XV Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

La Mostra Oberta de Poesia a Alcanar és una trobada poètica que acull diverses tendències poètiques al voltant del Dia Mundial de la Poesia

divendres, 31 de desembre del 2010

Rafael Haro Sancho

Abans no s’aturin tots els rellotges



Abans no s’aturin tots els rellotges
acomplint exactament el seu deure,
amarro la barca al moll anant a seure
vora el fosc cingle de les pors ferotges.

Ni feliç ha estat tot allò passat,
ni sempre cruel esdevingué l’abril,
reviu però el record, missatger subtil
l’espant sotmès d’ahir, el tomb errat.


Va ser pensar el voler que tot ho era,
sols estimant tenia sentit la vida,
i la part pel tot em mostrà la fera.


No només dolor però, enyor roses,
esclau de la memòria encara em lliga
tement planys, espines, negres foses.

Sergi Quiñonero




A Brossa

---------


La meva
esquerda,
la meva pròpia
esquerda,
això sóc
jo.
Just el
pont,
la unió
i la
separació,
entre
tots aquests
jos
que
endevino
al
meu
interior.

http://boek861.blog.com.es/2010/09/06/sergi-quinyonero-del-poema-visual-al-land-art-9320143/

dijous, 30 de desembre del 2010

Alfredo Gavin Agustí

NADALA AFRICANA

Al vint-i-cinc de desembre
fam, fam, fam.





DESITJOS PER A L’ANY NOU

Estimat amic, ja estem a les escorrialles
de l’any vell i pel nou, ja saps que et desitjo
que puguis respirar pels teus propis medis,
que et siguin propicis virus i bacteris,
meteorits i amos, càlculs i arguments,
que no et taquin les males opinions
ni les opinions favorables,
que conservis els ossos, els diners,
la vergonya i la paraula,
que et respectin els corrents d’aire,
les baixades electorals, els mals de molts
i el consol dels afectats,
que tinguis sort, un aliment d’elegits,
que no et profanin les vísceres,
que no et delatin les pústules,
que no et guarneixen amb flors.

Ja saps que portem vides perilloses:
alts índex de glucèmia,
un sedentarisme que no es justifica
ni amb les millors pel•lícules de John Ford,
un colesterol que deturaria les pujades de l’Ebre,
i uns triglicèrids atrinxerats, prenent posicions
com talibans.

Ens fem vells i ens creixen els enemics
en la mateixa mesura
en què caminen cap a la dignitat,
un lloc sense lloc, un país sense país.

Però si les intencions són els inicis dels canvis
tal vegada, l’any nou dirà de tu
que estimes més la veritat que la rialla,
i més la rialla que l’ordre,
i més l’ordre que l’aparença,
i més l’aparença que el Felip, el contemporani,
que encén la foguera al carrer i marxa a casa
a posar-se la calefacció als peus.

Bon any, et desitjo, amic,
que ja sortiran molts a fotre’ns-el.

Gerard Llorens De Cesaris


Corre, crida, mor

Avui l’alt tribunal surt de cacera.
Pren a Catalunya com a objectiu
desplegant urpes de les seves arpes,
com fera ferotge, símbol del mal.
Presa ben fàcil, a ningú estranya
i així, tot calm, anem a dormir.

L’aire de la nit, entrant per la porta
deixa una pregunta sense resposta.
Per què no desperta la gent del poble
al veure aquesta cultura morir?
Tots hi pensen, inclús algun somia.
Pels carrers de foscor asfaltats, un jove
corre, crida, mor. És la nostra fi.

Avui l’alt tribunal surt de cacera,
per què collons no li fotem barreres?

Ai catalans

Ai catalans, us puc dir que us estimo
com uns germans, com una gran família
lligats per la terra esclava d’un poble.
Ai catalans, puc rebutjar sentències
o agenollar-me, feble i desvalgut,
com faria un pobre davant el ric.
No, catalans, Espanya no és tant rica
com els prats i les ribes que ens envolten,
o les melodies, pures i vives
que es fonen en una única força.

Ai catalans, no us puc dir que us estimo
si sou covards i no lluiteu tots junts.

Els peus fora de la fossa,
Els punys llestos per la guerra.


Últim crit

Peus escaldats, travessa massa llarga
com les simfonies de les botigues.
Terra covarda, escriuen els soldats
que per la pàtria tinta han vessat.
No hi ha cap temple, sols unes maletes
com làmpades d’il•lusió als ulls.
La sang prou freda per marxar, no corre
per les meves venes. Fidel al poble!
Fills de la posta de Sol escolteu
l’orgull d’una veu que agonitza, morta.

Cinta Moreso Rué


Dona!

Terra, aigua,
sol, saó,
planura llençada al vent,
infinit, sense horitzó.

Roquissar que al cel t’arrapes,
enfilant drecera amunt.
Xarxa de núvols lluents,
pluja d’estels, dona, llum….

L’univers s’obre de cames
esperant dolça llavor.
De la vida ets receptacle.
Crits de part, dolor, suor…

Ets la companya adient,
ets la núvia que hom vol,
ets l’esposa desitjada,
ets la que lleves el dol.

Pelegrins en la planura,
guspires i estels al vol.
Ets la mare medicina
que apaivaga tots els focs.

Per això, quan a l’albada
de l’astre la calentor,
ballada bella poncella,
d’un marge amagat racó.

Sonen d’argent les trompetes,
pluja de mel i de flors.
Salten els rius , les rieres
i s’alegren tots els cors.
Dona, mare, vida, amor…


Les meves arrels

Fusta d’olivera farga,
flor de “mostra” que blanqueja.
Grassa de l’oli que xucles
del cor de la nostra Terra.

Verds els ulls de bargalló,
Fil marró que lluenteja.
De veure’t sempre tenim
tanta la mirada plena,
que els esguards
vessen la llum i d’oli és
la llàgrima que ens vessa.

El cos cargolat, vella olivera,
si “contarelles” poguessis,
quin cabàs a la vora del foc
n’abocaries i paint
el plat de col i la sardina
tants de secrets com arrugues
contaries.

M’explicaries qui sóc,
somnis de dolça infantesa.
Quan jeia a la teva ombra
sentint la tèbia “falera”
somniant coses per venir.

Encara recordo el vent,
quan bressolava les fulles,
i pentinava brollant
la verdosa cabellera.

Ets una festa als sentits;
Al mirar-te,
amb el romaní olorar-te,
escoltar el vent abraçar-te,
vella amiga l’olivera.

Perds la vida cada any
quan les olives t’escarren
i ens tornes a donar la vida
tastant l’oli que ens regales.

Quin fruir per al gust,
fusta d’olivera farga,
flor de mostra que blanqueja
grassa d’oli que xucles
del cor de la nostra Terra.


Jesús

Josepa Ribera Vallès

AGREDOLÇ



Gust d’agredolç té la vida i la mort.
I el camí que entremig ens apressa.

O ens espera. O ens empenta. O ens crida.

Agredolç...com el teu somriure glaçat.
Com la ganyota, que se t’intueix i es desdibuixa.

Agredolç
com el jornal curt,
o les expectatives breus.

Agredolç.

Paraula de doble fil.
Llengua de doble sentit.


Punt i a part,
de tota la història.



11-11-1998



http://www.youtube.com/watch?v=hbA-j5BD6Uw
http://www.tv3.cat/videos/2782030

COSES QUE NO VOLEM DIR MAI


no t’estimo..., i per això callo i accedeixo.

Es veritat que em disgustes,
per això refuso la teva companyia i el teu contacte.

Canvio de vorera quan et veig venir.

Quan vols intervenir o t’acostes, parlo d’un altra tema.

Intento oblidar-te en les meves oracions.

M’oblido voluntàriament de tu, en les meves llistes.

No et desitjo res, perquè no et desitjo.

Soc cruel, despietada, ignorant, dolenta, frívola, estúpida, intransigent i antipàtica.

Giro la cara, a la sinceritat...

L’entorn m’ha ensenyat.
M’agradaria parlar-te, i demanar-te de fer camins diferents,
de no creuar-nos mai, o d’ésser sincers en els nostres sentiments, potser, recíprocs ...
però, he de fer aquest altre paper per el qual m’escarrasso,
i sempre dins meu...sento una veu petita...formigueig i consciència és,

m’agradaria més parlar-te i dir-te d’una vegada:
que a tu no et ser estimar !



11-2-2006

http://www.youtube.com/user/JosepaPiera#p/a/u/1/8zKIQFwS4y8

Maria-Josep Margalef Sagristà

Joc de daus

Ells somnis vetllen el cadàver del que vam ser
mentre la vida ens fuig cavalcant un cavall blanc
sense ales que es perd en l’horitzó llunyà de les
paraules dites i de les callades,
de les mans que s’agafen
i les que es rebutgen, dels pianos desafinats
i dels rellotges sense busques.

La vida juga i es disfressa de teatre de titelles,
i els personatges de la Comèdia de l’Art
fan, esperpèntics, la seva entrada com
trapelles que s’amaguen d’una malifeta
que els retorna la seva imatge en un espill
que voldrien pàtina d’or i que no és més
que un vidre amarat de suor i de pols.

Tot el que havia estat força i múscul, nervi
i geni, resta en l’oblit d’unes parpelles closes
d’un cos en què la pell es torna tel de ceba
i les paraules, estels nàufrags de ports coneguts
i cares estimades en els estius llunyans de brises
marines i aromes d’acàcies i geranis.



Si jo pogués

Si jo pogués amb destres dits
traçar la vida i les estrelles de la nit.

Si jo pogués viure a redós del teu amor.

Si jo pogués prémer la vida i estimar.

Si jo pogués saber-ho tot, o simplement
saber que amb tu camino sempre sense
perdre’m en la nit.

Si jo sabés com és el món.

Si jo sabés si hi ha un retorn.

Si jo pogués t’agafaria de les mans.

Si jo pogués desitjaria un somni vell.

Si jo sabés abraçaria un somni nou.

Si jo pogués, si jo sabés
construiria un món d’immensitats
i amor callat.

Si jo sabés, si jo pogués, compartiria
sempre amb tu la soledat.

dimecres, 29 de desembre del 2010

Iván Díaz Sancho

Come on, come on

Come on, tú tampoco vivirás ya eternamente
despojado de tus oros y sin techo.
Ya no hay máscara que cubra esas ojeras,
ni baratas mascarillas
que te alejen de un cadáver sin barquero,
donde yate el corazón con cada vela.
Porque el pésame ambición
nos crece en forma de pirámide
y apunta al desentierro de todo trapo sucio,
de cada vasija peleada
sin descanso, yo tan vengativo
y tú tan... come on, tú tampoco
estás a tiempo de lo eterno,
convertido en pura estatua de portada,
soul sin techo,
de aquella otra revista que tiré
ya el mes pasado.


