltes coses els anys li havien robat,
cada solc de la seva cara era una batalla
que poc a poc s'havia deixa't guanyar.
Però... Ella per a mi no envellia,
una gran mestra per a mi va ser.
Una gran lliçó vaig aprendre d'ella:
No envellim amb els anys.
Renaixem cada dia!!!
abril 2022
VINE AMB MI
Vine amb mi i et portaré per camins de serenor,
on el riu és com un mar i la vista es perd.
Vine amb mi, dona’m les mans
i anirem per un llarg camí que no té final.
Vine amb mi, que sentiràs totes les olors,
les mes dolces que mai has olorat.
Vine amb mi, que sentiràs com el cor et trontolla,
com s'esbarra i no el pots aturar.
Vine amb mi, que la nit fosca no et faci por,
que la lluna serà plena i ens espera amb la seva
esplendor.]
Vine amb mi i et portaré per camins de serenor,
on el riu és com un mar i la vista es perd.
Vine amb mi, perquè jo també vull venir amb tu,
visitarem bonics paratges que mai abans hem visitat.
23 abril 2022
DESENCÍS
Des del cim dels edificis enrunats
se sent el cant desesperat dels solitaris
al país on diuen que dormen els déus.
A trenc d’alba, sobre ales de corbs,
els precs s’enlairen solemnes i es dispersen
pels camins trenats del fantasma de la boira.
Potser travessaran el pont trencat del dol
i arribaran lliures del llast de la sang.
Des del cim ventós esperen resposta
cada vespre
i els corbs tornen cada vespre
amb les ales plenes de cendra.
El sol es pon.
Potser demà.
Però...
Dins del teu cap, o del meu,
esdevé una guerra sense treva
que crea i mata els somnis
i ens abandona a la incertesa.
El camp de batalla és fosc
perquè és un bosc arrasat
travessat pels fantasmes de l’oblit
i pels desastres de l’absència.
Per això...
La nit vol que li cantis un tema obscur,
que li dibuixis en un llenç de boira i glaç
com són els besos dels amants furtius,
dels que fugen del recer de la llar
i es troben en la fredor dels portals,
sota la pluja insistent
que torna les paraules lentes,
feixugues,
i fràgils com el vidre
mentre a la ciutat de les argelagues
llueix un sol inclement
i la sang de l’absència
vessa per les arestes
de les finestres trencades.
Però...
Se’ns ha assecat la sang a la boca,
la vescosa saliva dels nostres besos
quan la fosca dels portals ens amagava
de les mirades lascives dels altres.
Se’ns han assecat els grumolls
de les paraules, de les lletres
roges i roents
que ens mossegaven les entranyes
fins a convertir-les en un malson
d’ullals àvids de carn i de vísceres.
Sí, els llavis es deleixen
per les carícies de les llengües
humides i sensuals,
però se’ns ha assecat la sang a la boca
i la boca s’ha convertit en una caverna
d’ecos i silencis glaçats.
VIURE AMB VISTES AL VERTÍGEN
PAREIDOLIA ATRAPADA
El món és l’ escenari
on la nit és per recordar
gaudint de l’espectacle,
de genolls a terra
i amb paraules de presa,
entregant-nos amb veneració
i desposseïment,
amb poder i empoderament
de llavi amb llavi.
Però m’aturo al batec
i no se quan es detindrà.
De quin color són els teus cabells?
De quin color és la teva alegria?
De quin color és el cel?
o la poesia? o la paciència?
Mai sabrem si ha estat bé
o només ens ho imaginem.
El minotaure em segueix pel laberint
i, quan corro,
el seu poder creix.
La sortida està dins meu
sense enfrontar-me a ell.
Una bruixa s’asseu
sobre el meu pit
per arrencar les mentides
que s’hi amaguen.
No troba res
perquè s’han assecat
dins d’una closca buida,
trenca els motlles per despertar
i mirar la mort de cara,
per ser lliures,
com si res,
com si mai hagués trencat un plat,
perquè tots som u
escapant del terror,
del buit,
atrapats al dolor
i als pensaments obscurs.
