XV Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

La Mostra Oberta de Poesia a Alcanar és una trobada poètica que acull diverses tendències poètiques al voltant del Dia Mundial de la Poesia

dissabte, 23 de febrer del 2013

Tomàs Camacho Molina




PETITA COL·LECCIÓ DE PSEUDOHAIKÚS
(FRUSTRACIÓ A OLOT)


Bany de teules,
cases molt antigues,
fons lluminós.


L'hivern plora,
els núvols trauen les gotes:
suc de vida.


Busca d'or espill
i troba paret mòbil,
flor de soledat.


Aupa les mans,
enlaira els ulls:
aixeca castells.


Llaura la terra,
remou les entranyes,
labora el fruit.


Una parpella
cluca els ulls sols,
navalla-lluna.


Tot tacte naix
i la soca aixeca:
efervescència.


Suca la llet,
regalima nata,
encén el coet.


Busca la nau,
endinsat en la mar,
navega tot sol.


Senda màgica,
altura pels ulls,
regal de llum.


Els pensaments
naixen del teu fons.
Tot és misteri.


Dóna la mà
sense cap recança,
rebràs un pom.


Somriu de grat,
un espill et tornarà
ales de llum.


També els versos
poden ser eteris
o fer-se roc.

Cèlia Reverter





Propòsit

Ferm propòsit difícil d'aconseguir,
distàncies empreses una nit.
Enrere queden els mots pronunciats,
desmesurades, les passes que no avançàvem.
De cercar clarianes, potser no és el moment
o pot ser que això no sigui tot.
Imatge furtiva que amaga
la quimera d'encisar-te
i de no trobar-te, la temor.
Ignorem si la veritat és absoluta,
si la il·lusió és sacsejada
tal vegada, per la manca de carícies
i tantes vegades per la necessitat d'estimar.

No és tan difícil


No és tan difícil somiar
quan et ronda l'enyor
de la mirada perduda
en aquell temps passat.
De l'instant precís,
el detall d'allò que captes,
en un obrir i tancar d'ulls,
el moment més feliç.
Per dintre el canal amb peus descalços,
un somriure i els pantalons banyats.
El pes del sol llaura la pell del pare
i la suor li solca les arrugues
mentre cava la terra amb l'aixada a les mans.
La mare, des del rafal de la casa,
ens esguarda amb els seus ulls verds
i amb un gest quotidià,
s'eixuga les mans amb el davantal florit
sorgit de vestits de diumenges apedaçats.
No és tan difícil somiar,
des del meu cantó de la mar,
el moment més feliç
quan l'he tingut a les mans.
Amb peus descalços i un somriure
palpo el record d'estius caducats.

Josepa Ribera Vallès



Pastilla…

Me’n dono una pastilla,
a la capsa hi posa: optimisme.

No es mastega, es paladeja.
S’abstreu de dins. Es mostra fora.

No es ven, no es compra.
Es regala, s'expandeix.

Està en català,
i es pot traduir, a més llengües.

L’entenen els americans,
els alemanys, els xinesos... a l'Àfrica,
a tots els països, dialectes, i tots els territoris.
Els que tenen discapacitats,
i malalties mentals massa arrelades.
Comarques, o mares pàtries, corresponents.

No fa cap nus al estómac.
No té contraindicacions.
No caldrà medicar-se, de res més. Mai més.

Caldrà comunicar-se,
Fer-la extensible, fer-la comuna,
Fer-la viable, fer-la amablement.

Dir les coses de veritat i respecte.

Veritat i respecte.

Aprenguem d’una vegada...
a ser –ja– persones!

14-1-2013


Pregunteta


Insistent la pregunteta.
Mala deixondis, mala dallonses... la pregunteta!

Cap sorpresa.
Esperada. Poc original. Corrosiva.
Maquiavèl·lica. Mestressa de l’embolic.
Assaltadora, de caps ben pensants.

Sarcàstica. Busca-raons.
Emprenyadora. Emprenyada.
Rebotada. Directa.

Pregunteta...
Ja tardes. Bonica!