Kyoto, octubre de 2010

http://www.facebook.com/video/video.php?v=1732374919841&saved

dimarts, 28 de desembre del 2010

Víctor Canicio Chimeno

UNO ESCRIBE


uno escribe
para descubrir qué sabe
descubre que no sabe
y sigue

uno escribe
preguntas que se hace
(no responde)

uno escribe
porque el lápiz
a veces
siente la nostalgia de las letras
ocultas en la mina

uno escribe
para poner orden
en lo que no piensa


uno escribe
para que no se diga
para que se diga
y para que se callen

uno escribe
para andar por el mundo
sin salir de casa

uno cree o no cree
en lo que escribe
por eso se equivoca

uno escribe
por inercia
y descubre que inercia
rima
con solercia*

uno escribe
para dar de comer a los demonios
que a todos nos devoran
desde dentro

uno escribe
para abrirse espacios

uno escribe
para llenar el tiempo

uno escribe
para darle al César
algún que otro disgusto
merecido

uno escribe
sus poemas de amor a la palabra
desde toda la vida




uno escribe
recuerdos del olvido en el que piensa

uno escribe en serio
y parece de broma
o viceversa

uno no escribe
y tampoco se nota

uno escribe
como quien combate

uno escribe
cuando le apetece
muy de vez en cuando
elegir enemigo

uno escribe
para poder morirse
más tranquilo


uno escribe
cargado de presentes
que regala

los tiempos van cambiando
pero todo pesa

uno escribe
para sentirse leve

___
* Solercia, del latin solertia, es la industria, habilidad o astucia para tratar una cosa.

Antoni Casals i Pascual

Des del balcó

Podem imaginar que aquesta mar
absent conté la boira i que hi ha un mar
perdut endins la boira. Resseguim
un horitzó des del balcó des d’on
tot ho mirem, prenent certa distància,
i acaronem en somnis, imprecises,
les línies que s’amaguen on comença
el foc. Ens hem buscat i hem obtingut
només el discutible
plaer de compartir la incoherència.

Juan Carlos Elijas



EN UN SONETO EL MUERTO CABE



Dime, Yorik, no marches de mi vera,
a quién atañó el cráneo que ahora
levanto con mi mano en mala hora,
a quién se le fugó la edad ligera.

Dime, Yorik, de quién la calavera,
revélame si hay vida tras la aurora,
qué momia late y qué momia decora
el verso hasta tener la estrofa entera.

Defenderás la vida en tumba incrédula,
sabrás que de ricino es el jarabe:
catorce cucharadas de la médula.

Cegar asunto horrible en drama suave:
escrito en servilleta, escrito en cédula,
verás que en un soneto el muerto cabe.

http://www.youtube.com/watch?v=HUB0mxJa9tw&feature=related

Magda Guillén

MANSEDUMBRE

No lloro la nada
pues la nada no nada hoy.
No es, no hay ni existe
en el sentido de un timbre concreto,
un color, una postal de Navidad,
una noche de versos, copas y risas.
No lloro la noche que nadie es.
No hay nada ya que nada llore.

En la barca llueve Colacao
disfrazando vino del Priorat, pan de molde
y esa “carta” color chocolate del loro.
Hoy en Roma lo llaman paquetes bomba.
Yo me pregunto qué diría mi papa
-corazón partío, patio del colegio, muñeca-
de tanto anarquista disfrazado
de mariposa, o trucha o tiburón.

El mundo está loco, ¿de amor?
Menos mal que me salvo
bajo este manto de rosas de plástico,
viva imagen del tomillo y el espliego
de mi hogar en el campo,
mismo olor, misma mansedumbre.

Emigdi Subirats Sebastià

DE SITGETANES

A un jove sitgetà[1]


Un dolç somriure present totstemps
al rostre.... marca un jove ferm,
amb ulls brillants... cara de nen,
cabell castany... llarg... modern,
vestint texans diàriament
i amb l'anhel ideal d'adolescent.

Manté totstemps conversa ufana,
tendresa als llavis... bondat al cor,
plaent amistat i confiança plena,
escolta missatges de consell,
trencant barreres d'edat i condició,
enlairant il•lusions als quatre vents.

I el blau i grana l'inspira arreu,
i quatre barres li guien l'esperit,
i un estel roig a dalt regna...
i en Pau segueix el seu camí a pas ferm,
fent dels estudis el màxim d'una vida,
mentre l'amor juvenil roman omnipresent.

Amb simpatia i caràcter afable
aquest xavalet desperta al viure,
a ell m'uneix una estima reverend...
els seus ideals nobles... coherents,
regust de festa i d'harmonia,
de riure ara i adés... créixer amb sentiments.



I UNS VERSETS AMB ESTIMA[2]

S'obren les portes del centre i les rialles agafen so
en un matí de tardor... a primera hora.
Hora d'escola, d'il•lusions i d'anhels
d'adolescent que cerquen al•licients de vida.
La xerrera desimbolta ocupa el seu espai.
Som a l'hora d'anglès, la parla universal
que ens prediquen pel darrera i pel davant
que és crucial de conèixer i dominar.
El xaval fa un esguard a la pissarra i s'atura
en un punt gramatical que l'angoixa.
La noia comenta la jugada amb l'amiga
del costat... que troba la solució adequada.
I el senyor professor enlaira als quatre vents
l'explicació del moment... i es queixa... i crida
...i s'enfada perquè no se l'escolta... suficientment.
Eixa és la rutina del dia d'avui... de sempre.
Eixa és la joia d'un moment quotidià
per aquell que estima la docència
i de la vivència a l'aula en fa... VIDA.

Ara i ací... canta el poeta els versos més bells
en nostra llengua catalana.
I ens arriba a l'ànima i reflecteix com un espill
una llàgrima... que ens il•lusiona i agermana.

Som i serem de nostra escola sitgetana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha escola més ufana
sota la capa del sol.


La pau de la nit sitgetana

I el sabor de la nit se'm desperta
vivent.... al so trencant de les onades,
- desdeny de silencis colpidors -,
per eixos carrerons estrets i blancs,
d'una ciutat dormida... tolerant,
amb regust a vestigis d'antany.
Navegant sense rumb clar,
cerco trobar el sentit a una vida!

I penso... en onades de sal
cobrint platges verges senceres,
en infants solitaris sense parla,
en adolescents amb anhels incerts,
en dolça airejada de senyeres,
en el caliu de la dona enamorada
i els xiquets que estimo més que res,
i en eixes filigranes de gols en blau i grana.

Ix l'esperit que conrea il•lusions
accelerades i salabroses,
en nits de tardor amb regust a mar,
olor a sal... retina en blau marí,
desig carnal ara i adés,
arreu la vida, cala la pluja fina,
refila la dolçaina... la gralla,
tendra solitud en nit plàcida.

Sitges- vora el mar - 9-desembre de 2010, 11 de la nit.




TE'N RECORDES MATEO?[3]

Te'n recordes, Mateo, de l'ocellet blau?
Cantava de matinada en primavera.
Era un so bell, de pau a l'ànima.
I tu, quan infant, jugaves al parc
i també cantaves anhels, esperances...

Te'n recordes, Mateo, de la infantesa?
Quan tot són jocs, tot és creixença...
I els anhels d'infant et fan somriure,
i el viure és joganer i blau
de nou, a l'escola i a casa...

Te'n recordes, Mateo, de la platja
sitgetana, amb onades blaves i raigs
de sol que retraten el paradís a la terra?
I xiquets jugant a pilota, i més grans
amb moments d'oci ara i adès... tothora.

Te'n recordes, Mateo, del Benaprès?
Els anys que passen amb rapidesa.
Un noi callat, tendre, amb mirada assossegada...
Ací cresqueres... entre jocs i classes,
i feies el teu camí de viure jove.

Te'n recordes, Mateo, del teu camí de viure jove?
I a nosaltres ara quelcom gran ens manca.
És l'anhel, l'estima, l'esperança,
la mirada assossegada o la veu calmada.
Ja no et tenim ací, no escoltem la teua paraula.

Te'n recordes, Mateo, de tots nosaltres?


Estampes sitgetanes (1)

Fileres de cases blanques s'encaren al migjorn,
s'han impregnat d'un blanc nodrit d'afanys,
d'immenses sensacions enderrocant fronteres
de centúries amb glòries i fallides perennes,
amb il•lusions serenes d'un poble encès,
que s'enlaira tostemps en època de primavera.

M'atreu tant la calç que pinta eixes parets de la història,
rememoro de nou uns temps ancestrals,
amb històries ufanes que injecten flama a la retina.
I eixa blancor d'uns carrers estrets
revifa la vida d'antany i d'ara,
i res no queda perdut en el pou de la memòria.

Respiro un aire salat que transporta cadències
ensucrades amb el blanc de tots els temps.
Camino a dalt i a baix per carrers que m'encisen,
mentre la gavina vola i el pescador labora.
Llavors cal aturar-se un moment i llençar un crit al buit,
és quan sento ben dintre l'encant de l'elegància.


Estampes sitgetanes (2)


Ja ha revifat la tramuntana de ponent
transportant aires frescos de benaurança.
Sorgeix el blau arreu d'un poble expectant,
vora una mar que ens ompli d'esperança.
S'escampa arreu l'olor salada... la marina,
i encamina infinites passions ufanes.

Sento el sabor de la nit hivernals
per uns carrerons blaus d'aquest poble sa
i tolerant amb sexes, races... idees.
I sento... el soroll d'eixe mar que m'apropa
vivències sonores tostemps, sentiments
de melangia que s'enlairen amb el vent.

Navego per eixe mar de somnis profunds
mentre brollen en mi anhels il•lusionats.
I torna el blau a pintar el rostre serè
d'un poble que s'agita i que esdevé paradís,
si creu amb idees sanes... teixides
amb els quefers més nobles del dia a dia.



[1]Començat a Venècia, juny 2010; acabat a Campredó, desembre 2010. Dedicat al xavalet Pau Cascante i Cirici.
[2] Dedicat als alumnes del 4t ESO A de l’Institut Benaprès de Sitges, del curs 2009-10, grup del qual era tutor.

[3] En record del xaval Mateo Cuartero, traspassat al desembre de 2010.

divendres, 24 de desembre del 2010

Josep Igual Febrer




QUATRE ACCIONS TOVES

A Bartolomé Ferrando

1
Decorar profusament
el racó predilecte
de la gàbia preferida.
En acabant, pensar un motiu
plausible i anticonvencional
per començar la festa.