VIURE AMB VISTES AL VERTÍGEN
Donar les gràcies
i viure sense el permís
de poder parlar amb estranys.
Com aconseguir les exigències?
Arriscar el temps descobert
per les magnòlies
i cobrir les posicions
amb converses sense armes.
Donar les gràcies
sense saber el perquè,
i necessitar estratègies
de models d’inversions
i d’escales positives.
Donar les gràcies
sense entendre el com,
i arribar al col·lapse,
arribant a nous perfils
amb vistes al vertigen.
Donar les gràcies
sense alè
ni ordres de seguiment,
encaixant patrons d’infart.
Donar les gràcies
demanant perdó
amb la preocupació
d’alguna cosa més.
Són normes o diversió?
Donar sempre les gràcies
pels enfocaments radicals
per les febleses,
pels contactes o contractes,
per disculpes que arrisquen decisions
sense saber què sentir
ni esperar tancar el desig.
I si no estem segurs del que vam dir?
I si no donem prou les gràcies?
I si no és tot o res?
Ajuntem les mans
per comprometre’ns fins el mai...
Valls, 2022
Poema XI
Si el ressò de la memòria del meu nom
t’arribés des del vèrtex d’un pinacle,
depurat d’estridències d’estil
i vibrés net, amb la veu blanca,
potser en copsaries la melodia
que volia entonar-te, la música
suau de notes dolces
que no vaig saber emparar.
He grimpat sense descans
i sense guants. Els dits, encetats,
tempten en la fredor de les roques.
No siguis encara només espatlla
sense escoltar, si més no, l’assaig
de la cançó dels amants
que trontolla
en el banc insegur
de les nits sense sostre.
Tu diràs que no passa el temps
pel meu riure de cascavell;
jo et pintaré, amb els dits,
i amb els encenalls de la lluna més plena,
el gris apagat dels cabells.
Els ameraré de plata brillant, ben brunyida
i els pentinaré trenant-los amb boira marina.
I els anys? I el temps?
Som descendents de l’estirp de la medusa;
viurem eternament, arrebossats d’escuma lliure, ocults,
per no alertar els furtius ni els pirates
que farien estralls en el refugi de corall
que dona forma als teus braços.
Tornarem a llençar sospirs mirant les estrelles,
que ploraran llàgrimes d’amor
i ens pintaran zebres a sobre els llençols.
Tornarem a dibuixar cors a l’escorça d’un pi
i no hi haurà marxa enrere
perquè ja tindrem als llavis el bes de la utopia.
Mentre ens somiem l’un a l’altre,
serem els deus de cada aurora;
tu seràs el cavaller de tots els matins,
jo seré la princesa del perfum de les rosades.
Tot això serem, tu i jo, si ens enamorem.
EL DOLOR MÉS PROFUND
Ens queda encara posar nom a la ferida,
cosir la sang, omplir les làpides.
Un món sencer, una nit magnètica,
on atrapar el vent en la mà plena.
Ens queda encara posar nom a la ferida
empresonar el desig, abraçar l’absència,
revelar el misteri de la petja.
Un cop trobades, les lletres plenes
de flors, de dol, de desmesura,
romandrem tendres, lleugers, desperts.
Em queda encara.
IMPOSSIBLE OBLIT
Si tanco els ulls, ressegueixo
els deserts salvatges
de nits salobres,
impossibles
com la desmesura dels segons,
abraçats
des del nostre fràgil abisme.
Fugaces,
insuportables se'm fan
aquelles nits d’estiu,
de boscos humits i tebis,
de somnis plujosos i simètrics. D’erotisme rebel. Obscur.
Abocades queden ara
totes les nits,
als incendis freds,
als aeroports buits.
A nosaltres, amants eterns.
Absurd desig limítrof,
que recorrem
intentant trobar el sentit,
a la visceralitat efímera,
del nostre impossible oblit.
Poema guanyador del IV Premi Popular IV Premi Ribera d’Ebre de Poesia recitada