17-1-2013


Que vius dues vides en una

I vius dues vides en una.
Parles poc i parles bé,
Una vegada i després dues, i una altra.

Les vides, es distancien.
Corres per ajuntar-les.
Et distancies, per retrobar-les de nou.
T’amanyagues, d’espera.

Si tu no ho fas, no es fa.
Si tu no rondines, no s’apropa l’hora.

Dues vides. Una vida.
Ningú ho sabrà, no ho diguis.

Ho han dit, els teus ulls de nit,
I està escrit als estels.

17-1-2013


Semblen quinze

Brollador de paraules nues.

Seca-moll de revolucions captives.

Paraules en cargols descarrilats.

Rínxols d’or de poetessa.

Falten dits, per tants de comptes.

Falten capsetes,
per guardar el soroll d’aquests vents que rodolen.

Fa fred ara. Tinc el cor calent d’aforismes,
i els dits atontats, de sons i lletres desbocades.


El cap mentrestant rumia
el son, domina sobre les parpelles.

No puc parar de aparellar mots.

No soc ningú, i em sento tota jo a l’hora.

Passa la mandra,
m’arreplega el so del campanar.

Trànsit obert, vies enfora.

Caram, que es fa tard.

Produir parint metàfores.
Practico sexe de constància.

Se'm desferma la veu,
Treballaré fins a cansar-me...

15-1-2013


Sexe

Parlar de sexe
em resulta el que vol dir el nom...

de primer, nua...

Nua de cos i ànima. Nua de pensament i gest,
nua d’anys d'experiència i de silencis,
i de motius expressos per callar, a callar i evitar el to.

Nua, lleugera i frívola d’equipatge.

Quan parlem de sexe, hi ha qui hi fa broma,
qui engrandeix el seu moment, disfressat d’amic
qui fa metàfores, i diu coses a mitges tintes.

Què té el sexe, que no faci la paraula,
en l’efecte de despullar?...

No puc dir res més ara.

Estic nua davant del meu mirall, em somriu la imatge,
i també em retorna l’altra imatge enfurrunyada,
que es va colar dins meu, fa dècades.

No sé qui sóc jo, si aquella o aquesta.
O segurament, totes dues.

Un sexe em reclama des de l’oblit on el mantinc.
I paraules, reboten pel meu cap...
Pardalets que xiuxiuegen,
paraules petites de músiques grans,
que només surten de mi.

Sexe despullat,
en papers en blanc que embruto,
i que s’amunteguen damunt la taula,
on segueixo gargotejant lletres, mots i noms,
que vull.

El cos se m’arrauleix de fred.
Busca l’abraçada, de la teva complaença.

I de les paraules sinceres i feridores,
brollen llàgrimes de sentiment pur...
que les porta cap al defora!.

9-1-2013


Tros



Cada pam de terra
forma un senyal,
i composa un territori.

Cada pam s’atansa a l’home,
i accepta silenciosament
el trepig de la dona.
Plegats. Persones.

Cada pam, enamora.
Cada pam frisa pels sentits.
Sento i dono paraules incoherents
que tu també recites,
en la teva descoberta.
I aquest tresor i aquest desig,
nomes té un nom entre els noms.

És diu: pàtria.

15-1-2013

dimecres, 20 de febrer del 2013

Zoraida Burgos Matheu




Efímer

És bell el present. Efímer.

Com breu és el plaer.

Fugaç, inabastable.

Amb la llengua es retroba la lluentor

de les pedres salades de les platges,

dels fragments de cristall,

-transparències i verds entre l’arena-,

esmussats per la salabror del vent.

És fort l’anhel de deturar el moment,

d’allargassar la brillantor del vidre,

de perllongar la fruïció del goig,

de retardar l’última nota,

la darrera línia de l’adagio més lent.

El present s’esfulla, fonedís i caduc.

No té punt i final. Ni temps, ni espai.

Es desfà, nu, alè inassolible.

Uns mots fixen, en inútil joc,

l’ombra del més fugisser i desitjat no-res.