2
El parpelleig,
a temps amb la primera cançó
que l’atzar ens lliuri fora de casa.
(alternar amb compassos a contratemps
i després provar de dibuixar l’esquema
de les ombres rogenques).


3
No subratllar cap quietud
durant dia i mig.
Pensar en la gràcia fluent
defugint qualsevol nom propi.


4
Parlar-li
a cau d’orella
a la memòria.
Fins que es desperti
escurada i pietosa.






CONTRAPESOS

Portes unes pedres a un costat del poema
i el poema s’inclina inconvenientment
i un dels poetes grecs que prenen vi al taulell
cau pel marge dret cap al proper llibre o cap a enlloc.

Passa un autobús roig pel poema ajornat.
Una desconeguda et saluda amb la mà enguantada.
No recordes cap cita pendent a Damasc, però potser és arribada
l’hora de cantar a les pantalles dels aeroports histèrics.

Penges el barret de copa a la perxa del poema,
ara sabrem si ets capaç de fer-li expulsar un conill
que simbolitze l’esperança i ature alguna metralla.

Li traus la llançada del costat a la penúltima rebel•lia,
retornes les pedres al bell mig del poema i s’equilibra l’horitzó.
Els nàufrags arrapats al taulell desolat recuperen cert decòrum.

dissabte, 18 de desembre del 2010

Jordi Pijoan-López

AL BARRI

Fàstic. Hores mortes.
Perquè massa és l’ànsia
que s’embassa en cossos
jovenívols;
cossos amb fermes cames
per a no anar enlloc;
cames només capaces
de circular en espiral,
sobre si mateix,
fins trobar altres
similars a si mateixos;
congregant-se
al voltant d’un eix del Mal;
el Mal que trobaran en temples
on es representen falsos rituals,
on s’immolaran lentament
a no cap déu, ballant en espiral
i cercant l’èxtasi inexistent.

Passar el temps.
Fumar herbes i reïnes
per tenir somnis que no s’acompliran.
Empassar pastilles amb lletres i caricatures
que no conten cap acudit
però que fan riure per res.
Esnifar i injectar
pols blanques de diferents essències
per suïcidar les ànsies poc a poc.

Al barri
l’argent no brilla per enlloc;
només hi trobes
ciment gris i esquerdat,
murs pintats amb protestes estèrils,
solars erms plens d’escombraries,
cantonades pixades per cans i per humans,
les vies del tren i la fàbrica que emmetzina.

Allà al barri
més pobre ets
quan més vincles l'esquena.
I la plata se't nega.
Manen els barons del crim
que mai no piquen a la mina.
Ells et passen la mà per la cara,
cavalcant les seves carrosses daurades
carregades amb princeses
amb escots i minifaldes
i cuixes i mamelles
que ells mateixos magregen
i que a tu t’estan vedades.
A tu, espectador insípid,
només se’t permet atalaiar
i amb ta ment fer reportatges,
material per inspirar
els teus somnis de grandesa;
material per fer-te la mà
mentrestant esperes
una esperança llunyana
sense forma,
una princesa sense cara
i rebre un amor
que ets incapaç de correspondre.

I mentrestant,
el declinar del temps tediós
i el crim com a escapada.


ESTRATÈGIES DE LA MENTIDA

En la fum que emana del canó de la metralleta,
de nou extasiada,
endevines,
o imagines,
els perfils de lliris eteris.
O potser no te’ls imagines?
Hi veus bellesa...
ai las!, i les maleïdes estratègies de la mentida!


FRÀGIL

Fràgil t’endevines i et vanaglòries dansant com cursi ballarina a la punta de la navalla.
Fràgil et reconeixes i la negació és la constatació de la teva vida.
Fràgil et trobes i t’emmetzines per dintre i per fora.
Fràgil et toques i vols constatar-ho amb la ruleta russa de la fortuna.
No toleres que et duguin la contrària.
I dispares.

Fede Cortés


Avui he vist joves poetes ensenyant el melic


Avui he vist joves poetes que gaudeixen d’escriure
i poetesses de pell bruna que ensenyen el melic.
I m’he adonat que hi ha llibres plens de paraules mortes
i versos joves que em tornen les ganes de viure.
Si abans em sentia un home madur respectable
dedicat al trencaclosques, molt honorable,
d’unir sentiments i paraules,
ara un nou aire m’entra per la finestra fosca
i m’acompanya vora la taula plena de papers
fent-me sentir, com ells, part d’una revolta.
I noves paraules acudeixen als meus llavis
per descriure poetesses de paraula exquisida
i melic en l’aire.
Pot ser que mai no conegui una dona poeta
seguda a la taula d’un bar, amb llapis i paper,
la cervesa a la vora i el cigarret als llavis.
Però només d’imaginar-me que algun dia
pugui arribar a les seves mans una de les meves
poesies d’amor descrivint com n’és d’atractiva
se’m renoven les forces per a continuar
perdent les matinades amb aquest quefer.
I esperar així, més pacientment, una mort digna.

Si no hagués escrit un poema per a cada dona que he estimat,
si no m’hagués estimat cada dona a qui he escrit un poema,
si cada poema que he escrit hagués estat un amor correspost,
si cada amor conegut no hagués esdevingut un poema;
potser ara no tindria la memòria plena de dones
ni tampoc el calaix ple de poemes.
I ara, a la meva edat, em comptes d’intentar reviure amors
a través de poemes pot ser faria versos que esdevinguessin amors
o potser estimaria dones per a què esdevinguessin poemes.
I no hauria de canviar-me de casa
per encabir tots el poemes que sobreïxen dels calaixos
i les dones que no caben a les habitacions.
Potser és que fa massa anys que escric poesia
o pot ser em deixo portar massa pels sentiments.
Avui, per cert, he vist que hi ha dones joves que fan de poetes
i això em fa témer que hi ha un perill més gran.
Pot ser hauré de canviar de poble a més de canviar de casa.
Pot ser és que ja sóc massa gran, i això no fa per a mi.

Espai de l’autor: http://johnsonijohnson.blogspot.com/

diumenge, 12 de desembre del 2010

Jesús M. Tibau

HAIKÚS DE TARDOR


1
Trèmula fulla
cau del verd sense espant.
Tardor comença.



2
Corriols i xàfecs.
Mirem al cel irats,
quan plou maldestre



3
S’escurça el jorn,
tebi el vespre ens acull,
color de llavis.



4
Rialles tornen,
el pati ja els espera.
Tendre comença.








5
Cep del coster
ajagut de verema;
Priorat madur.



6
Flors, cementiri,
passes lentes del record;
captiu novembre.




7
Crua d’espines
creix feréstega al bosc,
tendra castanya.








Jesús M. Tibau
http://jmtibau.blogspot.com

diumenge, 31 d’octubre del 2010

Albert Guiu Bagés

Un grapat de cireres

Un grapat de colors,
alguns sols
existeixen
gràcies a tu,
i dins de mi.

Colors impossibles
de tan lluminosos
i bells i impossibles,
il·luminant màgicament
la memòria.

Com un quadre
de nenúfars
encisadors i captivadors,
flotant engrescats
sobre l'enèrgica sang
del riu de la vida.


L'amistat

Tots en tenim un grapat que reflecteixen el nostre cor
a les aigües de la nostra memòria,
que composa les felicitats i somriures
dels ressons que ens han fet ser humanitat.

Mirem els distints miralls dels nostres passos
i ens ennueguem perquè veiem unes altres cares,
molt més nostres que la nostra pròpia,
escoltem veus que res tenen a veure amb la nostra
i que s'assemblen més al nostre cor
que el so de les pròpies paraules,
que el concert del propi batec.

A voltes evoquem, mitjançant fotografies,
i se'ns posa un neguit de flors d'ametller
pels túnels dels nostres ulls
afamats d'estimades llunyanies.

A voltes cavil.lem mitjançant mirades closes
i desitgem tornar a les revetlles
de l'esplendor de les presències amigues.


A voltes hi tornem amb abraçades fugaces
i consistents com el cop d'una poma
al caure als sòls de la nostra sensibilitat,
demostrant la llei de l'amistat.


Tres preguntas para Miguel Hernández

¿A dónde va la muerte?
¿De qué color son sus alas?
¿Qué forma tiene su pico?

Una voz que no tiene muerte,
responde desde el fondo de una tierra
enriquecida por las sensibilidades
que han leído las magias
que habitaron el corazón de esa voz:

La muerte va a la vida,
sus alas son noches sin luna,
su pico un rayo que no cesa.

Juan González Soto

Hacia Xemaá-El-Fná



la caricia salada del viento
nubes vagabundas
la calle hormigueante
caminar, caminar, perderse en la ciudad
topar con transeúntes
avanzar cegado por el reverbero de muros enjalbegados
rostros, rostros, espaldas repetidas
calor mitigado por soplos de brisa
alfombras, pieles de cordero y de cabra, tintes
cuerpos tersos y limpios
floración de pezones, hendiduras estrechas y húmedas
el flujo turbulento de la sangre
caderas ondeantes como dunas
almacenes de tejidos, calles en zigzag
miradas, la música punzante de la plaza
calles abiertas y cerradas, monedas
ciudad en su ajedrez de cruces y bifurcaciones
senderos intermitentes, cabalgata sin fin
bullicio delicioso, dormitar entre tumbas
humano riachuelo, el desierto azul, el océano

diumenge, 24 d’octubre del 2010

José Ángel Hernández Sánchez


Teresa Domingo i Català

El mar aquieta velas a la sombra del mástil,
el mar aquieta sombras en la vela del mástil,
en la vela del mar el mástil y las sombras.

Sereno el mar en sombras en la noche cerrada,
encerrada la noche brilla la plata mar,
encerrada la plata brilla la noche mar.

Jazmín que entreabre hojas pétalos de marfil,
rosa que entreabre hojas pétalos de rubí,
clavel que entreabre hojas pétalos de coral.

Pétalos se derraman desertizan el fuego,
el coral se derrama desertiza claveles,
el jazmín se derrama desertiza marfiles.

Tú vienes con el ramo y con tus manos blancas,
negro de madrugada nocturno y alevoso,
y me miras en ciernes y con tus manos blancas.

Me miras y no ves el negro de tus ojos,
el verde de mis ojos las llamas de tus ojos,
el iris de tus ojos pupilas irisadas.

Luna mengua en tus manos luna mengua en las mías,
mis dedos de crisol son agua y desvanecen
la luna de tus manos y el iris de las mías.

Los jardines se incendian en un pulso de abril,
y vaga la doncella y busca la acrobacia
mas las princesas mueren con el himen intacto.

Y nieva en los castillos los copitos en llamas,
esa nieve flamígera que asusta las montañas
y se convierte en río río lleno de ámbar.

La corriente se escapa resucita en jardín,
esmeralda de fuego que visita la piedra,
en el arduo penar del incendio del árbol.

Cariátide de hielo sombra gris plateada
amante de una obscena y sin embargo blancura
que deslíe sus naves cuando hierven las nubes.

Y con todo es el mar y la sombra en que vive,
y el mástil que despunta con el viento en las velas,
y la noche serena que reluce en la plata.

dilluns, 30 d’agost del 2010

Joan Guasch Torné

L’HOME QUE POSA ELS CARRERS


Ja no reconec l’home que posa els carrers
cada matí, ni tan sols reconec el camí
que va a la casa on vaig néixer i créixer
i on a cops i a empentes em vaig fer gran,
i després vell i mentrestant estúpid.
Ja no reconec els veïns perquè tots són
nous. Els de sempre ja són morts i enterrats.
Camino perdut, tombo cantonades estranyes
que s’ondulen com si haguessin begut
massa. Ploro arraconat en un mar de
pols trista perquè enyoro el temps viscut,
però el temps viscut és temps depassat i dissolt
en el magma roent de la memòria i els records.
Quina base més falsa! Quina gran mentida!
Quin pànic quan tot és nou i irrecognoscible!
L’home que posa els carrers em saluda.
Jo el miro i faig un lleuger gest amb el cap.
S’allunya tot xiulant fluixet una cançó
antiga. Al seu pas la realitat es fa matèria.
Surt el sol. S’amaguen els gats. Les orenetes
volen. La llum em torna translúcid. Eteri.
Hi ha gent que passa a través meu. Sorprès
em palpo, però no hi sóc. Pot ser és que sóc
un altre, o no sóc res. Potser soc l’home
que posa els carrers i a qui ningú,
ni jo mateix,
no coneix.
Començo a riure angoixat, trist, irat,
embogit, rebentat de no saber, de no
comprendre, de no trobar-me, de no ser.
Ningú no em mira. Ningú no em veu.
Crido sense veu el meu nom, l’únic senyal
personal: el nom sóc jo!
Crido l’eixordador silenci del meu nom
i la boca em vessa de mosques, negres
com les lletres de les paraules, aspres
com un fel rabiós, podrit, vessat entre llàgrimes
i laments. Ploro lletres majúscules, parèntesis
que delimiten el temps, el meu temps, el temps
dels veïns que ja no hi són i que enyoro,
el temps del meu carrer polsegós de passat
incert, perdut entre boirines i calitges, entre
rialles de nens que han crescut i viscut i mort
i són ara només uns noms sense rostre, potser
uns vagues records, una veu, un somriure, unes
trenes, uns genolls pelats, unes cuixes vermelles
de patir fred i gana, la gana dels suburbis polsosos,
grisos, eixuts, esgotadors, putrefactes.
Acabo de posar els carrers per a la gent del present,
perquè tinguin un sòl ferm per trepitjar, per córrer,
per viure i somriure, i menjar croissants acabats
de fer i dibuixar un rastre de molles per retornar
a l’escalf dels aparadors endreçats i lluminosos
i trobar els portals de les cases i pujar als pisos
calents. Escric aquest crit desesperat
per rescatar la ment de l’eixordador udol
de l’oblit de la memòria. O per quan la memòria
m’oblidi. Pel dia que l’home que posa els carrers
em saludi, i jo, en veure el seu reflex,
ja no sàpiga qui és.

Cèlia Marcos Gimeno

(Pitgeu sobre les imatges per fer-les més grans)



dilluns, 23 d’agost del 2010

Fèlix Rodríguez i Fandos



Benvingut, poema

Ha arribat una brisa feta paraula
als nuclis d’una antiga indiferència,
lletres amb flaire d’intel•lecte
però amb gust a sensació
acaronen la tensa pell,
el mur no roman com a simple maó,
l’ansietat esmicola la seva paciència,
deixa pas lliure a les seves entranyes,
el poema ja ha entrat a tot ell,
en situacions i oportunitats estranyes,
però no vull defugir de la raó,
i li dono la meva passió en forma
de la més fèrtil benvinguda
a la Poesia sense displicència.

23 d'agost de 2010

dilluns, 9 d’agost del 2010

Glòria Fandos

UN NOU ESTIU

Noves vacances
i un nou estiu,
desigs d’esperances
i el sol que somriu.

La nit serena i un cel,
atapeït d’estels.
Nous amics i nous amors
i els antics i vells,
temps de silenci,
d’estimar i recordar,
guardats com un tresor.

Els peus nus, acariciats
per la sorra blanca
de la platja de sal.

Despertar somnis,
mai somniats,
trepitjar i seguir senders
que em portaran al bosc,,
perfum de pinedes
i de verdors...
Tot silenci, tot amor...
Paraules que volen,
són ocells, eixamplen les ales
i suaument, amb la xerradissa
de sirenes amb escames
de peixos, de riu i de mar
i pètals de flors rosades,
de les primaveres,
d’escuma i onades
m’abracen el cor...



7 d’agost de 2010

LA TARDOR

La tardor de bells paisatges,
d’arbres i fulles grogues,
enrere un estiu nostàlgic,
terres resseques i àrides
i rius moribunds, renaixeran
amb l’aigua dolça de pluja.



FONDRAN EL GEL

Neu gelada, fina i blanca,
boirina vaporosa i gris,
s’apropa l’hivern i el fred,
el nostre alè suspès el l’aire,
delerós de tornar-se a trobar,
de nou poder-se fusionar,
caliu d’uns llavis rosats
que més tard o d’hora
es tornaran a trobar.

Besades tendres,
es tornaran tan ardents
que fondran el gel,
els cors i els cossos
només seran un,
mans, dits, carícies,
recorreran camins,
per llocs amagats,
íntims, de lluna i de nit,
sublim erotisme d’amor,
un desig, un sospir...
i ja mai a l’horitzó,
de mar i de cel,
de blanc i de blau,
existirà un dia trist,
només tu i jo... per sempre,
avui, ara, demà...

19 d'agost 2010

Poetes participants a la II Mostra Oberta de Poesia d'Alcanar

Baltasar Casanova Giner
Glòria Fandos
Fèlix Rodríguez i Fandos
Cèlia Marcos Gimeno
Joan Guasch Torné
Teresa Domingo i Català
José Ángel Hernández Sánchez
Juan González Soto
Albert Guiu Bagés
Jesús M. Tibau
Fede Cortés
Jordi Pijoan-López
Josep Igual Febrer
Emigdi Subirats Sebastià
Magda Guillén
Juan Carlos Elijas
Antoni Casals i Pascual
Víctor Canicio Chimeno
Iván Díaz Sancho
Maria-Josep Margalef Sagristà
Josepa Ribera Vallès
Cinta Moreso Rué
Gerard Llorens De Cesaris
Alfredo Gavin Agustí
Sergi Quiñonero
Rafel Haro Sancho
Manuel Méndez
Manel Alonso Català
Ángela Serrano Herrera
Ángel Granja Rodríguez
Lluís Calvo
Jaume C. Pons Alorda
Alfonso López Gradolí
Biel Ferrer Puig
Adolfo Canillas Sacristán
Antònia Renau Manén
Cèlia Reverter Reverter
Carles Vall Martí
Tomàs Camacho Molina

Baltasar Casanova Giner






Inaugura la II Mostra un poeta des del cor del Delta i amb el Delta a la poesia.
Pitgeu sobre la imatge per a fer-la més gran.
Hem hagut de tractar el poema com a imatge perquè té una disposició tipogràfica especial.

dilluns, 19 de juliol del 2010

Bases provisionals II MOSTRA OBERTA DE POESIA A ALCANAR




Objectius:

Aconseguir una àmplia trobada de poetes de diferents tendències.
Posar-los en contacte entre ells i amb el públic d’Alcanar.

Possibles formes de participació:

1. Enviament d’un enllaç a un vídeo, amb una durada màxima de 3 minuts, de recitació poètica a mostrapoesiaalcanar@gmail.com.

L’enllaç serà publicat al bloc http://alcanarpoesia.blogspot.com

2. Participació a la lectura pública que tindrà lloc a Alcanar el dissabte 19 de març de 2011.
(Enguany es tancarà, per capacitat organitzativa, a un màxim de 40 participacions, per rigurós orde de recepció dels poemes).

Terminis:

Enviament de propostes i textos (durada màxima de la lectura 3’), en format rtf (Rich text format) que seran recitats abans del 31 de desembre de 2010. Els textos s’aniran penjant al bloc creat a l’efecte. També els enllaços als vídeos, cas que la participació siga en vídeo.

Els poemes han de ser originals i no sotmesos a drets d’autor, l’organització d’este certamen declina qualsevol responsabilitat en este sentit.

Premis:

Per tractar-se d’una mostra no hi haurà premis, però els autors i autores participants podran posar a la venda els seus llibres.
Tots els participants rebran un diploma de participació.

Qualsevol circumstància no prevista en estes bases serà resolta a criteri del Comitè Organitzador.

Ho organitza:

Comissió de Cultura Ajuntament d’Alcanar

Hi col•labora:
Biblioteca IES Sòl de Riu
(Vinculat al Certamen de recitació poètica Elena Monroig Ferreres, que organitza l’Institut Sòl de Riu, d’Alcanar)

diumenge, 14 de març del 2010

PROGRAMA DE LA I MOSTRA OBERTA DE POESIA D'ALCANAR


(Pitgeu sobre la imatge per a fer-la més gran)
Ha arribat l'hora de trobar-nos i escoltar poesia.
La participació ha estat un èxit. Hem estat més de 40 les persones que hem enviat alguns poemes.
La procedència i la diversitat de tendències és notòria. Malauradament la distància o les ocupacions impediran que alguns puguen acudir-hi. Tot i així ens podem consolar pensant que tenim al nostre abast els seus poemes i vídeos, que agraïm molt sincerament.
Tornem a recomanar la lectura reposada i els comentaris per a augmentat la vitalitat d'esta Mostra de Poesia que hem construït entre totes i tots.
La poesia està viva i esta lectura pública cerca posar en contacte a la poesia amb el públic. No volem que siga només una trobada de poetes, volem que siga una trobada de persones lectores de poesia, perquè som conscients dels grans valors que la poesia aporta a les persones i a la vida, Hölderlin ja ho va dir: "El que perdura ho funden els poetes".
Us estem molt agraïts a totes i tots!

diumenge, 7 de març del 2010

Olivier Herrera




CANT D'AMOR I DE FIDELITAT

A ALCALÀ DE XIVERT, ALCOSSEBRE I CABICORP



I abans de l'home,
l'olivera era la mare
i la font de la vida.
I jo sóc oli,
el fill de l'olivera.
Sóc celta i ibèric,
el fruit salvatge i lliure
d'un arbre sòlid i productiu.