Febrer 2013

dijous, 14 de febrer del 2013

Manuel Pèrez Bonfill





MATERNITAT
A Cinta Sabaté


Poca cosa és el fang
sinó un vestit
per a la festa obscura.

Ja estem cuits
i adobats,
tan llestos de semença
que, en tombar pèls revolts
del laberint grotesc,
el volum es fa goig i la faldila
esclava de nadons, com si fos
la prestidigitació d’un foc
que, no essent dels déus,
ni Prometeu se n’estaria.
La festa obscura
s’aplica pels fondals:
serà cosa, ara, de vestir-nos.


PERDEDORA

¿Què vas veure
-agafada
a les meves mans-,
d’apocalíptic
i hòrrid,
que et desorbitava
els ulls
-filleta-mare-
tot just,
abans d’anar-te’n
definitivament?

PERDEDOR


Un sota el llençol,
damunt de la llitera,
amb un estrany somrís
-irònic-, pare.

I jo, que et pensava
-et veia-, allà
-a l’exili-,
al dipòsit de cadàvers.


QUI NO POT SEGAR, ESPIGOLA -sonet


Tot d’amagat, col·lecciono paraules
que els poetes menystenen, com ara
estenedor, ungüent de serp, canut,
potera, conveni col·lectiu i catxa:

clítoris, botnada, bit, freqüència
modulada, estora, putada, economía
de mercat, becaina, cotna, xeflis,
meliguera, escrot, camàlic, melsa,

micro-ones, caixa d’estalvis, mec,
escalfa-braguetes, tornavís, ferum
a trigre, consistori, i moltes més.

Les escric pel re-vers dels sobres
usats, i les remeto als remetents.
Així no s’esgarrien pels poemaris.


TIST


Als baix-relleus
mesopotàmics
el tist es cruspia
les corol·les.
Vés a saber per què.

Miquel Jordà





Silencio, tesoro esconde

El silencio, el tesoro esconde,
y el mar abre sus cuencas.

El cielo cobra tras sus puertas,
y nada hace pensar
en miradas que se pierden,
en cobijas ocres y santas.

Cada salto al alza reza
que los justos buscan la paz,
allá donde el cielo se siente,
donde la tierra descansa.

Recuerdo las brisas,
como luces que iluminaron un día,
como faros que dijeron basta.

Recuerdo unas gotas como manos muy junto a las mías,
con pequeños brillos ocultos tras la noche,
de aquellas aguas limpias,
como camisas blancas.

Y el cielo, esconde sus broches,
y tu alma que me acecha cada día,
en ese silencio,
de una vida que corre y asalta.



<<<<<<<<<<<<<<<<<<<< 


Si las estrellas pudiesen hablar
Te dirían lo que quieres escuchar.
Si no cerraras tus oídos, volarías ahora mismo.
Sé que tu corazón late, siente la vida,
Sé qué hay dentro de ese cuerpecito,
Porque lo siento dentro de mí mismo.
Si no escuchases a los que no dicen nada,
La magia brotaría otra vez.

diumenge, 10 de febrer del 2013

Maria Josep Margalef Sagristà



On aniré?


On aniré que el dia no em sigui nit fosca,

on aniré que la nit com un llamp no em travessi?

On aniré per retrobar aquella aroma de préssec de

mel a la pell i als ossos i al cor!



Incert camí és la vida

Incert camí és la vida,
orbs de nosaltres mateixos!

Què se n’ha fet
d’aquell jardí de roses,
d’aquella mar de dofins i
sirenes,
d’aquella joia de viure
que assaboria
tota fruita dolça?
Raïms i maçanes i
préssecs,
prunes groguenques
i clàudies.

Incert camí és la vida,
orbs de nosaltres mateixos!

Què se n’ha fet
d’aquell riure
que omplia els racons
de la casa on vivia?
Què se n’ha fet d’aquell
dormir encantat?

Incert camí és la vida,
orbs de nosaltres mateixos!

He perdut les sabors
de la taula,
He oblidat les aromes
del viure,
no veig remei que
guareixi mes nafres.

Incert camí és la vida,
orbs de nosaltres mateixos!