Jo vivia en el Palau,
Poble Antic i la Solivella
quan Roma no era Imperi
ni Jerusalem llegenda.
Jo vinc de Cabicorp,
d’Alcossebre i de Xivert.
Vinc dels Terrers Blancs,
del Coll i de la Mateta.

I d'Alcalà,
el meu cos és i serà
la pols dels seus camins.
Jo vinc de les Estelades,
i de la Bassa d'Amet,
del Fons del Camp,
d’on collíem el blat
en la terra de pa.

I d'Alcalà,
el meu cos és i serà
la pols del seus camins.
El meu cos
son les ametlles d'Estopet
i el raïm de la Foia,
les taronges de Rivavaques
i l'aigua de la Palava.

Vaig lluitar en Enesa,
en Torre Badum
i el Pla de Roda,
i vaig portar la senyera,
amb el Rei en Jaume,
de l’Aragó i el Principat
fins el País
i a la ciutat de València.

Vaig viure i conviure
amb el moro fins el 1609,
pujava al seu castell
per seure a la seva taula.
I el dia que ell
se'n tornaria més enllà del mar,
jo li guardaria la sínia,
el foc i l'art, la sèquia i l'horta.

Sóc el fill
dels pins d’Irta
i de les petxines
de la Cala Mundina.
Vaig defensar el poble
de l'atac pirata.
Vaig posar al Campanar
la pedra més xicoteta i més alta.

Sóc gaspatxer,
fill d'aquest poble.
Vaig nàixer
del ventre generós
d'aquesta terra.
I defenso
i honoro
terra i casa.

Domitila,
la meva mare,
xicoteta i dolça
com una pruna,
valenta i dura
segava amb la falç
de sol a sol,
de lluna a lluna.

I jo sóc oli,
sóc el fill
de l'olivera,
sóc la pols
dels teus camins,
Alcalà,
Mareta
Meva.
Any 1979


CRÒNICA D'UN VIATGE

I
DEL BAIX MAESTRAT


Sóc el fill d'un país
on la terra i el sol,
ens han donat l'olivera,
el taronger i l'ametller,
com a fruits del seu amor.

Sóc fill de Domitila i d'Olivier.

Vaig nàixer a Cabicorp,
terme d’Alcalà de Xivert,
quan la Plana
es va vestir de blanc,
l'any de la gran gelada.

El meu pare,
treballador del camp,
va donar la seva sang,
pels seus fills,
per l'amor a la llibertat.

El dia que el van matar,
en Cabicorb i Torrenostra,
en Alcossebre,
Torreblanca i Alcalà de Xivert,
el cor dels homes es faria xicotet.

En sentir els trets
i l'olor de pólvora,
els animals de ploma
alçarien el vol,
volarien nord enllà.

Les mans i els ulls
de les dones
i els homes,
foren un crit i un plor
clamant al cel.

Passarien els anys
que tot ho curen.
Els xiquets es farien grans
i sabrien respectar
i estimar el seu poble.

Avui jo treballo
i visc a Alcossebre
a l'ombra de la serra d'Irta,
Visc a vora mar,
davant les Columbretes.

Visc on les aigües són netes,
i les platges són amples
i de sorra fina.
Davant d’on el cel i el mar
es besen en la ratlla blava.


A L'ALTA BRIANZA

II


I perquè estimo la meva gent,
el meu poble i la meva terra,
estimo la gent i el poble
del pintor Marco d'Oggiono.

El país d'Alejandro Manzoni,
el poeta que, amb l'amor,
parla del treball i dels afanys
de la gent Llombarda.

El poeta que ens conta la història,
d'un poble que a l'ombra
de les muntanyes de Sant Primo,
Resegone i Grigna.

Creix amb la voluntat irreductible
d'ésser lliure i de viure.
A la vora dels llacs
D'Annone, de Lecco i de Como.

En Montevechia i en Bellagio,
en la Rocola i en Bergamo,
he vist a qui treballa i defensa,
el seu dret a una vida culta i digna.

I sento i estimo amb l'ànima
la meva gent d'Oggiono,
aquest el meu poble
de la dolça Brianza.

Luigi, Agnesse, Felí,
Dionigi, Anna, Franca,
Luigi, Lulla, Laura,
Sílvia.

En Oggiono i en Alcalà,
en Alcossebre i Bellagio,
en la Dolça Brianza
i el Baix Maestrat.

Defensem casa i terra
i el treball creatiu.
Estimem el cant de la merla
al fons de l'olivar.

Estudiem la nostra història,
creixem a la llibertat
en estimar i respectar
a l'home i a la natura.
Gener 1982

http://www.poetasdelatierra.org

diumenge, 28 de febrer del 2010

Tomàs Camacho Molina

CARLES SANTOS TOCA A L’ESGLÉSIA DE VALLIBONA
EL 22 D’AGOST DE 2009 ABANS DE LA NÍTIDA CELÍSTIA
DESPRÉS DE LA ESPIRAL DE LA MÚSICA ELEVADA
ENMIG DEL VOLCÀ TURÓ
QUAN ELS ESTRANYS PEREGRINS
ESCALEN LA SERP IRREGULAR I GRISA
CERCANT L’IMPREVISIBLE RITUAL DEL SO


Com, amb els ulls tancats,
es pot fer color de la música,
pintura de piano?

Ritual mític i místic.
La música que es toca amb els ulls tancats
s’ha d’escoltar amb els ulls tancats?

Energia primigènia
contra melodia acadèmica.

Este home que passeja una tímida gosseta
ara toca la pedra de la lluna.

Poc a poc la suor va amarant
la pell de l’intèrpret.

Espirals i laberints de música
on d’una nota sorgeix una cadència nova.

Energia i dolcesa
remuntant un nou vol.

Alguna elegia entre molta orgia,
estiu superposat a l’hivern.

Lleu presència de pluja,
immensa presència de mar.

La partitura sóc jo,
jo sóc la constel•lació de notes
d’una vida voraç i alegre.


Concentració, fascinació.

I el poble, com davant
d’una abstracció, no sap què passa,
però sap que és sublim.

Mans i ment cridada a la perfecció,
mans que se redupliquen,
que toquen el passat mentre toquen el futur.
Mans de mar a cel,
de foc a terra.
Esfinx o cariàtide?
Bust perfecte,
cordes tenses del coll.
Pel•lícula de sons,
constel•lació d’imatges.

Absent del món,
concentrat en els sons.
Cap percudint en l’aire.
Mans vertiginoses
com la llum o el foc.

Som inútils papaterres.

Sons de l’aire.
Bucle de sons.

Sóc el déu d’una nova harmonia.

Mecànica i llibertat
combinades en sons aurífers.

La tragèdia
és que la música s’acaba?

Les mosques volen desconcertades,
no saben d’on ve el tro de la música.
La força que fa ingràvid el piano.

Guerra d’urpes,
revolució de marfil.
Jo he escrit això,
altres han escrit els seus pensaments.
I està bé que així siga,
la creació porta a la recreació.

Èxtasi i badalls.

Poema a peces.
Fragments inconnexos.

Bach i Beck i Bacus.

Núvol rítmic.

Vallibona, poble recòndit,
centre de l’univers
per la subtilesa
d’una música, tot present,
que s’enlaira a un estrany infinit.

Regal de la música i el misteri.

Res s’ha d’exigir,
tot s’ha de rebre!

Res és previsible.
Els matisos de la vibració
abans d’arribar al silenci.

Angel Granja

EL CÈRVOL

Quién te diría al nacer,
Hace tantísimo tiempo
Que ni tu mismo te acuerdas,
Allà por esos lares
Del Port de Morella,
Donde te apadrinaban,
Peñascos de la sierra,
El Tossal Gros, Turmell
Y tantas y tantas piedras.
Y pueblos a los que diste vida
Y se acostaron en tu ribera,
Herbés, Vallibona,
Canet, Traiguera,
Porque buscabas el mar,
Tu solo, por tu cuenta
Y elegiste Vinaròs
Para gloria nuestra.

Te fuiste haciendo mayor,
Muy, muy mayor, eso ya no importa.
Pero deja que te cuente
El porqué pasan las cosas.

Vinaròs te recogió en una canción,
Bueno…te acunó para
Que fueras tradición.
Y lo cuentan abuelos, hijos, primos,
Eres historia, ¿hay algo mejor?
No te lo esperabas, a que no.

Pues sí, y es que son tantos años,
Con ese run, run, que casi, casi,
Se nos rompe el corazón,
Al pensar lo que podías ser
Y como te veo ahora yo.

Has tenido muchos enemigos,
Y contra ellos has peleado.
Sequías, torrentes, guerras,
Pero nada es comparado
Con el peor de todos,
Con ese elemento incontrolado
Que es el hombre y además
Se llama civilizado.
Pero ¿qué te voy a contar?
Si tú eres el primero que lo has notado.

Son cincuenta kilómetros
De lento recorrido.
Sin ese alimento natural
Por el habías nacido.
Solo de vez en cuando te rebelas
Y te muestras agresivo.
Y nosotros estúpidos
Te atacamos sin sentido.

En Vinaròs te desnudan
De tu ropaje milenario,
Porque piensan los que mandan
Que ya no eres necesario.

Si naciste río, río seguirás,
Tú y yo lo sabemos.
Y seguirás por siglos y siglos
Y seguirás cuando no estamos,
Aunque te hayan desnudado…
Seguirás cuando no estemos,
Eres mejor que nosotros,
Tú y yo lo sabemos.

divendres, 26 de febrer del 2010

Persones amb discapacitats del Centre Ocupacional i Llar Alcanar amb el suport de persones sense discapacitat reconeguda

Per a festes,
carrers engalanats:
lo poble, LLUENT.

La mare del Remei
el ve a visitar:
flors, catifes, llums, altars.

Tot lo poble content,
per a glòria de Maria,
la nostra verge del Remei.

Arribà la tardor,
els vestits vulguèrem mudar:
però no és possible,
no senyor.
Encara sentim massa CALOR!!
Potser arribarà el fred...
potser quan estiguem pels volts de Nadal.

Amb neules i torrons
ho haurem de celebrar!?

Per a llavors, en família:
torró, polvoró, caneló...
...i llangostí si la barca el pesca i la pasta ho deixa.

La CRISI!!!

Aquest Nadal la gent: muda.

Silenci!!!

La gent de diners,
angula.

I amb sopes mos conformem.
A falta de bons torrons:
préssec en almívar.

Menjarem?
Avui sopem.

Sopem bajoques en pataca,
pollastre al forn.
De postres, pera...
Jo voldria cirera!!!

FARTS!!

Queda poc per la pasta!?

Des d'este enllaç accedireu al vídeo preparat per a la I Mostra Oberta de Poesia d'Alcanar:

http://coalcanar.blogspot.com/2010/03/us-esperem-la-mostra-oberta-de-poesia.html

dissabte, 20 de febrer del 2010

Francesc Xavier Forés

Llarga i estirada estança llisa
en les dunes banyades
pels reflexos del sol, els ulls s’hi fixen
la bromera de les aigües torbades
mar enfora, rossega tellerines
el blau ejacula en la mirada tremolosa
de l’encant, i les oles de l’arena
assossegada, passegen bellesa
captivat pel paissatge, l’escena
broncejada s’arbora, trepant de nou
el desig, i la calor, coberta
d’una borrassa de nit, recorda el Delta.


...de temps cerclat per les aigües de la memòria











Al pont rellisca el passeig, i pas curt
sèquia avall, el traspàs lliga fort
el prim dissipat cercle de rams
assenyalant incessants rostres malaurats
fingint no entendre l’enderivell i nadant
riu endins, per mullar la cicatriu que acull
l’impuls, i apropant el llaüt que remulla els
seus peus bruts de fang, a dos mariners
d’aigües verdoses.


...de temps cerclat per les aigües de la memòria








Deixa’m entrar al teu forat humit
beure a glops d’ofec el teu vi
deixa’m mirar la llum
que els teus ulls delaten
i traspassar el llindar
cap al roig dels teus llavis
deixa’m destriar-te
al foc de la matinada
i dir-te:
no hi ha tros, que gust no trobe.


...de passions banyades de semen










Polsegada, i els ulls borrosos
com l’amada, goig
pel matí roig,l’ànsia
zel i dubte, al foscant
gust de barreja, la durada
suc mèlic
l’acte i el fimbreig, volada
la passió encesa
la llengua vetada.





Lo fred del cos que banya l’orgull
i una ombra foscant cridant a la nit
el goig més llarg, color de porporina
flama verge de cartró
dis-me boig, i trenco l’ànsia.

















No puc mirar-la al foc
confessant que l’he estimada
no puc cobrir-la d’abric al seu hivern
no puc travessar la seva cambra, color plata
no puc ser guia d’un senyal somort
amant de la tragèdia
empresonat d’absència
ni deslliurar puc, la seva dolça causa.




dimarts, 16 de febrer del 2010

Robert Jové

http://www.youtube.com/watch?v=YVX3pkqFWVM




ARRASTRAR SENSE TRUMFOS 

Sovint,
el que volem dir,
s’escola entre paraules malgirbades.
El concepte,
cau al fons d’un pou
ressec com el palmell d’un avi. 
Cridem
ben fort,
fins desencaixar-nos les barres,
fins que no tinguem res més a dir. 
El meu cor porta dol
per les guerres i les plagues,
plora pel gemec del mar i
pels espasmes de la terra. 
Predica la doctrina
que la vida només és
un espai de temps
entre dos mons inabarcables. 
No pots oblidar
la teva condemna
ni embriac la nit de cap d’any. 
A ponent es manifesta
el perfil del Pedraforca humit. 
A pagès els suïcides
ho són per atzar,
una mala girada,
un estrep mal collat. 
 
 
 
 
http://www.youtube.com/watch?v=VI-AEzfwUPA


 

ELLA DEU SER UN ÀNGEL
(recorda ventafocs, que has de tornar abans de les dotze) 

Qui no et coneix viu endebades 
Sentir-te riure és com
ensumar esmalt d’ungles.
Et pintes els llavis amb cendra
de seda cremada i paper d’arròs.
Enjoiada amb perles de plàstic
li piques l’ullet a la vida.
Quan passes pel carrer
els núvols descarreguen flors,
plouen clavells i orquidees.
Bassals tapats amb cotó fluix. 
Per curta que sigui
la distància que ens separa
es fa llarg el camí. Per
escàs que sigui el temps
que dura la teva absència les hores són eternes.
Es perden els costums
i es dicten noves lleis.
Canvien les fronteres
i es formulen nous presagis. 
De la plaça estant es veuen les piràmides.
Avui, viurem arraulits a l’escalfor de la llar,
envoltats de tòpics com Michel Jordan
torna a jugar, mil dies després, lluny de Xicago. 
Qui no t’ha vist, viu endebades.

Anna Miralpeix





http://www.youtube.com/watch?v=GLzczMj_CEw


I així és com et passa la vida
diumenge festiu
dimarts al súper.
Peatge d’anada.
Els plàtans majestuosos
sense fulles encara
esgarrapen el cel
i els teus llavis
peatge de tornada.
L’esclat de l’atzavara
i la xerrameca de les margarides
t’estoven
i la cosa aquesta dels pollancres
que vola quan s’encén la primavera
se’t fica al nas i penses
mentre et grates i no et passa la picor
si n’hi ha de llocs per anar a volar.

http://www.youtube.com/watch?v=129693vWObw

T’imagines reversible i et desprens de tot per esclatar en big bang altra vegada. Assages fent equilibris acrobàtics i gramaticals i, sense trampes, conjugues el verb que emergeix d’una paret blanca. Desendreçant l’espai que aclivella l’encalç de l’ombra incerta propagues després camins que ja coneixes. I et deixes prendre de bell nou esdevenint part del procés inevitable que et pertoca, intermitent, i acreix el gruix de la memòria. 

dilluns, 15 de febrer del 2010

Manel Ferrer i Valentí Rubió (guitarra)

http://www.youtube.com/watch?v=VHAoBXqpztY


NAZARÉ

A Nazaré, sempre ones trencant-se a la sorra de “a Praia”.
A Nazaré, ahir hi havia caçadors i valents pescadors.
Mirades de Miracles de Verges Negres,
amb miradors de Vels Blancs.
Ara turisme, vídeos i cintes de més res.
Només coincideix pornogràfica publicitat cada mes,
entre antigues postals de vestits tradicionals.
A Nazaré, s’entra a assedegar una set anònima,
i s’en surt essent anònims de la set.
De totes maneres, les ones colpejant la sorra volcànica,
esborren les empremtes dels nostre anhels
i passem a ser, merament, sinònims.
Sinònims, prenent el sol a la sorra de la maresma.
Antònims, del silenci de les ones.
A Nazaré, sempre ones de bellesa naixent “a Praia”





http://www.youtube.com/watch?v=02HTQodzQf4

Sí Homes. Homes Sí.
Amb els vostres cors d’or,
esteu adormits,
sense cap amor,
cap amor,
amor.
Amor,
amor,
amor.

Lluís Solà

http://www.youtube.com/watch?v=zZvRlZdRdAY

A les places del migdia
hem fet l´estudi absolut,
tenir set però no beure,
tenir set i haver begut.
 
Com la salvatgina pura
hem baixat cap als torrents,
com més corríem nosaltres
més s´esmuny l´aigua corrents.
 
Hem xuclat arrels i fulles,
el còlquic dolç i el neret,
el roc, el núvol i l´alga,
com més bevíem, més set.
 
Hem davallat a la cova
on crema constant el fosc,
hi hem aspirat a glopades
els fums del diamant tosc.
 
Hem trepanat la petxina
i engolit la llet astral,
al capvespre vomitàvem
les entranyes del real.
 
Una campana vermella
bat el gira-sol del vent,
en el ritual de l´aigua
no hi ha set sense turment.
 
 

http://www.youtube.com/watch?v=MWSBzRk5lTg
 
 
Al capdamunt de la branca reposen
les pomes clares, les pomes dorments,
plenes de focs pacients i de pluges
altes i despullades. Del llunyà
vénen les pomes plenes i rodones,
de coves fondes, de jardins perduts,
d´inexpugnables dunes blaves,
del lluny i de l´a prop, cansades. Del llunyà
vénen, de les arrels del poc, tenaces,
dels sucres del futur, de rocs
de l´esperança, de rescloses
incandescents i d´olis esmolats
vénen, cansades. I reposen,
adormides, damunt fulles foscants,
plenes i clares, apinyades,
dolces, enceses i clements,
plenes de plenitud, interminables,
plenes, atapeïdes de vivent,
suspeses al balcó de l´ara,
entre el nascut i el no-existent.

dissabte, 13 de febrer del 2010

Ramon Sellarès




http://www.youtube.com/watch?v=x8WAXt0djYY

Déu era,
per exemple,
indiferent
branca
fent garrofes
damunt l’enyoradís
amant,
o ombra insistent
al bassal d’un camí
on cada hora violeta
una viola intranquil·la era trepitjada,
grotesca,
pel cavall d’argila o la lluna d’atzar. 
Déu,
l’escultor de tanta solitud,
exaltat,
era indiferent infant
i vent...
...llança de llum dins l’amagatall
madur de l'arpa


http://www.youtube.com/watch?v=h_ePEiRP7ew


Solia desitjar assemblar-me
als feixucs arbres
que tant i tant t'agradaven.
De petit,
mentre guaitava els ocells
marfonent-se entre mil fulles aciculades,
amb molsuts dits inexperts
aixafava negríssimes formigues i olorava la reïna
àcidament enganxifosa.
Ahir,
dos esquirols d'ulls atzarosos
varen fotografiar-se dins el panorama
no gens tòpic
d’un poema escrit en anglès. 
Rígids, el pèl vermellós
i la cua
tan bonicament perfilada que,
encara ara,
els recordo tebis mentre els posava al forat
on descansaran la resta de la meva memòria.
Un poema en prosa me'ls ha duts
aquest capvespre
tot observant-me com si llegissin
en els meus gestos
una estranya notícia de successos
en qualsevol periòdic
estropellat i humit
pel mal temps

...et deien 
¿l’has tastat el tel groc
enllà del túnel
ferit i volent saber
si també és ambigua
com tu
la còrpora de l´insecte
aixafat al parabrises? 
Estimaves tant
tota vida. 
Avui,
a la barana del balcó,
la teva ombra fa de paisatge
mentre caus des del cinquè. 
Se t’acut aquell vers
que encaixava
perfectament... 
“...no te’n penedeixes
d’haver sigut
mala persona”. 
Al cap i a la fi,
ser poeta,
era això
i poca cosa més, 
ser poeta, 
arrossegar-ho tot. 
 
 

Pilar Cabot




http://www.youtube.com/watch?v=-PEckExnoKA



INDIGÈNCIA

Aquells temps desposseïts
m’hauria baratat per una engruna de tendresa,
per qualsevol amor epidèrmic només
i gairebé envejava l’amor domèstic
-domesticat-
de tanta gent.


Si vols fer net
procura que els records no bleixin.
Cap ombra arrossegada,
cap clariana fugaç de cap antic somriure,
absències/presències callades,
immòbils
en paratges immòbils.




http://www.youtube.com/watch?v=On8w-04Ygi0



KAMIKAZE

Vaig clavar-me els silencis
ventre endins.
Em pensava morir
a cops de silencis.
L’eina,
però,
no va encertar el camí
i em va
desglevar
els mots
amb la ferida.


divendres, 12 de febrer del 2010

Alfredo Gavin Agustí

HISTÒRIA D'UN POBLE

Al poble hi ha
dos bàndols

el bàndol de l'un
que està contra l'altre

i el bàndol de l'altre
que està contra l'un

hi ha el bàndol dels que manen
hi ha el bàndol dels que volen manar

el bàndol dels que van guanyar
i el bàndol dels que varen perdre

-una guerra, un idioma,
una dignitat, un privilegi,
unes peles, unes terres,
una vergonya-

després hi ha els que no són
ni d'un bàndol ni del altre

ni dels que van guanyar
ni dels que van perdre

aquests són com aquells
mexicans de les pel·lícules

gent indolent
envoltada de bandolers.




POEMA D'AMOR


Imaginem, per un instant,
que la humanitat,
només la humanitat,
cau
en un estat de catalèpsia
durant quaranta dies i quaranta nits,
així, tal com estem ara,
en aquest precís instant,
atents a la lectura d'un poema,
o veient la televisió o contemplant els núvols
o passejant pel carrer,
menjant un plàtan o tafanejant un vidre.

El primer que es despertés
no diria allò tan suat i marcit
de què el dinosaure encara era allí.

En el millor dels casos
ja faria prou si se'n sortís
pixat i cagat per tots els insectes,

no diguem-ne menjat i rosegat per les rates
o pitjor encara,

bategant al pols llefiscós dels cucs
o podrit per milions de bacteris.

Com que aixó no deixa de ser una hipòtesi,
un acte d'imaginació retòrica,
per justícia estadística
hi hauria algunes possibilitats de què qualcú
es despertaria indemne i immaculat,

com tu, amor meu, sense cap dubte,
com estàs ara, recent desperta,
sortida a la llum des de la llarga nit
fent-me sentir deslliurat,
como si no hi haguessin insectes o rates en el món.

dimecres, 3 de febrer del 2010

Jordi Pijoan López

La cançó del Mal Amor

Hola, princesa.
Com ha anat el dia?
Això!?
No! No tinguis por.
No et pegaré.
Al contrari.
Et vull acaronar.
Ho has fet molt bé.
Hi ha molts calés aquí.
Tot això has fet avui?
Molt bé, princesa, molt bé.
Ho has fet molt bé.
Vinga!, anem-se’n!
Ja n’hi ha prou per avui.
Ja has treballat prou.
A més, plou.
I quan plou no hi ha clients.
Ni els xoriços ronden.
Vinga!, anem-se’n!
Primer fem unes tapes
i unes birres.
Després anirem a casa.
Que si en tinc?
Quan me’n fa falta a mi, princesa?
Jo sempre en tinc.
No pateixis.
Jo mateix esmicolaré la roca
i traçaré les dues ratlles blanques
de l’autopista que et durà al cel.
Perquè jo et vaig prometre el cel.
Recordes, princesa?
I no te l’he donat?
Vinga, princesa;
no et fiquis tonta,
o em posaràs nerviós.
I ja saps que jo quan m’hi fico...
perdo els estreps
de tant que t’estimo.
No siguis desagraïda, princesa.
Sense mi, al carrer no series res.



Sant Valentí 1929

Set cossos inerts
besen el terra
brut del magatzem.
La sang ho inunda tot;
és vermella com les roses
que avui els nois regalen
a les noies;
curiosa manera, la dels gangs,
de celebrar el dia dels enamorats.
Les disfresses eren bones;
els infeliços no van reconèixer
Machine Gun rera les ulleres de sol
i la gorra de policia.
I, quan el van reconèixer,
ja va ser massa tard:
el plom calent
travessava els seus pits,
metrallant una riallada de befa
perquè havíen caigut al parany.

I en Bugs!?
La mandra d’un barber
Li ha salvat la vida.
Des de la cafeteria,
sentí les metralletes
que delletrejaven,
una i altra volta,
el nom de l’Al.
Xurrupant el cafè,
es va penedir
de no haver acceptat el seu pacte;
però ja era massa tard.

3 de febrer de 2010

Ramón García Mateos

CANCIÓN DE ATARDECIDA

A Joaquín Carbonell,
por su “Canción del olivo”

¡Venga Dios a los hogares
y a las almas de esta tierra
de olivares y olivares!

Antonio Machado


En tierras de Mora
viejas oliveras
buscan sus raíces
de sol y de piedra,
buscan sus raíces
fuera de la tierra:
tierra bendecida
con llanto y sudor,
aroma de aceite
de verde color,
aroma de aceite,
romero y canción.


Atardecida lenta
por las tierras bajas,
atardecer de luz para el viajero
que nostalgia en silencio sus recuerdos:
aquí, donde el camino se detiene,
aquí, donde la sal de la memoria
se anega de dolor y soledad.
Brilla insolente el aire frente al tiempo
mientras el sol recama el horizonte
y se cubre de luz el olivar.
Brilla el aire insolente en el crepúsculo
cuando borran las sombras el prodigio
de tanta luz sobre las copas anchas
de los viejos olivos orgullosos.
Silencio y paz: vuela un milano altivo
y aletea en el cielo la canción.

Ordeña la oliva
desde la escalera
con los dedos rotos
de la ventolera,
con los dedos rotos
de la llegadera.
Empínate, moza,
que vas a llegar.
Échame la toca
que me he de tapar,
échame la toca
que me voy a helar.

Vuela el milano altivo y sosegado
mientras se muere el sol allende el mar.
Vuela el milano en círculo incesante
en la tarde otoñada y en silencio.
Vuela el milano sobre los olivos,
se adivina en el vuelo un mal presagio:
su pico sobre el vértice del miedo.
Mas el viajero conoce la verdad:
el vértice del miedo está en el alma
y no hay buitre voraz de ceño torvo,
sólo es el corazón —tiempo y nostalgia—
quien apaga la luz de la esperanza.

En las lentas ramas
del viejo olivar
cuenta las olivas
un leve pardal,
cuenta las olivas
y se echa a volar:
vuela por los campos,
de la Antigua son,
y a las cinco en punto
ya se pone el sol,
a las cinco en punto
toque de oración.


La luz de la esperanza:
fanal donde se queman soledades,
lámpara y fuego, candelita eterna.
La luz de la esperanza,
el olivo es metáfora perfecta:
ligero al viento —levedad del aire—,
diamantino y tenaz sobre la tierra,
endrino el corazón, cobriza el alma:
el olivo es metáfora perfecta.
Romero por las sendas del silencio
el viajero otra vez vuelve al camino.
Atardecida lenta
por las tierras bajas,
atardece la luz el horizonte
—se duermen en los ojos los recuerdos—.
cuando inunda la noche el olivar.



CANTAR DE AMIGO

A verdear el aire,
que todo sea ramos
de olivos en el aire.

Blas de Otero


Un ramito de olivo entre las alas
de una paloma. Sí, un ramo de olivo
para pedir la paz a bocanadas,
a golpes de dolor, luz y camino:

A verdear el aire,
que todo sea ramos
de olivos en el aire.


Un ramito de olivo solamente
en tu sonrisa. Sí, un ramo de olivo
para poder del corazón prenderte
en ciega claridad a mi destino.

A verdear el aire,
que todo sea ramos
de olivos en el aire.

Un ramito de olivo esperanzado
ante el futuro. Sí, un ramo de olivo,
enramada de amor sobre tus manos,
como un soplo de paz entre los trigos.

A verdear el aire,
que todo sea ramos
de olivos en el aire.

dimarts, 2 de febrer del 2010

Joan Josep Roca Labèrnia

La serra

La serra davalla
cercant tota mar,
és gran tot l’esclat,
de vells i canalla.
Els homes dibuixen
amagat somrís,
un garbell de palla
un pessic de bri.
Com tornen a casa
perduts mariners,
vénen de la serra
no volen res més.
La serra s’ enlaira
en núvols distants,
la festa convida
un sopar pagat.
Els nens s’ alliçonen
entren a l’ engròs,
la mare no els parla
com s’ allunya el sol.
Camí cap a casa,
voltats de cançons,
les noies són maques,
els nois déu n’hi do.
La serra es fa bruna
va perdent color,
esguardo la lluna
la resta és mig plor.

La mar

Sota la serra hi ha mar
dormit, estès,
amb unes barques gandules,
buides de peix.
El pescador en trencacolls
de mes a mes,
la dona li neguiteja,
només fa fred.
Dalt la serra del Montsià,
es guaita el bé,
en baixar les cent camades
desapareix.
El pescador xiscla fort,
cap ric el sent,
amb paraules dissortades
l’ infern li creix.
Al capvespre, en tornar
pels blancs carrers,
els peus se li arrodoneixen
els ulls també.
Entra a casa ple d’empentes,
sense cridar,
a l’ escala es desdibuixa
un riure amarg.
Sense ordre ni catifa
el llit l’acull,
el pescador no té vida:
Com l’hem perdut?

2 de febrer de 2010

dissabte, 30 de gener del 2010

Albert Guiu



Les paraules que no em digueres

Llegia arreu les paraules que no em digueres,

feien mal vestides amb el seu natural silenci,

feien mal perquè t'evocaven, perquè eren absència,

a les vidreres de les botigues de queviures,

entre les multituds cridaneres del mercat,

a les fulles que arrencava del calendari,

entre mil tovalloles contemplant les ones,

a les converses intrascendents amb els altres,

entre sentències de filòsofs escèptics,

a les cartes marcades amb la llunyania,

entre aigües que em salaven els ulls,

a la pàtria de les teves petjades fugides,

entre memòries i nostàlgies ferides,

arreu amb dolor escoltava el teu silenci,

i mut cridava des d'un foll isolament

les paraules que m'hagués agradat dir-te.

30 de gener de 2010

A Joaquín Sabina el día de su aniversario


Sesenta y un años



Quizás tu princesa te ofrezca todavía la boca de fresa

cuando le digas que era mentira que fuera demasiado tarde,

quizás la Magdalena te pida mil y un tragos más

y se los pagues entre complicidades de vidrios desnudos,

quizás leas y escribas hermosos libros de poesía

que enriquezcan esa chistera mágica que es tu sensibilidad,

quizás te inspires en futuras canciones, ojalá,

y las regales a los que comulgamos con tu pentagrama,

quizás camines por la calle y en un escaparate

sonrías porque sigues viviendo en calle melancolía,

quizás hayas vivido todas las vidas de la del pirata cojo

y escondas esas magias tras el ojo tapado por el parche,

quizás no haya ni una sola de tus letras que sea prescindible

porque en todas tu infinito arañará a los que dudan,

quizás le tararees a la luna una rima sobre la soledad

mientras le robas a una paloma sus alas para alcanzarla,

quizás estos quizás se cumplan y el mundo mundial

de estos días de crisis noten que las palabras pueden ser gigantes.

12 de febrer de 2010

dimarts, 26 de gener del 2010

Magda Guillén

El poema "TCP IP Sonate" TCP IP en edició de Marcuzzi.

http://www.archive.org/details/ClickSonateSegundaVersion

A l'espera d'un text de l'autora us oferim esta celebració ritual, no sabem si primigènia, de les noves tecnologies.

Ja ha arribat el text:

COMO UN RÍO


Als meus amants aquàtics naturals de la infància, l’Ebre i el Francolí, que descansen al mar mare del Mediterrani. A ells i a vosaltres que els protegiu i estimeu.



Yo hablo de un río
entre cañaverales,
domesticado.
Al punto de la creación
y la denuncia.

Soy el ama. Tiro del carro,
disparo pronto
tras el objetivo.

Vamos, adelante, la idea,
la llevo, moldeo y echo mi ojo,
mi punto de vista,
filosofía ¬-ética para amar-
de mi juventud.

Retrato la ciudad
de afuera, extramuros,
eterna tras la cirugía estética
y la química, sus campos,
huertos, acequias.

Hablo del rebaño
de cabras, césped artificial
en conserva
del amado río con sus patos,
sus peces y sus panes.

Imagen sin palabras,
no quedan,
se fueron las articulaciones
a saltos de trucha,
chapoteos aproximados

hacia atrás siguiendo
al cangrejo de río pistolero,
invasor, grande, cabezón.

Huyeron
los esqueletos del natural,
envase de plástico al vacío.

Magda Guillén, gener de 2010, Bcn (Sant Andreu)

dilluns, 25 de gener del 2010

Manuel Rivera Moral







PECADORES


Heloïsa i Abelard


Trist i sol
el meu cor, ara devastat
per velles disputes de fe,
ma petite Eloïse,
tu que em vas donar el millor de tu:
ta flor de joventut
i les confessions més enceses
que mai una dona hagi escrit
a un home.
Feia temps que no t’escrivia,
ni et dedicava
un cant o un poema
en llengua vulgar i pecadora
com aquells que compartiren
tu i jo i el nostre fill,
al país de Bretanya.
Sempre penso:
“ja hi vindrà un pensament”,
però els dies se’m fan
cada dia més breus.
Tothora pregunto per tu
doncs encar t’estimo
(i recordo els teus pits pecadors
a la cel·la) mes he perdut
l’alegria de viure’t
i que em visquis, sentir-nos
carn bella i immortal i única.
Els fulls dels dies
volen, i amb ells
les paraules primeres.
No sé si hi restarà
alguna cosa de nosaltres
damunt la llosa comuna,
però no deixis mai
d’escriure’m, que mai més
tornin a separar-nos.







Pilar i Antonio


Juny de 1928:
Pilar Valderrama
viatja sola de Madrid a Segovia.
Busca pau, manantial,
busca Antonio Machado.
Dies després:
presentació, primer sopar,
paraules amables, íntimes
i cordials —hotel del Comercio.
I, des de llavors i durant anys,
se concatenen cautelosos:
passeigs amb lluna, cafès de raval
i molta molta malenconia.
Però el tall de la Guerra
—que inventa finisterres—
irromp.
I ja dues ombres de dos déus
que van somniar junts
s’allunyen oposades.
Cançons, cartes,
cartes mutilades,
cartes ardents, cartes que ardiren,
i una llegenda,
creuen España.
¡Ai, la seva carn
rosa i morena davant del mar,
ai la seva frente amplia,
i la veritat, la veritat indivisible
i que mai no sabrem
de les trobades!

25 de gener de 2010

dijous, 21 de gener del 2010

Lluís Calvo

Abissal

L’arc de les cames és un meridià
per on passegen llops i hienes
amb la fam dels captius endormiscats.
Instants? Agafa’n un grapat: pits i peus
damunt l’estesa tèbia de les hores.
Però de la terra vas al mar:
no és la finestra, només, sinó una remor
que ve de fora. Quarts de quatre.
Surts del cos i ets un nàufrag,
xarrupes l’última aigua que et queda,
devores l’àrid fruit de la passió.
Un mirall tacat, el llit desfet,
les teves sabatilles com un objecte mil•lenari.
Ens hem tret la careta i els actors
que vam ser es miren, absorts,
per retrobar una nuesa de marees baixes.
És aquest oceà el que voldria:
deixes el teu cap sobre el meu pit
i escoltes sons llunyans. I no dius
que allò que sents és ara aspre, ronc,
que sols hi ha calç on desvetllaves brànquies.

dimarts, 19 de gener del 2010

Antoni Casals i Pascual

Haikús del mirall

¿És un deliri

en el mirall, la imatge,

o el teu fantasma?



El plor d'un arbre

arriba per portar-te

tristes distàncies.



Cal·ligrafies

als murs del teu silenci

criden proclames.



Amb desmesura

propugnes incerteses:

ets tu, o ets l'altre?



Et desconeixes,

tu mateix quan et mires:

espills s'esquerden



No hi ha tendresa

mirall endins, ni marges.

Sols incertesa.



Com breu murmuri,

sents com passen les coses:

udola l'aire.

19 de gener de 2010

dilluns, 18 de gener del 2010

Glòria Fandos

RECORDS

De la ciutat d’Alcanar
guardo el els meus records,
poemes brodats als llavis,
el temps em porta la remor,
el perfum del seus camps,
els colors verds i grocs
d’extensos tarongerars.

El pensament
curull de tristors,
les mans a vessar d’enyorances,
guardades als plecs del cor,
on es guarden les esperances.

Els fruits saborosos i dolços,
com paraules ensucrades
i promeses d’amics,
que fugiren indiferents,
en un silenci fosc,
amb el corrent del riu remorós,
d’aigua clara i transparent.

Només queda la quietud
en mig de la tristesa,
de solitud i fragàncies
saboroses,
que es precipitaren,
a l’insondable i profund
pou de l’oblit.

Renaixen grafies,
versos, poesies,
noves amistats floreixen,
ballen les lletres,
al compàs de l’amor,
del cor d’una poeta
que només sap estimar,
i contempla el mar,
l’horitzó blau i llunyà,
sempre de primavera.

Glòria Fandos
18 de gener de 2010


MENTIDES

Mentides que caminen, corren,
sense peus ni cames,
mentides que volen,
sense ocells ni ales.

Mentides s’esmicolen,
en un cel estrellat
d’ignoràncies,
al niu de la ment,
petita i cansada,
com l’aigua d’un riu
embassada que no avança,
buida de fragàncies.

Fantasia i realitat
es confon, s’adorm,
i desperta la poesia,
a la primera claror
de la matinada,
la rosada avergonyida
renta els ulls i la cara,
al nou dia que comença,
i mai a cap ànima
es farà pas... cap mentida.

Glòria Fandos

26 de gener de 2010

Onatge

Esdevinc


Esdevinc
mar i onatge
quan m’aculls,
també si em rebutges.
No vull ser mai
un abordatge
ni un esclavatge.
Només ser el
vent del camí,
el pètal de la flor,
una flama
del foc,
una gota
de la rosada,
una lletra
del poema,
una guspira
de llum
en la boira.
Omplir amb tu
la copa i brindar
amb aigua de lluna.
Ser la petita ombra
quan vulguis reposar.
Que la carícia
floreixi a dos.
A la mateixa
barca, dos rems...


Fill de l’alegria he engendrat
silenci de dolor…


Fill de l’alegria he engendrat silenci de dolor.
He vist les fulles de tardor i el florir de la primavera,
he vist la calma del mar i l’amorositat de les seves ones,
he escrit el teu nom a la sorra,
amb tu he arribat fins el far.
He sentit amb tu el fred de viure, i també amb tu
he sembrat la llavor d’una carícia, el caliu de l’amor.
Cada núvol té la seva pluja i cada pluja el seu riu.
L’amor té mil cares i molts somriures i també el seu plor.
Només tu coneixes les passes del meu camí,
només tu has engendrat amor en mi.
Venim de més enllà, però tenim un ahir,
la mútua companyia ens ha unit en l’avui.
De vegades la vida escriu el poema
i no en podem canviar ni una sola lletra,
si no ens agrada podem ignorar-lo o deixar-lo de llegir.
L’avantatge i desavantatge de viure
és que res no és etern fins i tot el record
s’acaba perdent entre la boira i el sol.
Però avui som tu i jo i el món que hem creat.
Ara conec la carícia que neix de tu
i la sal de les teves llàgrimes.
Tu també em coneixes, només sóc un home...
Hem caminat per carrers de cendra i per carrers de foc.
Avui som el repòs dels anys que ens han sembrat...

Potser només sóc un silenci…

Escolto la vida i no em sento...
Potser només sóc un silenci
amb un eco mar enllà.
Jo sóc maldestre per acariciar les paraules.
Només sóc sensible al que és sensible.
El vent m’obre les finestres
i em fa volar els poemes.
També entra el sol i la lluna.
La nit dorm amb mi al mateix coixí.
L’amor floreix quan ha de florir.
I s’espera en un temps que esdevé etern.
Segueixo escoltant la vida i no em sento.
Només sóc un granet de la sorra de la platja,
una paraula amb gust de sal,
un dèbil alè al cos de la tramuntana,
una petita brasa i cendra en el foc de la vida.
Els arbres deixen caure fulles i fan un camí.
Sempre hi ha un avui i un ahir.
Tot esdevé com una talla en cristall fi.
Dels ocells el seu cant
i la llibertat per volar.
De la meva vida només una estampa
per guardar o per recordar.


Tenim un pa de sang…

Han ferit el blat
i ara tenim un pa de sang...
Ens han cremat els arbres
i ara tenim un bosc
de cendra i de fum.
Ens enverinen l’idioma...
Ens voldrien arrencar les arrels...
Han aixecat muralles
i l’aire ja no és lliure.
Embruten la memòria dels difunts.
Afusellen la veritat
i assassinen l’accent...

Pseudònim: Onatge
17 de gener de 2010